2010/06/14

Coses que mai no vaig veure


He quedat a la terrassa d'un barri molt allunyat del meu. Hi vaig caminant i gairebé trigo dues hores. Pel camí, un SMS m'avisa que la persona amb la qual he quedat arribarà un quart d'hora o vint minuts més tard. És igual. He estat gairebé dues hores caminant i no em fa res seure una estona a la terrassa sol. Hi ha ombra i ara s'hi està molt bé després d'un dia molt calorós. La cambrera, xinesa, no sembla molt interessada a atendre'm. Potser pensa que els gots que hi ha a la taula, d'una parella que marxava just quan hi arribava jo, són meus. Tampoc no tinc pressa perquè m'atengui, la veritat.

Al la taula del costat -de fet, són dues taules ajuntades- hi ha quatre parelles de gent d'entre 75 i 80 anys. Parlen a un volum que se'ls pot sentir des de Nova Zelanda (un d'ells porta un aparell a la orella). Tinc la sort de seure precisament en el moment en què una de les parelles explica que, ja fa molts anys, un veí tenia una pel·lícula pornogràfica que li havien portat de l'estranger, perquè aquí encara no estaven permeses. Tots dos diuen que van marxar així que va començar del fàstic que els feia.

A partir d'aquí comencen a parlar de la pornografia en les seves diverses variants: que si en algunes surten dones amb dones, que si s'han d'empassar aquelles coses, que si pel davant i pel darrere... Una parla "d'aquella que és d'un matrimoni de cantants" (es refereix a Ana Belén) i d'una pel·lícula on sortia, La pasión turca, en què queda en un hotel amb un home que ni tan sols la toca i només "li llença tot allò seu a la cara" (sic). I com és que hi ha homes als quals pot agradar això? Després parlen dels espectacles pornogràfics en viu. S'estan uns quinze o vint minuts parlant del tema, s'aixequen i se'n van. Això sí, a tots els fa fàstic i cap mai no ha vist ni una pel·lícula pornogràfica ni han assistit a un espectacle d'aquest tipus (a revistes sí, que feien molta gràcia). I suposo que no es baixen porno per Internet.

Aquella conversa em deixa fascinat. Fa temps que sento parlar de la relació entre l'exèrcit i la pornografia. Es diu que coses com la realitat virtual o Internet estan desenvolupats principalment per l'exèrcit, però després la industria de la pornografia és un dels sectors que li dóna una utilitat pràctica als avenços tecnològics. Després de sentir vuit persones pontificar durant tant de temps sobre una cosa que -segons ells- mai no han vist, també trobo una relació entre la pornografia i la religió.

2010/05/28

Er fumbo e asín


Incoherències futbolístiques:

- El Barça guanya al Madrid. La gent ho celebra com si fos un títol. A veure, si vols tocar els collons al rival seria millor que la gent fes el mateix que si el seu equip guanyés a l'últim classificat. Al cap i a la fi, també guanyes tres punts.

- El Barça és eliminat de la Lliga de Campions per la Internazionale di Milano i la gent del Madrid surt a celebrar-ho a la Cibeles. A veure, si et passes la vida dient que el teu equip és el millor i el rival un "segundón", per què aquesta obsessió amb l'altre?

- El Barça empata al cap de l'Español i els españolistes ho celebren. Mira, si encara fos un empat a fora... Però un empat a casa? Qui no celebra és perquè no vol.

- Sandro Rosell diu des de fa anys que cal fer un canvi radical al club. Ara, en canvi, diu que no tocarà ni l'entrenador, ni la plantilla, ni res de res. Això és el canvi? Lampedusa deia allò de canviar-ho tot perquè res no canviï, però Rosell sembla que no canviant res ho canviarà tot.

Denominacions

Passo per davant una botiga amb un rètol que diu "productes llatins i espanyols". És una cosa que trobo curiosa des de fa temps, i fins i tot fa una mica de ràbia. Els espanyols no són llatins? Ara resulta que els llatins són només els llatinoamericans d'una determinada part, perquè argentins i uruguaians, és a dir, la gent que principalment és d'origen europeu, tampoc no solen entrar en aquesta classificació.

Què vol dir "llatí"? Antigament es tractava dels europeus de llengua romànica, de Portugal a Romania. La prova fefaent és que, abans de la Copa d'Europa existia la Copa Llatina, disputada pels campions de les lligues espanyola, francesa portuguesa i italiana. Hi ha una autoritat més important que un organisme futbolístic?

Existeix també el concepte de Romània (no Romania, aquí la prosòdia és important), que inclouria tots els pobles on es parlen llengües romàniques, i aquí entraria des de Bèlgica fins a Tierra de Fuego, de l'illa de Pasqua fins Macau o Timor Oriental (si és que encara hi queda alguna persona lusòfona), però, en aquest cas, llatins serien tant els equatorians com els francesos, per exemple. Per què si un peruà parla de "nosotros, los latinos" està dient "nosotros y tú no". No coneixen el concepte de llengua romànica?

És clar que el més trist de tot és que el concepte aquest de latino no ve dels pobles llatins, sinó que més aviat ho utilitzaven els americans anglòfons per designar els qui no eren com ells (i, ara que ho penso, els quebequesos i els cajun són llatins? Si parlen una llengua romànica haurien de ser llatinoamericans). Total, que els llatinoamericans s'autodenominen com els han dit els anglos. Després parlen molt d'orgullo latino, però tot imitant les bandes dels Estats Units.

