No sé si ja es va estrenar, però deu fer un parell de mesos que vaig veure uns cartells que anunciaven un muntatge teatral inspirat en la novel·la de George Orwell 1984. De fet, uns dies abans ja havia llegit una entrevista al seu director, Tim Robbins. Als cartells apareixien afirmacions com ara “Un [número elevat]% d’empreses controlen els correus electrònics dels seus empleats” o “Un de cada quatre catalans està a favor de la presència de càmeres de vigilància”.
És sorprenent que 1984 continuï essent vigent, especialment perquè es tracta d’una novel·la d’escàs valor literari (i no ho dic jo, sinó gent que hi entén). Això sí, es podria dir que, tot i essent una sèrie B literària (per dir-ho d’alguna manera), ha inspirat altres obres potser més significatives, sobretot al cinema. Lluny dels uniformes platejats de la ciència ficció dels 1940 i 1950, del bonrotllisme de coloraines de Star Trek, de la space opera que va del còmic de Flash Gordon a Star Wars (culminant en la versió cinematogràfica del mateix Flash Gordon, d’un kitsch que frega la vergonya aliena) o del futur que ja és passat imaginat per Clarke i Kubrick, es troba una ficció que veu el futur més aviat amb pessimisme. Els “fills” d’Orwell potser no tenen el mateix contingut polític, però mostra un futur amb una mala llet més que considerable. Seria el cas de Soylent Green, que, vist actualment, planteja qüestions d’allò més actuals, com ara com fan els nostres aliments, què fem i farem amb els nostres vells i com es podria institucionalitzar la eutanàsia. També és força tenebrós el futur del film Blade Runner, que, conscientment o no, reprèn el personatge dels primers éssers de ficció anomenats “robots”, els d’una obra teatral de l’autor Karel Čapek , que els descriu com a éssers artificials, però orgànics, superiors als humans en força i intel·ligència, però amb un temps de vida molt limitat. També Kubrick va donar una visió del futur (que ara també seria passat) a A Clockwork Orange, i el mateix George Lucas, tot i el seu actual maniqueisme infantiloide, és autor de THX 1138, de clara inspiració orwelliana.
De totes maneres, més de vint anys abans de l’obra d'Orwell ja havia sortit una pel·lícula que parlava de futurs opressius, però en lloc de centrar-se en el totalitarisme i el control omnímode de l’estat tirava per allò que deia Marx (Karl, no els altres), que la història era un show de lluita de classes. El film en qüestió és Metròpolis, i la lluita de classes no estava enfocada precisament des del marxisme. Si les imatges que ens ofereix el gran mestre Fritz Lang continuen tenint una força increïble tot i havent passat més de 80 anys, el guió de la seva dona, Thea Von Harbou, podria haver estat firmat per la FAES (però el resultat hauria estat pitjor, perquè en lloc de Fritz Lang haurien posat de director Alejandro Agag o Miguel Ángel Rodríguez): els obrers són una colla de tarats manipulables, i els únics que poden arreglar una mica les coses són el fill de l’amo de la ciutat i una joveneta amb ínfules místiques. El protagonista sembla una mena de boy scout amb uns pantalons que ni Tintin tindria collons de posar-se, i entre la toia religiosa, els obrers borderline i el filldeputesc magnat de Metròpolis, l’únic que se salva és el personatge de Rotwang, i això que està com una puta cabra, però té un cert carisma i pretén revolucionar la indústria de les joguines sexuals –i de quina manera!– pel record de la dona que estimava, i que no cal dir que va acabar amb l’empresari fill de puta i que va morir portant el món el boy scout. Au, a veure qui és el guapo que ho supera!
No sé què pensaria Orwell d'aquestes adaptacions o de la resta d'obres distòpiques que han anat apareixent. Tampoc no sé si li agradaria que la seva novel·la antistalinista hagués servit perquè un programa de televisió utilitzés com a títol el seu Big Brother. El millor de tot és que segur que un altíssim percentatge de seguidors del programa Gran Hermano no saben a què ve el títol. Ara que en alguns programes surt gent preguntant als vianants si saben dir en ordre quins presidents ha tingut el govern espanyol després del franquisme (la majoria no ho sap, com a mínim la majoria dels que ensenyen), seria interessant que els fans d’aquell espai televisiu expliquessin perquè es diu així. De totes maneres, només cal fer un cop d'ull a aquest programa i a altres de similars per veure confirmat un dels preceptes repetits contínuament al món de 1984: "la ignorància és la força".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada