2009/12/29

Màikel


Com havia dit en una altra entrada, la gent que més se les vol donar de cosmopolita acostuma a ser monolingüe (sobretot si ja són angloparlants, però els castellanoparlants de tots dos cantons de l'Atlàntic també Déu n'hi do...) o, com a molt, sabran una mica d'anglès. Per això, com que queda molt fi, pronuncien qualsevol nom estranger com si fos anglès. Per exemple, ara que es veu que Michael Schumacher torna a córrer, cada dia sents diverses vegades el nom de Màikel Schumacher. El mateix passa amb el futbolista Michael Ballack, que per molt que jugui a Londres no és britànic i no es diu Màikel, sinó que més aviat seria Míkhael, s'assemblaria més al nom de Gorbatxov que al del traspassat Jackson. De la mateixa manera, tota paraula que acabi en e, per molt que es pronunciï en l'idioma original, no es pronunciarà per la gent guai. Hi ha cotxes Porsh o un escriptor que es deia Goet, o fins i tot Get (Get què? Get Smart!?), i pobre de tu si pronuncies la e, que igual se't riuen a la cara i et tracten de subnormal. L'anglització sistemàtica de noms estrangers no només es produeix amb noms d'idiomes germànics: la sobradíssima Julia Otero parlava de Terry Henry (térry khénri) a l'anglesa.

Aquest fenomen pot arribar a casos extrems: hi ha gent que parla de llibres o de pel·lícules de qualsevol nacionalitat i, tot i que tenen un títol espanyol o català, n'utilitzen l'anglès encara que no sigui l'original. Jo he sentit gafapastes de l'època que parlaven de Italian for Begginners. Potser queda molt bé, però és que la pel·lícula s'havia estrenat com a Italiano para principiantes. Ja posats, si realment tens ganes de quedar com una persona culta de debò, digues Italiensk for begyndere, que per alguna cosa és el títol original. Una noia em va preguntar fa ja uns quants anys si havia anat a veure Life is beautiful. Jo pensava que es referia a ¡Qué bello es vivir! (It's a Wonderul Life, Frank Capra, 1946), però no, era aquella "del camp de concentració". Bé, com que La vita è bella s'assembla massa al de qualsevol altre llengua derivada del llatí vulgar, potser queda menys vulgar dir-ho en l'idioma preferit pels hooligans. Això és tenir classe.

2009/12/28

2x1=0

Hiroshima i Nagasaki havien presentat una candidatura conjunta als Jocs Olímpics del 2020. Té la seva lògica: dues ciutats agermanades per la desgràcia d'haver patit dos atacs atòmics (els únics de la història sobre nuclis poblats), però que es van recuperar de pressa i que en pocs anys van ser el que són ara, dues ciutats amb encant i dinamisme. Tenint en compte que a les Olimpíades sempre es vol vendre el discurs de la pau i de la concòrdia i les històries de superació, aquesta candidatura estava més que justificada. Hi ha altres detalls: a Nagasaki, que era la porta al Japó fins i tot quan el país estava pràcticament aïllat de la resta del món, es va construir un peveter per a la flama olímpica a la zona zero, ja que antigament durant els Jocs no hi havia guerra i, d'aquesta manera, se simbolitzava el desig que aquesta ciutat fos l'última víctima d'un atac nuclear. Finalment, com a dades menys simbòliques, la distància entre Hiroshima i Nagasaki no és especialment gran, i es troben en un país amb bones infraestructures per a celebrar uns Jocs Olímpics, com ha fet en més d'una ocasió.

Pintava bé, veritat? Doncs els senyors del Comitè Olímpic Internacional, sempre tan simpàtics, han dit que no, que no pot ser. La raó? Que no es pot presentar una candidatura conjunta. És un motiu una mica absurd. És cert que només es parla d'una ciutat com a seu olímpica, però s'han celebrat mai totes les proves en una mateixa ciutat? Crec que a les Olimpíades de Beijing es van fer algunes proves a Hong Kong, que no queda precisament al costat. Algú creu que les proves d'esports nàutics de Madrid, si hagués guanyat, tindrien lloc al Manzanares? Fins i tot es parla d'una candidatura de Venècia quan el més probable és que cap competició se celebrarà a la mateixa ciutat. Però no, dos noms per a unes Olimpíades sembla que no queda bé.

