2009/08/18

Fòssils a les hemeroteques





A petició del públic (qualsevol diria que és gaire nombrós), avui toca parlar de dinosaures. Potser algú ja ho ha fet, però m’agradaria comentar un article que aquest gran mestre de la comunicació que és Màrius Carol va escriure el 24 de setembre de 2007. Una obra mestra. Anem a pams, perquè la primera frase ja és tremenda:


“El jurásico fue la edad del pavo, y el parque de Spielberg resultó un fraude porque debía parecerse más a un sueño que a una pesadilla”.

“La edad del pavo”! Ai, quin catxondeig! Bé, el cas és que parla del Juràssic, quan més endavant dedica l’article a un dinosaure d’un altre període, concretament del Cretàcic. No sé si és des de Jurassic Park, però sembla que la paraula "Juràssic" sigui d’allò més atractiva. Fins i tot a Espanya van batejar la sèrir britànica Primeval com a Invasión jurásica, quan surten bitxos que fins i tot són anteriors i posteriors als dinosaures. El parc que esmenta, a més, tampoc no és de Spielberg, sinó que l’autor de la història, que més tard es va adaptar i va dirgir aquest famós director, és Michael Chrichton.


“La revista Science acaba de confirmar que el maligno velocirraptor del cine, que devoraba seres humanos como si se tratara de croquetas de aperitivo, era un inofensivo pavo de apenas quince kilos que, con el paso de los siglos, perdió la capacidad de volar, pero conservó las plumas como recuerdo de sus antepasados. El profesor Alan Turner, paleontólogo del Museo Americano de Historia Natural, halló en Mongolia hace un tiempo un fósil de velocirraptor suficientemente bien conservado para poder deducir del antebrazo del animal los cálamos que unían las plumas al hueso”.


Resulta que, segons l’anàlisi paleontològica del senyor Carol, Velociraptor era un ocellot que havia perdut la capacitat de volar, quan, de fet, les aus i els dinosaures del grup dels manirraptors (entre els quals es trobava Velociraptor), procedeixen d’una mateixa branca evolutiva. És a dir, que, sense matisar ni extendre’s en llargues explicacions, potser sería més correcte dir que els ocells són dinosaures que van aprendre a volar. L’au més antiga coneguda fins ara, Archaeopteryx, (aquesta sí que era del Juràssic) encara tenia dents, mentre que un petit dinosaure anomenat Microraptor tenia plomes llarges a les extremitats, tant superiors com inferiors. Es creu que era un animal arborícola que podia planar gràcies a les plomes.

Sí, en els últims anys s’han trobat impressions de plomes en alguns fòssils de dinosaures teròpods a la Xina i a Mongòlia. S’han preservat gràcies a les condicions geogóliques. Se suposa, doncs, que altres dinosaures del mateix grup les restes dels quals s’han trobat a Europa i Amèrica també devien tenir-ne. Sembla ser que les plomes són estructures que van evolucionar a partir de les escates i que tenien com a funció l’aïllament tèrmic. Al començament eren una mena de filaments i se les anomena protoplomes. Més endavant van sorgir estructures més complexes. En el cas de Velociraptor, les de les extremitats anteriors eren més evolucionades que les protoplomes, i es creu que podrían servir per a mantenir l’equilibri en moviment (conjuntament amb la cua), una cosa semblant al que fan els estruços actuals. Ara, que els dinosaures tinguessin plomes no vol dir que fossin ocellots de granja inofensius. Al contrari, la gran majoria de dinosaures emplomats (segons les deduccions fetes a partir de l’estudi dels fòssils, perquè a la paleontologia hi ha un gran part d’hipòtesi) eren carnívors i caçadors molt hàbils.


“Steven Spielberg imaginó los velocirraptores como seres de casi dos metros, tremendamente voraces, basándose más en su fantasía que en la ciencia, que tenía dudas sobre las características de estos seres. Los plasmó en sus películas con escamas, con una inteligencia superior a la de los delfines, una agresividad desmedida y un tamaño insignificante. En realidad, tenía el cuerpo cubierto de plumas, el volumen de un pavo grande y seguramente habría huido corriendo si hubiera descubierto la presencia de Sam Neill, el protagonista de Parque Jurásico.Toda historia de aventuras necesita un malo, y Spielberg le colgó la etiqueta a tan inocente bicho, al que la palentología ha devuelto a su lugar en la historia. Los velocirraptores de Spielberg son ciencia ficción, pero no ciencias naturales”.


