V de remake

Fins fa relativament poc, la ficció televisiva es considerava una mena de germana petita del cinema. Es tractava d'entreteniment sense gaire qualitat. En alguns casos, la televisió era la porta per la qual algun actor, director o guionista acabava arribant a la gran pantalla. Però va arribar un moment en què els personatges de la televisió van arribar al cinema. En altres ocasions, com va passar amb Star Trek, es reprenien els temes de la sèrie amb els mateixos personatges, interpretats pels mateixos actors. Més tard, es partia de zero amb una nova història que podia incorporar nous personatges. La primera gran producció basada en una sèrie va ser (que jo sàpiga) The Untouchables, al 1987. Curiosament, el seu director, Brian de Palma, va adaptar una altra sèrie famosa, Mission: Impossible. Si la primera era un thriller ambientat en el Chicago de la dècada de 1930, la segona era una posada al dia de la sèrie, en què el líder del grup era un espia veterà que veia que després de la Guerra Freda les coses ja no eren com abans.

Amb més o menys fortuna s'ha adaptat una sèrie rera l'altra: The Saint, The Avengers, Lost in Space, Wild Wild West, SWAT, Starsky & Hutch... La majoria s'han produït en els últims quinze anys. Per què? Podria ser perquè el cinema sempre ha adaptat referències culturals d'altres àmbits, especialment de la literatura (incloent-hi els pulps i tota la literatura menor) i el còmic. Arriba un punt en què la televisió passa a ser la referència principal no només de l'espectador, sinó també dels productors. Dubto que la majoria productors de Holywood s'hagin llegit Crim i càstig, per exemple, però segur que van veure alguna de les sèries esmentades anteriorment.

Mentre s'anaven adaptant sèries també es produïa un altre fenomen: la "dignificació" de la televisió. Vist que les grans superproduccions eren avorrides, tòpiques, amb guions lamentables i uns efectes especials que ja no sorprenien, alguns canals de televisió (sobretot els de cable dels Estats Units) se la van jugar amb històries força més audaces que el que es veia al cinema.

Ara, però, les sèries també fallen. Algunes, com Lost, ja no saben com avançar. Altres, com Heroes, van tenir una gran primera temporada, però després han fet vergonya aliena. La sèrie d'aquesta temporada havia de ser Flashforward, almenys la venien com si fos una cosa mai vista, novedosa i de trama addictivament emocionat, però ha estat decebedora. Com al cinema, la manca d'idees ha portat la televisió a tirar de remakes. En alguns casos, d'allò més lamentables (com ara Bionic Woman, però és que l'original ja feia força pena, només que amb el temps tanta cutrada fa gràcia), i potser l'excepció seria Battlestar Galactica, més que res perquè de remake només té el títol i algun nom, però no s'assembla en res. Excepte alguns episodis d'una mística d'allò més ensopida, cada capítol era un concentrat de mala llet, ambigüitat i relativisme moral.

Ara arriba V, i sembla que vulgui aprofitar l'èxit de Galactica, on no faltaven referències al fanatisme religiós, el terrorisme, les cèl·lules dorments, el totalitarisme, les dictadures i el "val tot" en el món de la política. Però aquesta nova V té algunes coses que apunten en una altra direcció: la protagonista, la dolenta, en lloc de ser una lleona vuitantera és una noia d'origen brasiler (l'actriu, no el personatge) de pentinat més aviat andrògin. El mal és poliglot i ambigu? Per acabar-ho d'arreglar, si a la sèrie original els bons estaven liderats per un periodista i una científica, ara la resistència l'encapçalen un capellà i una agent de l'FBI. Seguretat i religió substitueixen la investigació i el desig de saber? Sí que anem bé...