Grec

El 1996 Disney va estrenar una adaptació de El geperut de Notre Dame de Victor Hugo. Van fer-hi diversos canvis: el dolent ja no era un clergue i la història no acaba malament. Bé, relativament, perquè a la gitana li posen un guaperes perquè s’hi casi. I el geperut no podia acabar amb la gitana? Ah, no, que feien mala parella perquè ell era molt lleig. Però no ens desvien del tema: els descendents de Victor Hugo van presentar una mena de queixa en què mostraven el seu disgust per com s’havia tractat l’obra de l’escriptor. Deien que no volien diners, sinó manifestar el seu rebuig pel fet que, per exemple, els personatges creats pel seu ínclit parent fossin ara ninotets que regalaven amb els happy meals del McDonald’s. No ens enganyem: aquesta gent volia diners, és clar, però cal tenir en compte que els de Disney no són curtets i ja devien haver estudiar com estava allò del període de temps necessari perquè una obra passi a ser de domini públic, la puguin desgraciar tot el que vulguin i, el que és més important, lucrar-s'hi tant com vulguin. Té gràcia que Disney pugui arribar als extrems de portar a judici algú que pengi una foto a Internet en què de fons es vegi un cartell d’una de les seves pel·lícules argumentant que estan reproduint una part de la seva obra quan ells han xuclat tota mena de fonts, de Collodi a Perrault i dels Grimm a Stravinski.

Però no ens desviem del tema: la següent pel·lícula de Disney va ser Hèrcules. Com la del geperut, tampoc no l’he vista, però tot apunta que no sembla gaire fidel als relats mitològics. I jo em pregunto, després del Geperut, pensant que alguna demanda de descendents d’artistes podria acabar tenint èxit, no van optar per agafar uns personatges creats fa més de dos mil·lennis i a veure quin parent dels creadors els podia dir res?  Potser no, perquè l’any següent van adaptar la llegenda de Huā Mùlán i, potser sense ser conscients del perill, se la van jugar de mala manera, perquè si els xinesos busquen una ocasió de fer diners de ben segur acabarien inventant-se alguna cosa.

Però no ens desvien del tema: Hollywood ja havia recorregut als mites grecs en altres ocasions. En alguns casos, fins i tot han fet alguna joieta del cinema d’aventures com ara Jàson i els Argonautes (1963), que es permetia certes llicències, però almenys era força simpàtica.

Sembla que la prescripció de drets sobre personatges que ja són universals i el caràcter fantàstic de les seves aventures ha animat Hollywood a fer diverses produccions mitològiques. El 2010 van fer Clash of the Titans, un remake d’una pel·lícula de 1981. Si l’original ja era cutre (encara que no es pugui dir perquè té efectes de Ray Harryhausen), la nova versió carda pena directament. És avorrida i plena de criatures digitals més aviat lamentables. Puc parlar amb coneixement de causa perquè, aquesta, l’he vista al tren (hauria de crear un bloc sobre pel·lícules que he vist a trens, avions i autobusos i que m’han traumatitzat: al tren de tornada ens van posar Letters to Juliet, una oda a la previsibilitat i els clixés). Ara, els qui més pena carden son Liam Neesson amb una mena d’armadura fluorescent i Ralph Fiennes, que teòricament és un déu, però que sembla una mena d’indigent pollós.

En aquesta història mitològica es passen l'argument original per l'arc del triomf: Perseu és una mena de marine; Io és immortal (ni vaca ni hòsties); igual que a la primera versió, surt el Kraken, no Cetus (d'on us penseu que ve el terme "cetaci"?), sinó un bitxo de la mitologia nòrdica; en aquesta línia multicultural, també surten uns djinn que no tenen res a veure amb les criatures de la cultura àrab... fins i tot el CGI de Medusa té com a base una supermodel. Les gòrgones ja no són el que eren.

Anem-nos calçant, perquè després d’Immortals, que sembla encara més avorrida, vindrà la segona part dels Titans, que compta amb tot un altre cúmul de despropòsits. Però no ens desviem del tema: ara que Grècia està en fallida i intervinguda, el ministeri de cultura grec no podria demandar Hollywood? Tal i com tracten la cultura hel·lènica, les indemnitzacions haurien de fer de Grècia una potència econòmica mundial. El problema és que, com deia abans, això podria donar idees als xinesos.

Però és que no veuen el futbol?

Quan un equip gran juga contra un modest poden passar dues coses:

1) L'equip modest intenta jugar com el gran: a l'atac, obrint el cap, avançant les línies...

2) L'equip modest planta l'autobús, és a dir, tots onze jugadors es tanquen a la seva àrea i intenten sorprendre l'altre equip al contraatac. Bé, equips grans com el Reial Madrid també juguen així en algunes ocasions.