El paper de Waters


Veig al diari una foto del músic Roger Waters. A diferència d'alguns artistes de rock de més de 60 anys que encara intenten adoptar una imatge de joventut i extravagància, Waters té un aire distingit amb la barba i els cabells blancs. El mateix passa amb Jimmy Page, que ara sembla una mena d'aristòcrata mentre altres miren d'aferrar-se a la seva antiga imatge i semblen lloros. Waters, però, adopta un discurs suadíssim, tan tòpic com contradictori.

El músic britànic viu als Estats Units, país que critica. "Hi vius obligat a comprar coses que no necessites per a enriquir enormement uns quants". Una mica d'antiamericanisme sempre queda bé, sí, però algú l'obliga a viure als Estats Units? Probablement si visqués a Pyongyang no hauria d'enfrontar-se a aquesta fal·lera consumista. És masoquista? Potser més que masoquista és un hipòcrita, perquè, ara que torna amb una gira de The Wall, passar per taquilla (i les entrades no seran precisament barates) per veure el que ens està venent des de fa 30 anys no ve a ser com comprar una cosa que la gent no necessita? Ara que no hi ha Mur de Berlín, ens explica que el nou mur són les diferències de riquesa entre els habitants del planeta. Ooooooooooooh! Sort que el senyor Waters està aquí per a obrir els ulls als pobres mortals com nosaltres que no ens adonem del que passa al món. Jo espero que la seva gira conscienciï la població mundial i que s'acabin aquestes diferències. Que s'acabin i que tothom pugui gaudir d'una renda com la que deu tenir Roger Waters i treballar tan com ell: traient un disquet molt de tant en tant i, si li manquen idees, recorrent a discs de fa trenta anys.

2010/04/25

El qui salva una vida...


[ACHTUNG! No sé si alguna cosa del text que ve a continuació es pot considera spoiler, però endavant...]

Fins fa poc no havia vist La llista de Schlindler. Pensava que la tendència a la llàgrima fàcil que de vegades té Spielberg podia esgarrar la història. És curiós que pràcticament uns dies després de veure-la estrenin 南京!!南京! (Nanjing! Nanjing!), traduïda -subnormalment- com Ciudad de vida y muerte.La crítica l'equiparava a la pel·lícula sobre Schindler, però, la veritat, l'única cosa que els veig en comú és que totes dues són en blanc i negre. Per començar, la narrativa de Lu és totalment diferent. La pel·lícula té un començament gairebé de documental, pràcticament sense diàlegs. Després se centra en el campament japonès i en la zona de seguretat de Nanjing, en la qual està el famós John Rabe i el seu assistent, Tang. Finalment, els suposats protagonistes donen pas a la terrible situació de Nanjing després de la massacre i l'únic protagonista que apareix és el del soldat japonès horroritzat. Per cert, a alguns xinesos no ha agradat gens veure que també hi havia japonesos horroritzats davant de massacres, però després viuen convençuts que el govern Xinès es passeja pel Tibet o Xinjiang regalant llaminadures.

Es també curiós que fa un parell de dies hagi vist el tràiler d'una altra producció sobre el tema, John Rabe, però des d'un altre punt de vista. Aquesta vegada sí que tot se centra en una mena de Schindler a l'Àsia. A la pel·lícula xinesa, en canvi, Rabe no pinta gaire cosa. Salva qui pot, però sense mullar-se mai, i quan ha de cardar el camp ho fa i es queda igual. A John Rabe, en canvi, sembla com si fos el salvador de tota Àsia, per no parlar dels abnegats occidentals que es trobaven a Nanjing, que a la pel·lícula de Lu fan més aviat ràbia perquè semblen els putos guiris que viuen per Gràcia i Ciutat Vella, amb els seus aires de superioritat i el convenciment que tothom ha d'entendre i parlar el seu idioma per collons. De fet, els únics que sí que s'arrisquen, se la juguen i són víctimes dels fets de Nanjing són dos xinesos, home i dona, de la zona de seguretat: Tang i Jiang (només se'n diuen els cognoms). A la producció sinoeuropea, en canvi, Rabe és una mena d'abnegat superhome que s'enfronta a tot per salvar la població xinesa i els occidentals -entre ells un Steve Buscemi cirurgià- són una mena d'àngels. Vaja, que sort en van tenir, dels occidentals, que aquest cony de xinus s'estarien matant entre ells constantment.

Si volen fer una pel·lícula interessant, per què no una sobre Sugihara Chiune? Aquest diplomàtic japonès va ser vicecònsol a Lituània i va atorgar visats a un gran nombre de jueus que, si no haguessin marxat, haurien mort amb tota seguretat. Sugihara se la jugava, entre altres coses perquè el Japó era aliat d'Alemanya i el ministeri d'exteriors japonès li denegava l'expedició de visats. Fins i tot va ser presoner de guerra i, ja al 1947, el van fer dimitir com a diplomàtic i se'n va anar a treballar a la URSS, en una empresa d'importació i exportació. Sugihara només va concedir una entrevista, tot i les insistències, però mai no va voler explotar la seva condició d'heroi, explicant només que, davant la situació en què es trobava, què havia de fer sinó expedir els visats? A la base de dades sobre cinema que hi ha a Internet només hi ha una pel·lícula sobre Sugihara, i és un documental. Sempre ven més algú que s'aprofita de lleis racistes per enriquir-se o que deslocalitza a la Xina i, sobretot, sempre queda millor un occidental salvant orientals que a l'inrevés; si no és Jackie Chan salvant alguna rossa espectacular i hostiant els dolents de torn, és clar.