Al cap i a la fi, als del COI, això dels símbols se'ls en fot. Potser es bo que es treguin la careta. Sempre han volgut predicar el contrari del que son: una colla de nens pijos que només es mouen per diners i per política. Al fundador dels Jocs Olímpics contemporanis, Pierre de Coubertain, li repugnava la idea que hi poguessin participar les dones, sense anar més lluny (amb gent com ell, el fenomen Allison Stokke no hauria existit), de manera que quan parlava de l'harmonia entre els homes no es referia a l'espècie Homo sapiens, sinó només als seus individus amb cromosomes XY.

A alguns (no gaires, però potser encara queden innocents al món) va sorprendre la concessió dels Jocs a Beijing, ja que es tractava d'atorgar a uns actes que simbolitzen la concòrdia, l'harmonia, etc., etc. a un país on no es respecten els drets humans. Resposta de l'expresident Juan Antonio Samaranch: "bueno, total, quien más, quien menos, nadie los cumple". Ell deu saber molt bé qui compleix més o menys, que per alguna cosa era franquista reconegut.

2009/12/27

Tornar als orígens és molt complicat


Gilbert Shelton, el creador dels famosos Freak Brothers, tenia uns altres personatges, els membres d'una banda de rock anomenada Not Quite Dead. En una de les seves històries, un dels protagonistes ensenyava a un altre un invent genial: un pedal per a guitarra elèctrica amb el qual, una vegada connectat a un preamplificador concret i després a l'amplificador, passant per una sèrie de complicades operacions, aconseguies un so semblant al d'una guitarra acústica.

No sé per què, però Avatar m'ha fet pensar en aquest acudit. Fa més de cent anys, el cine era una mena d'atracció de fira i la gent anava a veure un nou enginy tecnològic que projectava imatges en moviment. En els seus orígens, el cinema era només una versió freak de la fotografia, els germans Lumière l'explotaven així, sense posar-lo al servei d'una narrativa, cosa que vindria més tard. La gent estava impressionada i fins i tot s'espantaven quan veien la imatge d'un tren acostar-se als espectadors. Ara que ja fa més d'un segle que la humanitat veu imatges en moviment, què es podia fer perquè l'espectador tingués la idea de veure un espectacle nou, perquè es quedés bocabadat? Després de provar amb diversos sistemes, s'ha trobat una versió del 3D que permet veure una pel·lícula sense utilitzar unes ulleres de colors que feien que tot tingués una mena de to diarrea i sense que l'espectador surti de la sala mig marejat Sí, últimament ja se n'havien fet força perl·lícules en aquest format, sobretot d'animació, però Avatar compta amb imatge real (i amb personatges infogràfics) i un recull de seqüències espectaculars, tot un munt de tecnologia i bits.

I l'argument? Doncs no arriba al minimalisme del tren dels germans Lumière, però no afegeix res de nou: un argument calcat de molts westerns en què un blanc passa a viure amb una tribu d'indis, s'hi adapta i és acceptat pels nadius. Això sí, amb l'excusa d'aquest bonic cant a la integració, la tolerància i l'ecologisme, el director aprofita per fer-se un autohomenatge rere l'altre. No sé si deu tenir un ego en Imax 3D i surround, però el cert és que James Cameron es recrea autocitant-se: que si ara un robot d'Aliens, que si ara un bitxo fosforescent d'Abyss...

Ara ja només falta que algun cineasta aconsegueixi que sentim el mateix que els espectadors que per primera vegada van veure una pel·lícula amb una narrativa consistent. A veure qui s'anima, perquè Cameron, després de passar-se més de 10 anys per fer la pel·lícula dels ninots blaus i tenint-se ell mateix com a referència, poca cosa farà de profit en aquest camp.

2009/12/25

"Mamá, quiero ser mártir"


Aquí sempre s'ha parlat molt del victimisme, i moltes vegades amb raó. Es tractava del victimisme de la classe política catalana, que es baixava els pantalons a Madrid per a continuar a la poltrona i després tornaven plorant dient que els tractaven molt malament. Ai, pobrets.