En la majoria de casos, l'equip modest optarà per l'opció 2). Per què? Perquè si juga a l'atac, obrint el camp i avançant les línies, el més normal és que deixi molts espais, i si l'equip gran es caracteritza per desplegar un bon joc d'atac i compta amb jugadors ràpids i amb bon toc de pilota, el més normal és que acabi fent un munt de gols.

Un exemple fàcil, no? Al cap i a la fi tothom ha vist algun partit de futbol alguna vegada. Doncs ara traslladem-ho a un altre àmbit.

Un partit autoanomenat d'esquerres afavoreix la banca i els empresaris, deixant el treballador amb el cul a l'aire, facilitant els acomiadaments, retallant serveis i augmentant l'edat de jubilació. El mateix partit, que parla molt de la pluralitat de l'estat al qual pertany, actua d'ofici contra un estatut d'autonomia ratificat democràticament; rebutja fer fora el partit que tracta de conservador i intransigent del govern d'una comunitat autònoma i fins i tot hi acaba formant govern en una altra. Què passa quan el partit que deu ser diferent del conservador i intransigent acaba fent política conservadora i intransigent? Doncs que l'altre partit l'acaba guanyant per golejada.

El que no acabo d'entendre és que la gent voti en massa un dels causants de la crisi actual. Deu tenir alguna relació amb el que ha passat en altres estats. Per exemple, en un han col·locat de cap de govern un assessor de Goldman-Sachs. Em recorda a les empreses d'informàtica que creaven virus per després vendre programes antivirus.

"Para lelos"

Fa uns quants dies es va publicar un article de Martín Prieto sobre Carme Chacón. Criticar la senyora Chacón per la seva tasca com a ministra i membre d’un partit polític és més que respectable, però l’article només fa mofa d’una sèrie de característiques personals, com ara el seu aspecte o el seu matrimoni. Si hem de criticar algú per aquestes coses, només cal veure la foto que apareix al damunt del text de l’article del senyor Martín Prieto per veure que ell no és precisament un Adonis. Per no parlar del que va passar l’octubre de 1996, quan l’home no va arribar al seu domicili conjugal i tothom pensava que havia estat segrestat per una banda terrorista, quan el paio era a l’habitació d’un hotel probablement acompanyat d’una senyora amb la qual devia haver concertat un pagament amb anterioritat.

De l’article és significativa la menció al Quebec i al fet que en un referèndum van guanyar la negativa d’independitzar-se del Canadà. Els nacionalistes castellans esgrimeixen aquest fet com a raó per a no fer cas de les reivindicacions perifèriques, però fer paral·lelismes entre Catalunya i el Quebec és tan absurd com comparar, per exemple, Charlize Theron i Sébastien Chabal.

Catalunya és una comunitat autònoma i el Quebec un estat federat. Al Quebec tot francòfon pot viure plenament en francès, mentre que un catalanoparlant ha de saber castellà i si viu en un nucli urbà d’una certa importància ha de canviar d’idioma constantment. A Catalunya hi ha qui s’omple la boca parlant de les virtuts del bilingüisme, de l’aliè, és clar. “Que sean bilingües los polaquitos, que así yo puedo seguir siendo monolingüe”. Al Quebec, en canvi, hi ha francòfons que no parlen anglès, no perquè tinguin res contra aquest idioma, sinó perquè saben que el dia que tots els quebequesos sàpiguen anglès, el francès s’anirà perdent.

Però és que el català i el francès, o la langue d’oïl, com li vulgueu dir, tampoc no estan precisament en la mateixa situació. El francès és llengua oficial de diversos estats. Els francesos fan molta conya de l’accent quebequès, però n’hi ha que tenen múltiples orgasmes quan pensen que en un país industrialitzat de l’Amèrica del Nord es parla francès, i cada vegada és més freqüent la presència de canadencs francòfons en els mitjans de comunicació francesos. Mentrestant, l’estat francès ha intentat esborrar del seu territori tota diversitat lingüística. És a dir, França dóna suport al règim lingüístic del Québec, però elimina el català al Rosselló.

És clar que hi ha una cosa més important que Catalunya no sigui el Quebec i que el català no sigui el francès: Espanya no és el Canadà, que és un estat federal, mentre que els mandataris espanyols es van inventar allò de les autonomies de pressa i malament. El Canadà és al G7 i té una llarga tradició democràtica. Espanya no hi és i va ser l’última dictadura de l’Europa occidental. El 2006, l’estat canadenc va reconèixer el Quebec com una nació, mentre que quan al nou estatut català es va fer una menció al concepte de nació és va muntar un merder més que considerable. El Canadà ha permès al Quebec fer referèndums sobre la seva independència en dues ocasions, 1980 i 1995. El govern espanyol volia crear una llei l’any 2003 que impedís que una comunitat autònoma organitzés un referèndum sobre temes que no li agradessin (al govern espanyol, no a la comunitat). I quan deixen fer un referèndum intenten com sigui intervenir si el resultat no els agrada. Partits polítics o el mateix Defensor del Pueblo (socialista basc, per cert), van intentar impugnar l’estatut català, carregant-se així un sistema democràtic basat en el vot del poble, que va quedar mutilat pel Tribunal Constitucional. Els nacionalistes castellans miren el resultat del Quebec des d’una perspectiva incorrecta: si formes part d’un estat que et reconeix i et deixa fer consultes sobre la independència, per què no quedar-s’hi?