2010/04/24

Seu

(c) Max

De petit deien que Porcioles havia estat un alcalde que havia esgarrat la ciutat. Això sí, quan va morir tothom li dedicava tota mena d'elogis. Els mateixos que l'atacaven despietadament (una vegada passat el franquisme, és clar, no fos cas...) ara afirmaven que sort en va tenir Barcelona, d'ell. No era Camus el qui deia "sempre parlem bé dels morts perquè ja no són aquí per molestar-nos"?. Ara mor Samaranch, i si ja en vida tothom li anava llepant el cul, imagineu ara. No es tracta de valorar el seu passat falangista o la seva gestió del COI (lloada aquí i criticada a la premsa internacional), sinó destacar un fet curiós: la premsa catalana emfatitza la importància de Samaranch i els seus contactes a l'hora d'aconseguir que Barcelona fos seu olímpica. Això és insultar la ciutat. És com dir que era una merda de lloc i que, si no arriba a ser per actes que freguen el frau, Barcelona no hauria estat seu olímpica mai de la vida. O potser volen dir que si no és per contactes i prevaricacions diverses una ciutat no aconsegueix que el Comitè la seleccioni? Què estan dient? Ciutat de merda? Comitè, president inclòs, corrupte? Totes dues coses?

Paradoxes publicitàries


Des de fa uns quants dies, a la tele passen un anunci d'un cotxe. N'hi ha dues versions: en una surt Marilyn Monroe i en l'altra John Lennon. Tots dos vénen a dir que això de mirar el passat no serveix de gaire i que és millor crear un estil propi i fer coses noves en lloc d'inspirar-se en obres o figures del passat. Llavors la pantalla fon en negre, es veu un text que diu "Anti Retro" i surt el cotxe en qüestió, que més que futurista o original sembla força lleig. Però, a veure, si has de recórrer a Lennon o Monroe, no estàs essent retro? Podrien haver posat a alguna icona del present, com ara John Cobra, que es veu que, a més, intervé sovint en un fòrum sobre cotxes. I la seva cançó Carol no és tan hipòcrita com Imagine.

2010/04/04

"Total, si és el mateix"


A la pastisseria Escribà de la Gran Via, a més de tenir una dependenta tenyida de ros platí que et mira com si fossis l'última merda del planeta si li vas a comprar una barra de pa i et canvia d'idioma amb aires de "usted no sabe con quién está hablando", hi ha una mona que commemora el 15è aniversari del parc temàtic Port Aventura. No només hi han posat un ocellot gegant, sinó que també hi han recreat els diversos recintes del parc. Ja és curiós que a la part de la Xina hi hagin posat un cartell on diu "Número 1 del Japó". L'altre també té una inscripció en japonès, però no acabo de veure bé què hi diu. Bé, total, tot són xinus, no? A l'estat xinès viuen més de 1.300 milions de persones i a l'altre 120 milions. Això sí, quan algú barreja les falles i els passos de Setmana Santa en una pel·lícula, aquí hi ha qui posa el crit al cel. No sé què en deuen opinar els xinesos i els japonesos.

Spanish Movie III


No sé si era Unamuno el qui deia "yo por ser vasco soy doblemente español", però ha estat un basc, Julio Médem, el qui finalment ha posat al dia els elements del cinema espanyol tradicional. Jo que parlava de fer una mena de Tigre y dragón en Benidorm... M'havia quedat curt!! Médem supera tot l'imaginable amb la seva nova pel·lícula.

El títol és Room in Rome, i l'acció se situa en una habitació d'hotel a Roma, ni més ni menys que la ciutat on va néixer el rei d'Espanya. La pel·lícula està rodada majoritàriament en anglès, que queda más cosmopolita, i una de les protagonistes ja no és sueca, no, sinó russa, en homenatge a aquella frase de López Vázquez a Objetivo Bi-ki-ni (1968): "¡Ven aquí, rusa, que tú y yo nos vamos a saltar el pacto de no proliferación!". A més, ni destape ni hòsties: les protagonistes es passen gairebé tota la pel·lícula nues i -com no se li havia acudit a ningú- no hi ha homes!!

El millor de tot, però, és que quan sents el director i les actrius parlant sobre gent que es busca a si mateixa i que mostra la seva autèntica personalitat, etc. (a YouTube hi ha la roda de premsa en diverses parts) sona a allò de fa 30 anys "que lo exige el guión". No sé si la pel·lícula té gaire contingut perquè encara no l'han estrenada, però, el tingui o no, igual que feien fa 30 o 40 anys, estic segur que una gran part del públic no l'anirà a veure precisament per la seva profunditat, com tampoc no anaven a veure anteriors pel·lícules de Médem pels diàlegs ni per aquella prosa que, segons la protagonista, "te atrapa por dentro", però després veies què escrivia el personatge de Tristàn Ulloa a Lucía y el sexo i al seu costat Danielle Steele semblava un monstre de la literatura.

2010/04/03

D'allò que diuen que viatjar és tan bo





Al metro hi ha cartells com el de la imatge. Veient-lo et fa pensar que quinze dies a la Xina, si canvien la teva vida, serà a pitjor. Per començar, mireu la cara d'Alejandro Agag lobotimitzat que se li ha quedat al pobre noi. A més, qui seria tan imbècil d'agafar tot un bistec amb palets? Precisament la cuina xinesa (com la japonesa i la coreana, per exemple) està pensada per menjar així, de manera que tot ja ve tallat a una mida adequada. I perquè no he trobat cap link amb el spot que passen a les pantalles del metro, una obra que fa que et replantegis el concepte de vergonya aliena.

