2010/03/20

D'allò que diuen d'ensenyar i suggerir...


S'obre el teló i fan tres pel·lícules amb els arguments següents:

1) Un jove arriba a la casa d'un senyor d'edat provecta que té quatre filles. El jove, sistemàticament, es tirarà totes quatre filles. Ara no recordo si era per ordre d'edat (de la més gran a la més jove).
2) Una parella es casa. Ell treballa en una plataforma petrolífera i, en un accident, queda paraplègic. Li diu a la seva dona que gaudeixi del sexe sempre que pugui, i ella, que és d'una petita comunitat rural, s'ho pren al preu de la lletra (bé, tampoc tant, perquè no se sap fins a quin punt gaudeix o ho fa per seguir les ordres del marit) i es dedica a copular amb tot aquell que troba. Ara no recordo si treballava en una plataforma petrolífera o si era una cosa semblant (el que sí que ho feia era Tim Robbins en una de la Coixet).
3) Dues turistes arriben a una ciutat del Mediterrani. Les coneix una mena de bohemi/latin lover/black and decker i les convida a casa seva per muntar-se un trio. Una acaba marxant, però arriba l'ex del latin lover i acaben muntant-se un trio.

Quina característica tenen totes tres pel·lícules? Que tenen arguments de pel·lícula porno, però no es veu res. Realment val la pena no mostrar i només suggerir? Doncs no ho sé, perquè en aquestes pel·lícules no es veu res, però són d'allò més avorrit (de fet, és una altra cosa que també tenen en comú). Per no parlar que era més digne el pseudofunk cutre del porno dels 70 que les cançons tan insuportables com pretencioses de Giulia y los Noiosini.



Solucions:
1) Belle Époque (1992, Fernando Trueba)
2) Breaking the Waves (1996, Lars Von Trier)
3) Vicky Cristina Barcelona (2008, Woody Allen)

Català de l'any


Un diari organitza l'elecció del català de l'any, no sé si mitjançant els vots dels seus lectors o de tothom que vulgui votar. Jo no ho he fet i no sé com funciona el procés de selecció. Els tres finalistes eren El Tricicle; Roser Capdevila, creadora de Les Tres Bessones; i Josep Guardiola, entrenador del FC Barcelona. Va guanyar aquest últim, cosa més que lògica, donat el grau d'ensopiment al qual han arribat els altres dos

Des de fa uns quants anys jo crec que hi ha un català que es mereix un reconeixement públic per part de les institucions culturals catalanes. Em refereixo a Albert Boadella i Oncins. Ja pel nom es veu que és un català de pro. En el món de la cultura subvencionada i el del llast del vomitiu teatre català, Boadella, enfrontat amb l'oficialitat, es va negar a rebre subvencions de la Generalitat. Però allò no era prou perquè els ciutadans coneguessin com és d'abjecte el món del teatre i va decidir anar més enllà. Fusionant dramatúrgia i reality show, l'abnegat Boadella va convertir la seva vida en un work in progress constant. La seva interpretació com a patètic dramaturg llepaculs del poder és tot un exemple del paper de l'artista en la societat. I tot pel bé de Catalunya, perquè de la mateixa manera que només pots obtenir una visió global d'una determinada cosa si la veus de lluny (com ara les línies de Nasca), Boadella va marxar a Madrid perquè des de fora poguéssim veure millor la miserable figura de l'artista que es ven, que esdevé la mona ensinistrada dels polítics i d'un determinat sector de la premsa per una mica de feina i uns quants calerons. Tot això evidenciat especialment quan se'l veu fent de bestioleta faldillera al costat d'una senyora que quan va ser ministra de cultura només va fer mostra de la seva immensa incultura. Com és que aquí encara hi ha gent que no s'adona de la seva tasca i, en lloc d'aplaudir-lo com es mereix, l'insulta i critica sempre que pot? Sens dubte, el poble català és autodestructiu.

Mireu si és bon català que, ja posats a fer el pena amb diners públics, ho fa fora de Catalunya, amb diners de Madrid, que dilapida en vergonyoses imitacions dels germans Marx quan li regalen uns teatrets perquè pugui fer les gràcies que tan agraden als opulents i ignorants mandataris opressors. Fins i tot és l'únic que inspira els guionistes del Polònia perquè facin alguna cosa menys lamentable del que és habitual, que no és poc.

2010/03/13

Sverige über alles

Ja sé que això que estic pensant ara és políticament incorrecte i no sé fins a quin punt es pot dir públicament, però bé, com que això no ho llegeix ni cristo, ho diré: els suecs són els millors, són superiors en tot. Ells tenen la princesa Madeleine i els espanyols la infanta Elena; allà tenien Nina Persson quan la dona més desitjada d'Espanya era Marta Sánchez, i ara tenen The Sounds mentre que a los 40 subnormales posen El Sueño de Morfeo, nom que els escau perfectament de tan soporífers com son. Fins i tot quan un futbolista es pela el cap aquí hem de veure restes de sèrie com Delapeny en lloc d'homes del carisma de Henrik Larsson. Cal dir res més?