Dret a la dreta

El passat cap de setmana vaig llegir una notícia impressionant: sembla ser que a diversos mitjans havia sorgit una gran polèmica perquè la música Lourdes Hernández, coneguda com a Russian Red, havia dit en una revista que tendia més cap a la dreta que cap a l'esquerra. Una sèrie de lectors s'han mostrat escandalitzats i han enviat uns comentaris d'allò més incendiaris. Més endavant, altres companys de professió han comentat el cas d'Hernández en particular, el de cadascun d'ells i la qüestió sobre si un músic ha de parlar de les seves tendències polítiques o reflectir-les a les seves cançons.

És curiós que es consideri que el món del pop i del rock és més aviat d'esquerres. Una persona que fa que la gent passi per caixa (a uns 80-100 euros la broma) i ompli estadis de gran capacitat mentre aclamen un milionari inserit en una maquinària gegantina de llum i de so que també ha costat milions no em sembla gaire d'esquerres. I el que ja és l'hòstia és que alguns suposats artistes, a més, vagin fent discursets humanitaris totalment contraris a la vida que porten.

A més, també critiquen Hernández perquè ha expressat el seu desig de ser mare abans dels 30 anys. Això també és d'allò més conservador, inacceptable en una estrella del pop. És a dir, els rockers de tota la vida tenen fills com per muntar un equip de futbol i ningú no diu res, en canvi, que una jove intèrpret digui que vol formar una família és intolerable. Formulat d'una altra manera: un paio que va prenyant groupies és un tio d'esquerres i solidari, mentre que una dona que vol formar una família no és digna de dedicar-se a la música. Això no és una mica masclista? Això són valors d'esquerres?

Fa uns quants anys vaig veure l'actor i humorista (?) Josema Yuste a la televisió, però no en un sketch, sinó com a entrevistat. Yuste afirmava que si tenies un aspecte mitjanament pulcre i no deies que eres d'esquerres era difícil tenir feina. Sincerament, el més senzill de suposar és que a l'excomponent de Martes y Trece ja se li havia passat l'arròs (en el camp de l'humor, com a mínim), com a alguns músics (?) que al·leguen persecucions polítiques per a justificar que ja no són el que eren, si és que alguna vegada havien estat algú. Potser Lourdes Hernández, amb les seves declaracions, ha demostrat ser l'artista més transgressora i outsider del panorama musical espanyol (que tampoc no és gaire cosa, tot s'ha de dir). Abans, el músic que es deixava créixer els cabells i proclamava el seu compromís amb l'esquerra era criticat pels benpensants, ara només cal dir que és més aviat de dretes i que vol tenir una criatura per a desencadenar les ires de molts lectors de webs sobre música. I, ara que ho penso, Melendi ha dit alguna vegada què cony és?

Humor (o horror)

Quan era petit s'explicava un acudit no tan popular com aquell del gos que es deia Mistetas, però que encara recorda molta gent. Potser ara no s'explica per la seva incorrecció política. L'acudit és el següent:

Un científic nord-americà crea unes pastilles que fan que els negres es tornin blancs. Fa que el seu criat negre en provi una. Efectivament, el criat es torna blanc.

-Oh, moltes gràcies! -diu el criat- Després de tants anys patint la discriminació ara comença una nova plena d'avantatges per a mi! Em deixa que la meva dona també la provi?


El científic assenteix i la dona del criat -també negra- pren una pastilla i també es torna blanca:


-Oh, és fantàstic! -diuen tots dos alhora- Ara només faltaria que el nostre fill també es tornés blanc per poder gaudir de les oportunitats dels blancs! Fill, pren-te una d'aquestes pastilles!


-No vull! -replica el fill.


-Vinga, va! -insisteix son pare- Que no veus que com a negres sempre hi haurà llocs que ens miraran malament, que sempre viurem discriminats, per molt que diguin?


-M'és igual! Jo no penso renunciar a ser qui sóc!


-Collons, fa cinc minuts que sóc blanc i ja estic discutint amb un puto negre.

La veritat és que no fa gens de gràcia, sobretot perquè mai no hauria pensat que es tractava d'una història profètica. No és aquesta mentalitat la que ha fet que gent com Albiol o Anglada siguin on són?