Viatjar és com llegir: tothom diu que és molt bo, molt positiu, que et fa millor persona i tot. "Viatjar és conèixer altres cultures", diu la típica pedorra quan a les notícies arriba el període de vacances i pregunten a la plebs per què se'n van de viatge. No sé fins a quin punt la gran majoria de gent que viatja coneixen res de nou. Des de petit, quan molta gent estava enlluernada per països com ara Gran Bretanya, França o Alemanya, jo només veia una colla de subnormals que feia l'imbècil per la costa catalana. Alguns hi venien des que tenien 5 anys i no sabien dir ni "bon dia" en castellà. L'única cultura que han conegut és la de l'alcohol barat i la d'un país miserable que es va obrir de cames al turisme més vomitiu per superar una trista economia de postguerra. Aleshores pocs espanyols viatjaven. Si anaven més enllà dels Pirineus, encara mostraven un cert respecte i tornaven més o menys meravellats, tot i que, immediatament de comentar alguna cosa que els semblés interessant, hi afegien "ara, que com aquí enlloc, eh?". Els espanyols de fa un parell de decennis només podien anar traient pit a Portugal, país amb uns habitants l'educació dels quals supera de manera infinita la dels seus veïns de península. Hi veies castellans i gallecs que travessaven la frontera per comprar-hi ceràmica i tovalloles pensant que "
estos son los únicos algo más pobres que nosotros, así que vamos a cebarnos". No canviaven moneda (era abans de l'euro) i menys d'idioma, és clar. I encara avui hi ha espanyols que continuen dient: "és que vas a Portugal i es veu tot tan primitiu". Colla d'ignorants.


Ara els espanyols viatgen més, i no sé si és per Alonso, Nadal i la Roja, però van pel món amb orgull. A Portugal mantenen els aires de superioritat i ni tan sols diuen "desculpe, não falo português", perquè, com em deia una castellanolleonesa que havia estat una vegada en un poble de la Catalunya profunda i es va escandalitzar perquè la gent parlava una altra llengua romànica (ui, que complicat!), "yo no tengo que preguntar nada ni que entender nada" ("ni preguntar ni entender" seria un bon lema per a l'escut del seu poble; en llatí quedaria millor, però no sé si li agradaria que no estigués escrit en españolazo). És més, tot i que tenen la sort que els portuguesos no els engeguin a la merda, encara es posen nerviosos si no els entenen alguna paraula. A Itàlia, hi van pensant que al cap i a la fi, és com una versió d'Espanya amb decorats de cartró pedra i on l'idioma és una mena de castellà mal parlat. Al centre i nord d'Europa, no només van parlant castellà per la puta cara (entre altres coses, perquè no saben res més) o intenten fer veure que saben quatre paraules d'anglès, sinó que a més intenten fer el màxim soroll possible per demostrar com són de simpàtics. Els espanyols confonen mala educació amb simpatia i soroll amb alegria. Conjuntament amb la truita de patates i la mala llet, un dels elements que conformen la unitat espanyola és la ignorància i les ganes de donar la nota quan se surt fora de les sacrosantes fronteres estatals: els catalanets, tant a Portugal com Pirineus enllà, també van parlant castellà a la gent i viatgen en manades d'allò més insofribles. A més, ja poden ser a Helsinki o a Kuala Lumpur, que si veuen un lloc on diu "Tapas" hi van corrents. Em diuen que fins i tot a Birmània hi ha bars de tapes, però com que els birmans no estan com per anar de pintxos tapeo, els qui els omplen són els turistes espanyols. Fins i tot un amic que viatjava amb altres dues persones pel Japó em deia que es van posar com bojos quan hi van veure un restaurant espanyol. "¡Uy, con qué ganas me comería ahora una paella!". Com si allà no els sortís l'arròs per les orelles i, a més, pel poc temps que hi estarien (2 o 3 setmanes), poden sobreviure sense paella, no? Això sí que son ganes de conèixer altres cultures.

Als aeroports queda palès aquest interès pel coneixement i el respecte als habitants d'altres indrets del món. A la cua per a facturar, una vegada tenia tres o quatres parelles de catalanets (em sembla que jubilats) que anaven a la Xina, no sé si per quinze dies que els havien de canviar la vida. Només anaven fent comentaris com ara "vinga, que se us ha acabat això de menjar pa, que els xinus aquests tan rarus només mengen arròs". Tot era "collons, que rarus que són aquests xinus". Bé, per començar dubto que a Beijing o a Shanghai no es pugui trobar pa i, a més, si els uns són tan rarus i els altres han de patir tant, que es quedin a casa seva i ja està: ells no ho passaran malament i ningú no els haurà de suportar, perquè si a la cua de l'aeroport són així, no vull pensar com seran a altres llocs.

I, per acabar, l'última vegada que vaig viatjar en avió, torno de l'aeroport a casa. A l'autobús tinc darrera un noi i una noia. Ella és de Baiona, al País Basc francès. Ell és un quillaco. Primer ell intenta fer-se el simpàtic explicant acudits com ara "van dos tíos por la calle y el del medio se cae" (és tan imbècil que no deu saber ni el del gos Mistetas), després comença el seu recital de subnormalitats. "¿Y tú por qué dices que eres del País Vasco? ¿No ves que se creerán que eres española? Además, ¿por qué coño dices "país" si eso no es ni un país ni nada, como Cataluña? Pero a los vascos les debe joder que haya un País Vasco francés. Además, Bayona en francés es Burdeos, ¿no? ¿Cómo? Que a Burdeos lo llamáis "bordó", ¡¿pero eso que mierda de nombre es?!". La noia era força assenyada i deia que es deia "País Basc" com també es pot dir "País de Gal·les", que és un nom i ja està, i responia al quillaco amb gran paciència i educació. Ara, que ell continuava repetint el nom d'un poble de França (no recordo quin era i ell pronunciava amb el cul) i només anava dient coses negatives sobre el lloc, això sí, convençut que ho feia amb molta gràcia. Viatjar li pot canviar la vida a un imbècil així? No sé, però si viatgés a Mururoa mentre hi tornen a fer proves nuclears, segur que la vida per a certs membres de la humanitat seria una mica millor.