Ara està de moda la novel·la negra sueca. Ja fa temps que corrien els llibres de Henning Mankell, però la trilogia de Stieg Larsson va ser la mascletà, una barreja d'Ingmar Bergman (bé, tampoc tant, però no sabia que posar-hi) i Stephen King capaç de satisfer la pedorra que llegeix l'últim bestseller al metro i el pseudointel·lectual. Una altra autora d'aquest gènere és Åsa Larsson (que es pronuncia ossa, no assa), que se suposa que no està emparentada ni amb Stieg ni amb Henrik. En una recent visita a Barcelona en què se celebrava la setmana de la novel·la negra (o una cosa així), la senyora Larsson explica que aquest gran boom de la literatura policíaca sueca es deu al fet que els suecs s'estan adonant que allò no és el paradís perfecte amb què s'havien autoenganyat, sinó que ara està començant a sortir la merda, els secrets inconfessables que la mateixa societat sueca no gosava revelar. Tot això, lògicament, no és sinó una altra mostra de la superioritat sueca: són tan perfectes que fins i tot es poden permetre el luxe de practicar l'autocrítica. Si és que no hi ha per on agafar-los! Què se'ls pot criticar?

I parlant de criticar: la societat sueca és tan oberta, tan tolerant, tan fantàstica, tan ........................ (escriviu el vostre adjectiu preferit sobre la línia de punts) que admet tot tipus de crítica. Pots criticar la seva política; la família reial, amb aquella bellíssima princesa de conte de fades que té; i potser fins i tot pots posar en dubte el rendiment de Zlatan Ibrahimović. Ara, conscients de la seva perfecció, posen només una excepció (només perquè no diguin que són tan perfectes que et deixen criticar-ho tot, és clar): hi ha una única persona que no es pot criticar. Però, qui és? Un polític, un futbolista, un agitador cultural, un estibador? Norl! Una escriptora! Un altre exemple que demostra la prioritat que donen a l'intel·lecte. Es tracta d'Astrid Lindgren.

L'obra de Lindgren té dos personatges destacats. Un és Kalle Blomkvist, un nen detectiu. L'altre és Pippi Långstrump. El talent literari i la inventiva de l'autora escandinava queda palès en l'homenatge a la seva obra que és la trilogia Millennium de Stieg Larsson. Un dels protagonistes és Mikael Blomkvist, al qual anomenen Kalle Blomkvist degut a la seva tenacitat com a investigador. Però el que ningú no sap és que en realitat, l'homenatge més gran a la gran Lindgren (el cognom de soltera de la qual era Ericsson, la marca de mòbils també li ret homenatge) és Lisbeth Salander. Aquesta jove hacker és la Pippi del segle XXI. Pippi Långstrump és la capdavantera dels drets de la dona, és la superdona que ni tan sols Nietzsche va gosar somniar: anarquista, terrorista, amb superpoders i -com m'apunta l'il·lustre doctor Anton Granvik- probablement lesbiana. Salander, per la seva part, es mou al marge de la llei, enderroca la tirania del gran capital atacant els sistemes informàtics de la banca; és una dona de 1,50 m que amb prou feines deu pesar 30 kg, però que s'enfronta a gegants de dos metres, als serveis secrets, a les màfies russes i a col·laboracionistes nazis amb una contundència que al seu costat els superherois semblen escolanets; i és bisexual. Els paral·lelismes són més que clars. Tothom està esperant veure les adaptacions de Hollywood de la trilogia Millennium, on probablement sortirà una versió light i descafeïnada de la Salander, per constatar, una vegada més, que els suecs ho feien millor.

2010/03/04

Sabia que tampoc no em decebria



Fa cosa d'uns deu dies vaig llegir una entrevista a un conegut humorista, actor i director de l'Hospitalet de Llobregat. Deixa anar uns quants tòpics fins que arriba el moment d'una de les mares de tots els tòpics. Només cal llegir la pregunta per saber-ne la resposta: "¿Qué ha aprendido de Etiopía?".

Cal que transcrigui la resposta? És necessari? Bé, ho fare: "Que tienen menos cosas que nosotros pero sonríen más... ¿Por qué? Porque hemos olvidado la sencillez. ¡Nos hemos complicado la vida! Queremos hacer demasiadas cosas, empeñados en una carrera constante... perdida de salida. La prisa mata". Ah! Ja ho veuen! Això que no tenen res, però sempre somriuen. Que original! És el que diu la gent que passa uns quants dies al Tercer Món. Fantàstic. Malauradament no he estat mai a l'Àfrica i no sé si riuen o no, si la gent és més feliç o no. L'entrevistat té un fill adoptat, un nen etíop de sis anys. Viu amb ell a l'Hospitalet? Perquè, si és així, no estaria l'entrevistat contradint-se? Si a Etiòpia tothom somriu, si viuen en aquest món rousseauinià, per què vol complicar-li la vida a l'infant?

Em va recordar una altra entrevista del mateix diari i la mateixa secció. Un senyor que provenia d'un grup de tuareg (no un tuareg, perquè tuareg és el plural de targi) explicava les seves primeres experiències a Europa. Tot era molt interessant, però després torna a les excel·lències de la vida en el desert, que deuen ser moltes, sens dubte, i dóna un titular magnífic: "Tu tens el rellotge, però jo tinc el temps". Sí? Llavors, si al desert tens el temps, què fas vivint a Suïssa? Perquè és on vivia i no semblava que tingués intenció de marxar-ne. O és que és millor tenir el rellotge?