Però ara hi ha una mena de victimisme que no prové dels polítics, ni molt menys de catalan(iste)s que ploren per la crueltat centralista, sinó el d'una mena d'artistes de qualitat dubtosa que potser van tenir algun moment d'èxit. Probablement no han sabut assimilar que se'ls ha passat l'arròs i no poden viure de les mateixes coses que fa 20 anys (o més). Total, que diuen que són les víctimes de la política catalana, la qual cosa sempre va bé per guanyar-se simpaties per tota Espanya, de vegades amb genuflexió (per no dir una altra paraula que hi rima) inclosa davant de l'oncle Fede.

Sobre el tema aquest, fa poc que sentia unes persones que parlaven de Loquillo i es preguntaven si ara que s'ha "autoexiliat" al País Basc, també tindrà els collons de criticar-los alguna cosa, perquè els bascs no aguanten tant els insults com aquí, deien. Jo recordo que fa uns mesos llegia una entrevista a Carlos Segarra, el de Los Rebeldes. Segons Segarra, és màrtir d'una persecució política i diu que estava vetat pels ajuntaments convergents. Bé, no us podria dir l'any (ja fa força temps), però jo era a Olot (municipi aleshores governat per convergents, sort que estaven vetats) durant la Festa Major, concretament en una plaça on tocaven els Rebeldes. Aquell concert va comptar amb un fet insòlit, per no dir paranormal: es van passar potser la meitat del concert tocant l'última cançó, almenys segons anunciava Segarra. Quan acabaven un tema, el líder de la banda deia "Venga, ésta es la última...", esperant que el públic cridés "Noooo! Noooo!", però la gent no els feia ni cas: s'estimaven més fer la cervesa als xiringuitos i xerrar amb els amics que acostar-se a l'escenari i veure i sentir el concert dels Rebeldes. Realment són víctimes d'una persecució política o és que simplement només interessaven a quatre gats i punt?

Hi hauria una altra interpretació, és clar: aquesta gent de la Garrotxa és molt provinciana i tancada, i odia tot allò que canti en castellà, però és que també he estat testimoni d'altres concerts a la mateixa localitat de grups que cantaven en l'idioma de Quevedo i d'Ana Botella, des de l'Orquesta Mondragón fins a Loquillo quan encara era algú. Aleshores s'omplia la plaça Major i la gent estava entusiasmada, i no semblava que només hi assistís la gent de Sant Roc, barri que abans reunia la majoria de la població castellanoparlant de la vila.

Prohibició de cantar en castellà? Manca de promoció d'artistes castellanoparlants? Rebuig per part d'un públic al qual han rentat el cervell? No ho acabo de tenir clar, perquè llavors, com s'explica l'èxit d'Estopa? Per què David Bisbal, per exemple, omple el Palau Sant Jordi? Fins i tot a Manolo García, de la mateixa quinta de Segarra, les coses no li van tan malament, i ja té mèrit: fa cosa de vint anys que només repeteix la mateixa cançó (els discs de Manolo García serien la versió musical del missatge del rei a la televisió). Bé, suposo que sempre vesteix més dir que ets un màrtir que intentar buscar raons a la manca d'èxit, que potser simplement es tradueix en una altra manca: la de talent.

2009/12/07

Metal Umlaut II


Que un ajuntament tan progre i ecologista com el de Barcelona ompli la ciutat de bombetes i encengui uns llums tan innecessaris com poc sostenibles és contradictori. Això si, com que són tan guais i multicultis, han posat uns rètols lluminosos desitjant bon Nadal en diversos idiomes, cosa poc coherent, perquè qui se les vol donar de cosmopolita i multicultural acostuma a ser monolingüe o, com a molt, a parlar una mica d'anglès a més de la seva llengua materna. Ja em sembla cutre que la felicitació en japonès en realitat sigui en anglès (meeri kurisumasu): per a posar això, millor haver-s'ho deixat córrer. Fa cosa d'una setmana o dues vaig llegir una carta a diversos diaris on es deia que la part en àrab era un nyap i que l'havien cagada per totes bandes, però fa poc he llegit una altra que indicava que la felicitació en alemany també està malament, i que diu Fröhe Weihnachten quan hauria de dir Frohe Weihnachten. Però amb ö queda més alemany, no? Ja posats, podrien haver escrit Fröhe Weihnächten.