2010/03/20

D'allò que diuen d'ensenyar i suggerir...


S'obre el teló i fan tres pel·lícules amb els arguments següents:

1) Un jove arriba a la casa d'un senyor d'edat provecta que té quatre filles. El jove, sistemàticament, es tirarà totes quatre filles. Ara no recordo si era per ordre d'edat (de la més gran a la més jove).
2) Una parella es casa. Ell treballa en una plataforma petrolífera i, en un accident, queda paraplègic. Li diu a la seva dona que gaudeixi del sexe sempre que pugui, i ella, que és d'una petita comunitat rural, s'ho pren al preu de la lletra (bé, tampoc tant, perquè no se sap fins a quin punt gaudeix o ho fa per seguir les ordres del marit) i es dedica a copular amb tot aquell que troba. Ara no recordo si treballava en una plataforma petrolífera o si era una cosa semblant (el que sí que ho feia era Tim Robbins en una de la Coixet).
3) Dues turistes arriben a una ciutat del Mediterrani. Les coneix una mena de bohemi/latin lover/black and decker i les convida a casa seva per muntar-se un trio. Una acaba marxant, però arriba l'ex del latin lover i acaben muntant-se un trio.

Quina característica tenen totes tres pel·lícules? Que tenen arguments de pel·lícula porno, però no es veu res. Realment val la pena no mostrar i només suggerir? Doncs no ho sé, perquè en aquestes pel·lícules no es veu res, però són d'allò més avorrit (de fet, és una altra cosa que també tenen en comú). Per no parlar que era més digne el pseudofunk cutre del porno dels 70 que les cançons tan insuportables com pretencioses de Giulia y los Noiosini.



Solucions:
1) Belle Époque (1992, Fernando Trueba)
2) Breaking the Waves (1996, Lars Von Trier)
3) Vicky Cristina Barcelona (2008, Woody Allen)

Català de l'any


Un diari organitza l'elecció del català de l'any, no sé si mitjançant els vots dels seus lectors o de tothom que vulgui votar. Jo no ho he fet i no sé com funciona el procés de selecció. Els tres finalistes eren El Tricicle; Roser Capdevila, creadora de Les Tres Bessones; i Josep Guardiola, entrenador del FC Barcelona. Va guanyar aquest últim, cosa més que lògica, donat el grau d'ensopiment al qual han arribat els altres dos

Des de fa uns quants anys jo crec que hi ha un català que es mereix un reconeixement públic per part de les institucions culturals catalanes. Em refereixo a Albert Boadella i Oncins. Ja pel nom es veu que és un català de pro. En el món de la cultura subvencionada i el del llast del vomitiu teatre català, Boadella, enfrontat amb l'oficialitat, es va negar a rebre subvencions de la Generalitat. Però allò no era prou perquè els ciutadans coneguessin com és d'abjecte el món del teatre i va decidir anar més enllà. Fusionant dramatúrgia i reality show, l'abnegat Boadella va convertir la seva vida en un work in progress constant. La seva interpretació com a patètic dramaturg llepaculs del poder és tot un exemple del paper de l'artista en la societat. I tot pel bé de Catalunya, perquè de la mateixa manera que només pots obtenir una visió global d'una determinada cosa si la veus de lluny (com ara les línies de Nasca), Boadella va marxar a Madrid perquè des de fora poguéssim veure millor la miserable figura de l'artista que es ven, que esdevé la mona ensinistrada dels polítics i d'un determinat sector de la premsa per una mica de feina i uns quants calerons. Tot això evidenciat especialment quan se'l veu fent de bestioleta faldillera al costat d'una senyora que quan va ser ministra de cultura només va fer mostra de la seva immensa incultura. Com és que aquí encara hi ha gent que no s'adona de la seva tasca i, en lloc d'aplaudir-lo com es mereix, l'insulta i critica sempre que pot? Sens dubte, el poble català és autodestructiu.

Mireu si és bon català que, ja posats a fer el pena amb diners públics, ho fa fora de Catalunya, amb diners de Madrid, que dilapida en vergonyoses imitacions dels germans Marx quan li regalen uns teatrets perquè pugui fer les gràcies que tan agraden als opulents i ignorants mandataris opressors. Fins i tot és l'únic que inspira els guionistes del Polònia perquè facin alguna cosa menys lamentable del que és habitual, que no és poc.

2010/03/13

Sverige über alles

Ja sé que això que estic pensant ara és políticament incorrecte i no sé fins a quin punt es pot dir públicament, però bé, com que això no ho llegeix ni cristo, ho diré: els suecs són els millors, són superiors en tot. Ells tenen la princesa Madeleine i els espanyols la infanta Elena; allà tenien Nina Persson quan la dona més desitjada d'Espanya era Marta Sánchez, i ara tenen The Sounds mentre que a los 40 subnormales posen El Sueño de Morfeo, nom que els escau perfectament de tan soporífers com son. Fins i tot quan un futbolista es pela el cap aquí hem de veure restes de sèrie com Delapeny en lloc d'homes del carisma de Henrik Larsson. Cal dir res més?

Ara està de moda la novel·la negra sueca. Ja fa temps que corrien els llibres de Henning Mankell, però la trilogia de Stieg Larsson va ser la mascletà, una barreja d'Ingmar Bergman (bé, tampoc tant, però no sabia que posar-hi) i Stephen King capaç de satisfer la pedorra que llegeix l'últim bestseller al metro i el pseudointel·lectual. Una altra autora d'aquest gènere és Åsa Larsson (que es pronuncia ossa, no assa), que se suposa que no està emparentada ni amb Stieg ni amb Henrik. En una recent visita a Barcelona en què se celebrava la setmana de la novel·la negra (o una cosa així), la senyora Larsson explica que aquest gran boom de la literatura policíaca sueca es deu al fet que els suecs s'estan adonant que allò no és el paradís perfecte amb què s'havien autoenganyat, sinó que ara està començant a sortir la merda, els secrets inconfessables que la mateixa societat sueca no gosava revelar. Tot això, lògicament, no és sinó una altra mostra de la superioritat sueca: són tan perfectes que fins i tot es poden permetre el luxe de practicar l'autocrítica. Si és que no hi ha per on agafar-los! Què se'ls pot criticar?

I parlant de criticar: la societat sueca és tan oberta, tan tolerant, tan fantàstica, tan ........................ (escriviu el vostre adjectiu preferit sobre la línia de punts) que admet tot tipus de crítica. Pots criticar la seva política; la família reial, amb aquella bellíssima princesa de conte de fades que té; i potser fins i tot pots posar en dubte el rendiment de Zlatan Ibrahimović. Ara, conscients de la seva perfecció, posen només una excepció (només perquè no diguin que són tan perfectes que et deixen criticar-ho tot, és clar): hi ha una única persona que no es pot criticar. Però, qui és? Un polític, un futbolista, un agitador cultural, un estibador? Norl! Una escriptora! Un altre exemple que demostra la prioritat que donen a l'intel·lecte. Es tracta d'Astrid Lindgren.

L'obra de Lindgren té dos personatges destacats. Un és Kalle Blomkvist, un nen detectiu. L'altre és Pippi Långstrump. El talent literari i la inventiva de l'autora escandinava queda palès en l'homenatge a la seva obra que és la trilogia Millennium de Stieg Larsson. Un dels protagonistes és Mikael Blomkvist, al qual anomenen Kalle Blomkvist degut a la seva tenacitat com a investigador. Però el que ningú no sap és que en realitat, l'homenatge més gran a la gran Lindgren (el cognom de soltera de la qual era Ericsson, la marca de mòbils també li ret homenatge) és Lisbeth Salander. Aquesta jove hacker és la Pippi del segle XXI. Pippi Långstrump és la capdavantera dels drets de la dona, és la superdona que ni tan sols Nietzsche va gosar somniar: anarquista, terrorista, amb superpoders i -com m'apunta l'il·lustre doctor Anton Granvik- probablement lesbiana. Salander, per la seva part, es mou al marge de la llei, enderroca la tirania del gran capital atacant els sistemes informàtics de la banca; és una dona de 1,50 m que amb prou feines deu pesar 30 kg, però que s'enfronta a gegants de dos metres, als serveis secrets, a les màfies russes i a col·laboracionistes nazis amb una contundència que al seu costat els superherois semblen escolanets; i és bisexual. Els paral·lelismes són més que clars. Tothom està esperant veure les adaptacions de Hollywood de la trilogia Millennium, on probablement sortirà una versió light i descafeïnada de la Salander, per constatar, una vegada més, que els suecs ho feien millor.

2010/03/04

Sabia que tampoc no em decebria



Fa cosa d'uns deu dies vaig llegir una entrevista a un conegut humorista, actor i director de l'Hospitalet de Llobregat. Deixa anar uns quants tòpics fins que arriba el moment d'una de les mares de tots els tòpics. Només cal llegir la pregunta per saber-ne la resposta: "¿Qué ha aprendido de Etiopía?".

Cal que transcrigui la resposta? És necessari? Bé, ho fare: "Que tienen menos cosas que nosotros pero sonríen más... ¿Por qué? Porque hemos olvidado la sencillez. ¡Nos hemos complicado la vida! Queremos hacer demasiadas cosas, empeñados en una carrera constante... perdida de salida. La prisa mata". Ah! Ja ho veuen! Això que no tenen res, però sempre somriuen. Que original! És el que diu la gent que passa uns quants dies al Tercer Món. Fantàstic. Malauradament no he estat mai a l'Àfrica i no sé si riuen o no, si la gent és més feliç o no. L'entrevistat té un fill adoptat, un nen etíop de sis anys. Viu amb ell a l'Hospitalet? Perquè, si és així, no estaria l'entrevistat contradint-se? Si a Etiòpia tothom somriu, si viuen en aquest món rousseauinià, per què vol complicar-li la vida a l'infant?

Em va recordar una altra entrevista del mateix diari i la mateixa secció. Un senyor que provenia d'un grup de tuareg (no un tuareg, perquè tuareg és el plural de targi) explicava les seves primeres experiències a Europa. Tot era molt interessant, però després torna a les excel·lències de la vida en el desert, que deuen ser moltes, sens dubte, i dóna un titular magnífic: "Tu tens el rellotge, però jo tinc el temps". Sí? Llavors, si al desert tens el temps, què fas vivint a Suïssa? Perquè és on vivia i no semblava que tingués intenció de marxar-ne. O és que és millor tenir el rellotge?

2010/02/27

Febre musical


Potser un gag com aquest ara no tindria gràcia. La pel·lícula es va rodar l'any 1994 i es pot veure sota una doble perspectiva. D'una banda, el fet de veure un personatge com la mare Teresa de Calcuta ballant, però, de l'altra, potser en aquell moment pensar que es podia fer un musical d'un tema com la vida d'aquella monja era de per si un acudit. Al final la realitat supera a la ficció i no només es fan musicals absurds sobre temes impensables fa uns quants anys, sinó que es parla de nous musicals que abordaran temàtiques mai vistes en aquest gènere.

L'èxit dels musicals demostra que ja poden fer teatre supersubvencionat amb pretensions, però que, a la gent, se li'n fot. La gran majoria de la població vol veure musicals i obres (?) de Joan Pera (i si pot ser amb Paco Morán, encara millor). Aquest és el nivell cultural del país, tot i que rebutjar el pedantíssim teatre subvencionat català tampoc no em sembla una mostra d'incultura.

Tot i això, no acabo d'entendre el fenomen dels musicals. Que els fans de Queen i d'Abba vagin a veure We Will Rock You i Mamma Mia, respectivament, amb cançons traduïdes interpretades i arranjaments de pena enllaçades amb un argument que més que minimalista és directament subnormal, és incomprensible sempre i quan els autèntics fans no surtin del tot indignats, i no és el cas.

Tampoc no és lògic que hi hagi gent que digui que el cine és car i, en canvi, es gastin l'import equivalent a cinc o sis entrades de cine en un musical. Sobretot quan molts musicals en basen en pel·lícules. Per què veure el musical de Grease amb cançons traduïdes i interpretades per algun triunfito en hores baixes quan pots veure la pel·lícula? Segur que els números musicals seran molt més espectaculars i el repartiment era molt millor. Per la màgia del directe?? És impossible reproduir en escena una seqüència d'un bon musical cinematogràfic.

La relació entre cinema i musical (és a dir, representació en directa, no pel·lícula musical) ha arribat a extrems increïbles. S'han fet versions en musical de pel·lícules i, per acabar-ho de rematar, després es fa una pel·lícula basada en el musical. Dos exemples són The producers (Mel Brooks, 1968) i Hairspray (John Waters, 1988). Ara només faltaria un nou musical basat en la pel·lícula basada en el musical.

I, entre les temàtiques, es parlava de fer un musical sobre Facebook i s'estrenarà un sobre la sèrie Cuéntame (sí, allò del "pobrets i alegrets", què desgraciats que érem en la dictadura, però què feliços). Després d'això, el de la mare Teresa ja no sembla tan descabellat. Total, a la dècada de 1970 ja es va fer un sobre Jesucrist. Potser l'aliança de civilitzacions i la pau mundial no arribarà fins que no s'estreni un musical sobre líders d'altres confessions.

2010/02/21

S'obre el teló i...


Ahir vaig veure un tros d'una pel·lícula, més o menys un quart d'hora o vint minuts. Fa uns anys n'havia vist els deu minuts anteriors. Tracta sobre un home que viu en una petita comunitat rural i troba que de visita ha vingut una amic de la infantesa. Ara viu en un altre país del qual només diu coses positives: ha vingut en un bon cotxe i diu que allà cobra molt més per la seva feina. El protagonista pensa que aquell país ha de ser una mena de paradís on tothom viu amb tota mena de luxes i decideix emigrar-hi. Una vegada a l'altre país s'adona que el seu amic no porta la vida que explicava. Ells i la resta d'emigrants del mateix país només es barregen entre ells, van a una mena de centre cultural del seu país, no aprenen l'idioma local, enganxen una feina amb una altra, un d'ells és un amargat que sembla que no aguanta bé el fet de viure com a emigrant, però tampoc no se'n torna al seu país. Per a rematar-ho tot, el protagonista no porta els papers en regla i ha de recórrer a una mena de compatriota mafiós que se li queda el 40% del sou durant els primers mesos. Quina pel·lícula és? In this World, de Winterbottom? Doncs no, es tracta de Vente a Alemania Pepe, de l'any 1971, joia del landisme (de l'autèntic, ni neolandisme, ni landisme 2.0, ni hòsties). Aquells immigrants que no s'integren i no en tenen cap ganes, que critiquen que els nadius són gent freda obsessionada amb la feina, que es neguen a aprendre l'idoma, que només tracten entre ells i que no tenen en compte les peculiaritats del territori dins de l'estat (l'argument té lloc a Munic, al Freistaat de Baviera) són ni més ni menys que els espanyols. Com canvien les coses, eh?

2010/02/20

Caràcter i caracteritzacions

Fa unes quantes setmanes llegia que s'havia rodat una pel·lícula sobre l'escriptor Alexandre Dumas amb l'actor Gérard Dépardieu com a protagonista. L'article jugava molt hàbilment amb la paraula "negre", ja que un dels avis de Dumas era negre (ell, per tant, era mestís) i, a més, es veu que tenia un negre, és a dir, algú que escrivia coses que després Dumas publicava con si en fos l'autor. Em va estranyar que no s'hagués generat una certa polèmica i veig que, finalment, la polèmica ja ha arribat.

És curiós que quan França guanya el Mundial o l'Eurocopa de futbol els francesos lloïn la multiculturalitat i la diversitat ètnica de la França actual, però, d'altra banda, el cinema francès sembla que no reflecteix gaire la realitat del país. Quin gran nom del cinema francès és negre o d'origen magribí, per exemple? Potser un dels pocs que es coneix fora de França és l'humorista i actor Jamal Debbouze, però pocs més se'n coneixen. En un article sobre la polèmica decisió de triar Dépardieu per a interpretar el famós escriptor l'autor citava Sonia Rolland (que podem veure al damunt d'aquest text), però no sé si fora del seu país és gaire coneguda, mentre que tothom coneix Isabelle Huppert o Juliette Binoche.

D'altra banda, que això passi a França, on ara se'ls ha donat per debatre l'essència de la identitat nacional i blablabla, encara és relativament lògic, però altres països que des de fa anys ens vanten de la seva diversitat ètnica, però, després, el model de bellesa és el d'allò que als Estats Units anomenen "caucasià". A l'Índia poden estar orgullosos de la seva diversitat, però l'actriu possiblement més famosa de Bollywood té clars tant els ulls com la pell. Un altre cas és el Brasil: en el futbol o, en menor mesura, en la música els negres encara triomfen, però tot i que aquest país és una potència en publicitat i televisió, l'ideal de bellesa no és negre, ni mestissa, ni molts menys indígena. Com més ària, millor, i ja no en parlem si es diu Bündchen o Meneghel. Si una negra surt en una telenovel·la brasilera és per fer de dona de fer feines en la majoria dels casos. A més, quan un negre triomfa en la música o en l'esport, normalment es casa amb una blanca per demostrar que és un triomfador. Una cosa és que la societat sigui multiracial, però això no vol dir que no hi hagi una raça dominant.

Però, tornant a Dépardieu com a Dumas, sembla que el prestigiós actor estigui tan convençut de la qualitat de la seva interpretació que es passa la caracterització per l'arc del triomf. Per fer de Dumas ni es maquilla perquè la pell se li vegi més fosca, sinó que es limita a posar-se una perruca arrissada estil Harpo Marx. Això no és nou: el mateix Dépardieu ha fet de miner a l'adaptació de Germinal, d'Émile Zola, o d'Edmond Dantés a la de El comte de Monte-Cristo, precisament de Dumas. En el primer cas feia de miner del segle XIX, en el segon d'un home que passa un munt d'anys empresonat en unes condicions infrahumanes, però en tots dos casos Dépardieu llueix un excés de pes del tot desmesurat, impensable en algú que hagués viscut d'aquella manera. Uns detalls que contrasten amb interpretacions com la d'Angelina Jolie a A Mighty Heart en el paper de Mariane Pearl, amb avantpassats negres i xinesos, tan ben caracteritzada que fins i tot es deia que guanyaria l'Oscar, com quan Charlize Theron va guanyar la famosa estatueta calba per fer de lletja. Com si no hi hagués prou amb la categoria de millor maquillatge.

2010/01/28

Síntesi Oriental II



Actualment hi ha diversos diaris que tenen una entrevista (en un to més o menys informal) a la contraportada. No sé si això va ser una moda instaurada per una secció de La Vanguardia anomenada La contra. De vegades, els tres entrevistadors -Lluís Amiguet, Víctor M. Amela i Ima Sanchís- se senten més importants que l'entrevistat. Ara, que tot i que es creuen pel damunt de tot i de tothom, més d'una vegada han comès errors considerables. Un dia, per exemple, en Lluís Amiguet entrevistava un pintor flamenc que, segons el periodista, havia nascut a Antwerp. Ja ho deia en una entrada anterior: si vols ser purista fes-ho bé i escriu "Antwerpen", que és com ho diuen els nadius de la ciutat. Si no, posa-hi "Amberes", que és el nom castellà, però posar-ho en anglès queda una mica estrany, tot i que admirem el domini d'aquest idioma per part de l'ínclit senyor Amiguet.

L'entrevista que apareix a l'edició del 28 de gener és de Víctor Amela al jove pianista xinès Láng Lǎng (cada "lang" en un to diferent, de manera que no volen dir el mateix). Amela li pregunta què vol dir el seu nom i, segons la transcripció de l'entrevista al diari, significa "Brillante y luminoso hombre educado" (sic).

Bé, posem que el primer Lang (Láng) és el cognom, que sol precedir el nom en xinès. Llavors el nom seria Lǎng. Segur que una sola síl·laba vol dir tot això? Posem que, per exemple, algú pregunta què vol dir el nom Oriol. Procedeix de la paraula llatina "aureolus", que vol dir daurat. També podria ser brillant, i aquesta paraula té un sentit figurat: una persona brillant no cal que emeti o reflecteixi raigs de llum, sinó que pot ser algú molt destacat en un camp concret, enginyós, etc. Llavors, "Oriol" significaria "ésser daurat i brillant que destaca en la seva tasca"? Com que el nom el va popularitzar Sant Josep Oriol, podríem dir que Oriol vol dir "home sant i cast lluent, d'una brillantor només comparable a la del metall preciós"? Potser lǎng (朗) vol dir simplement "brillant". O "lluminós", que ve a ser un sinònim. O brillant ("educat", "destacat"?) en sentit figurat. Potser el xinès té paraules.zip que poden contenir una gran nombre de conceptes comprimits. I després tothom queda bocabadat amb l'iPad...

2010/01/09

Fenòmens paranormals sota la pluja


Mai no m'havia adonat d'això. L'altre dia plovia força i passava per un carrer estret. A més, mig carrer estava aixecat per obres i hi havia bastides davant d'algunes coses, és a dir, que encara era més estret. Anava amb paraigua i hi havia gent caminant en direcció contrària a la meva. A l'estretor del carrer, l'amplada dels paraigües era un nou obstacle. Vaig suposar que la persona més alta (en aquest cas jo) podia alçar lleugerament el braç de manera que el meu paraigua quedés pel damunt del de l'altre transeünt perquè no xoquessin i cadascú podés continuar el seu camí fluidament. Doncs bé, cada vegada que ho feia, la persona que em trobava al davant feia exactament el mateix, però, com que era més baixa, aixecava més el braç i, si calia, es posava de puntetes i tot, de manera que tots dos paraigües tornaven a quedar a la mateixa alçada. Això és un acte reflex o és que la gent és així?