Doncs no: es va basar en la ciència. El que passa és que quan es va rodar Jurassic Park encara no s’havien trobat restes de plomes. Igualment, les il·lustracions del gran Charles R. Knight a finals del segle XIX i començaments del XX o les creacions per al cinema de Willis O’Brien o Ray Harrihausen estaven basades en els coneixements científics que es tenien en aquells moments i tenen gran valor, tant científic com artístic. Spielberg (o els seus tècnics) tampoc no augmenten la mida de Velociraptor, sinó que bategen amb aquest nom un parent seu anomenat Deinonychus. Durant un temps, es va creure que tots dos eren espècies dins d’un mateix gènere, i podria ser que els creadors de la pel·lícula seguissin aquest criteri, o potser els va agradar més el nom Velociraptor que Deinonychus (com passa amb el Juràssic i el Cretàcic). De totes maneres, a les pel·lícules següents parlen només de Raptors, que actualment és una mena de terme utilitzat per denominar tots els dromeosàurids, i a la tercera part, de 2001, els van posar una mena de protoplomes (tipus cresta punk) i els van donar uns movimients més semblants als de les aus, però suposo que quedava molt bèstia cobrir-los de plomes d’una pel·lícula a l’altra. A més, el fet que Velociraptor tingués la mida d’un gos gran, més o menys, no l’eximeix de ser un voraç carnívor. No hi ha una creença popular que diu que la mida no importa? Potser el senyor Carol és tan valent que un pitbull, per exemple, no li faria cap mena de por. O potser sí, perquè el pitbull no té plomes? Que sortirien corrent si veiéssin un humà? Doncs no ho sé, perquè aleshores no n’hi havia, però sí que alguns dinosaures carnívors atacaven en grup animals més grans que ells. Se sap perquè han trobat restes de mossegades de diversos individus en l’esquelet d’alguns dinosaures.

És estúpid parlar de “dolent” o d’”innocent” referint-se a un animal el comportament del qual només es pot deduir a partir d’una sèrie de fòssils. N’hi ha un en què estava lluitant contra un Protoceratops. Velociraptor era carnívor, de manera que devia atacar algun bitxo, ja que no s’ha demostrat que fos carronyaire. Una cosa és que no tingués la mida de Deinonychus (a la dècada de 1920 es van descobrir els primers fòssils de Velociraptor, de manera que les dimensions ja es coneixien) i que ara s’hi confirmés la presència de plomes, però en quin tractat sobre paleontologia ha llegit el senyor Carol que fos un animaló inofensiu i poruc? Bé, de fet, tot el que es pugui dir sobre comportament d’espècies extintes és en la majoria de casos pura hipòtesi, però en què es basa i qui és el senyor Carol per fer de paleo-etòleg?


“El cine ha convertido en bestias terribles a orcas, gorilas, tiburones, murciélagos, pirañas, pájaros u hormigas y demás animales del planeta, incluida una colección de seres prehistóricos a los que los guionistas han inoculado la maldad humana. En la mayoría de los casos se trata de especies que difícilmente atacan al hombre, como si el cine quisiera hacer buena la sentencia del Suami Sivananda, cuando dijo que el mal no está en el mundo; sólo existe en la mente humana. El gigante velocirraptor con escamas era un pavo irrelevante con plumas. Leyendo la noticia viene a la mente aquel otro pavo de plástico con el que se fotografió Georges Bush el día de Acción de Gracias, hace tres años en las afueras de Bagdad. Aquel animal de pega era casi tan inofensivo como el velocirraptor, pero de nuevo un guionista tuvo una ocurrencia. Ignoro si era el mismo guionista al que se le ocurrió lo de las armas de destrucción masiva en Iraq. Entonces, la tomadura de pelo a la comunidad internacional no fue, desde luego, moco de pavo”.

Ah! Ja ho veuen! Resulta que tota aquesta successió d’incorreccions, de fer una cagada rera l’altra era només una excusa per a criticar la política dels Estats Units. Si, a més, tanca l’article amb allò del gall dindi i els indults de Bush (que, de fet, és una pràctica que jo sempre he trobat molt cuirosa en un país on s’ha executat gent de la qual més tard s’ha demostrat la innocència), queda tot perfecte. Quin estil! Quina gràcia! Quina ironia i quina conyeta! Sí, però el més admirable és ficar tantes incorreccions en tan poc espai, sobretot quan el qui ho fa és ni més ni menys que el director de continguts del grup Godó i que només mirant-se un minut la Viquipèdia (si en la seva versió catalana ja ho diu, imagineu-vos les dades de la mateixa entrada en anglès) podria haver-se evitat aquest ridícul. Ja sé que a la gent se li’n fot si el Velociraptor tenia plomes o no, o si vivia al Cretàcic, al Juràssic o al Triàssic; però si un periodista, i a més un amb el seu càrrec, no es pot documentar i contrastar ni que fos un minut (repeteixo, en un minut hauria sabut la mida que tenia, si tenia plomes i què va passar amb els bitxos de Jurassic Park), anem arreglats. És clar que el senyor Carol també és tertulià de la ràdio. Això de les tertúlies és apassionant: en lloc de portar experts sobre el tema que es tracta, una mateixa persona parla avui del Barça, demà de l’Iran i demà passat de Xinjiang quan només coneix el primer tema. El mateix senyor Carol, que es vanta de pertànyer a la classe alta barcelonina, de ser allò que ell i altres com ell anomenen “un senyor de Barcelona” (és que jo no ho sóc?), pontifica sobre els retards a RENFE, quan en sa vida deu haver agafat un tren de rodalies per no barrejar-se amb la xurma infecta, o sobre les dificultats per accedir a l’habitatge, quan diu que ell només va del seu acomodat barri a l’edifici del grup Godó, a dues passes de la plaça Francesc Macià. El seu criteri per parlar de qualsevol cosa queda palès quan a la ràdio fa proclames gairebé independentistes, però després baveja parlant de la família reial quan presenta el seus llibres sobre el rei i el seu fill (ai, que simpàtics i campetxanos són...!). Bé, ja posats, aquí també farem un símil, potser no tan subtil, perquè ni de bon tros sóc tan intel·ligent i culte: he dit que parlaria de dinosaures, no?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada