2009/07/23

Parc aparcat



Llegeixo un blog nou anomenat Un passeig per Berlín que parla precisament d'això, de passeigs per Berlín. De seguida m'ha vingut enyorança del temps que hi vaig passar ja fa més de deu anys. Hi he tornat altres vegades, i ara trobo que l'est cada vegada és més "civilitzat", mentre que l'oest continua igual. De fet, ara el trobo més exòtic. En canvi, la primera vegada que vaig estar al Berlín Est em va semblar un lloc totalment diferent de tot allò que havia vist (bé, tampoc no havia vist gaire cosa, tot s'ha de dir). El que corresponia al centre de la ciutat era una mena de caos, amb tot aixecat i unes canonades enormes de color rosa pertot. A molts edificis, fins i tot als que pertanyien a la universitat, encara podies veure forats de bala. Recordo una escena d'una pel·lícula d'Indiana Jones en què el protagonista amenaça de volar l'Arca de l'Aliança. L'arqueòleg dolent li diu: "Però què vols fer? Nosaltres passem per la història. Això és la història!". Doncs passejar per Berlín Est era passar per la història, perquè allò era la història, era caminar per la part d'una ciutat que en menys d'un segle havia passat per una sèrie de règims que no van deixar, llevat d'algunes petites alegries en el camp artístic, sinó un trauma rere l'altre. Un dels llocs més impressionats era l'estació d'Ostkreuz, la "creu de l'est". A la majoria de grans ciutats alemanyes, la major part de línies de metro i tren recorren un tram central d'unes quantes parades per després, una vegada arribades a zones més perifèriques, començar a separar-se. Oskreuz seria l'últim punt on convergien les línies més importants de l'est. El que era impressionant no era l'estació, la construcció, sinó veure la barreja de gent que hi havia: des de l'oficinista encorbatat a l'ossi desenganyat del nou sistema, passant per immigrants de tot tipus i color. La veritat és que, les vegades que he estat en aquesta estació, no havia de fer res. No hi anava ni per classes, ni per feina, ni a visitar cap amic, sinó que feia transbord per anar a Treptower Park, un dels llocs al que sembla no gaire gent va, quan jo trobo que és un dels punts claus per entendre Berlín.

El parc és força gran, molt verd, amb un llac en què s'hi pot anar en barca i un quiosc de gelats (quan fa bon temps, és clar, pensem que hi ha anys en què a meitat d'abril encara neva), potser no té gaire cosa d'especial. Però travessant un carrer hi ha tot un monument soviètic amb relleus, estàtues i un monumentalisme exagerat que commemora el que no surt a les pel·lícules sobre els heroics soldats de Normandia, i és que qui va arribar a la capital del Reich no van ser els americans, sinó els soviètics. I va costar molt, molt de temps (i suposo que a la guerra el temps "normal" ja es deu eternitzar prou) i milers d'unitats de carn de canó que anaven caient a mesura que s'hi acostaven, com en el joc dels lemmings. Em sembla normal que la gent vagi a la porta de Brandenburg i a veure el Reichstag, i no acabo d'entendre perquè sempre hi ha tant turista al voltant de l'estació del Zoo i la plaça amb la terrible Gedächtniskirche. Deixar una església destruïda com a símbol em sembla molt bé, però posar-li uns vidres de coloraines amb llumetes em fa entendre per què el terme alemany kitsch ha esdevingut internacional. Però em sembla curiós que molta gent que ha viatjat a Berlín no hagi vist el Treptower Park. Potser no és gaire bonic, però val més la pena que comprar-se una samarreta amb un Ampelmännchen ostàlgic (sí, no m'he deixat la ena) i veure Goodbye Lenin. Per cert, als voltants del parc han construït edificis nous: algunes oficines i fins i tot un centre comercial, petit i cutre, però centre comercial al cap i a la fi. Si no m'afanyo i hi torno a passejar aviat, igual ja m'han muntat un parc temàtic amb cap-grossos de Marx i Lenin que et venen entrades per a muntar al Soviet Coaster. Si sabessin que aquí, d'això, se'n diu muntanya russa...!

1 comentari:

  1. Que bo el teu escrit! :-)! Totalment d'acord i t'entenc, t'entenc... Però jo tampoc he estat al Treptower Park! M'ho apunto per anar-hi a passejar i ja en llegiràs el report :-) Jo també vaig ser a Berlín a l'època de les enormes canonades de color rosa, per fi he trobat algú altre que també les recorda com jo jajjajajajjjajjajaj I l'esperit de Berlín i de tot l'est és el que més val la pena d'aquesta ciutat, i això no està a les guies, es klar.

    Una abraçada i moltes gràcies per seguir-me des del primer dia!

    ResponSuprimeix