L'antiga RFA

Per començar, el títol no és meu. És d'un article que va aparèixer fa 12 anys al Spiegel. Però m'ha vingut al cap el terme després d'una setmana plena de notícies sobre la caiguda del Mur. Normalment es parla de l'antiga RDA, però, com era la RFA, l'Alemanya de l'oest, abans de la reunificació? El nou estat va adoptar el mateix nom de l'estat occidental, i quan es parla d'història d'Alemanya és com si durant uns 40 anys una part no hagués existit i, de sobre, tornen el 1990, com si els alemanys de l'est no fossin alemanys.

Quan vaig arribar a Berlín al principi em vaig sentir molt atret per l'est. Per un est que, en realitat, era el centre de la ciutat, la part de Mitte, entre les estacions de Friedrichstrasse i Alexanderplatz. Era d'una banda el Berlín monumental dels diversos Friedrich-Wilhelms i Wilhelm-Friedrichs que regnaven a Prússia, d'altra el Berlín del bloc de l'est i, finalment, una mena de caos amb canonades rosa omnipresents. Sempre hi havia parades i quioscs. El primer dia que vaig baixar a l'estació de Friedrichstrasse va ser, a més, un 3 d'octubre, la festa nacional alemany, l'aniversari de la reunificació. Mai no havia vist res d'igual. El cas és que, tot i que també sortia per Kreuzberg, anava sovint a un cine de Charlottenburg o visitava amics a Moabit i Wedding, per a mi Berlín era l'est, l'est més o menys civilitzat, el de Mitte, Prenzlauer Berg i Friedrichshain.

Per això em preguntava també què havia tingut el Berlín occidental, que per a mi era una mica més del mateix del centre-nord d'Europa. Què hi va arrossegar gent com Lou Reed i David Bowie, per exemple? Pensava que devia ser curiós viure en una mena d'illa dins de la RDA, però, llevat d'això, on era la gràcia? M'ho van explicar: precisament per la seva condició d'enclavament, Berlín tenia un estatus especial. Els joves que vivien a Berlín estaven exempts de fer el servei militar, i per això s'hi traslladaven molts joves, estudiants, bohemis... Els funcionaris eren a Bonn i cap empresa hi tenia la seu: Berlín era un paradís de l'escena alternativa però, curiosament, era també el gran reclam publicitari del capitalisme dins del bloc socialista. L'Alemanya occidental, tot i ser el paradigma del miracle econòmic i de les bondats del capitalisme, era un dels llocs que més tiraven d'ajuts i de diners públics, ja que es tractava de fer denteta als veïns de l'altre bloc, començant per l'altra Alemanya.

No sé si la nova generació és com la que jo vaig conèixer: gent que anava de bohèmia, radical, per a la qual res no era prou d'esquerres ni prou àcrata, però si podien mantenir aquest posat era precisament gràcies als diners de les seves acomodades famílies i de l'estat. Molts fins i tot creien que eren tan tolerants que no toleraven l'opinió dels altres, ja que, com que no eren com ells, els consideraven uns intolerants. Aquesta era la gran paradoxa alemanya: pijos que tractaven de conservadors els qui no eren tan pijos com ells, anarquistes que rebien de tot per part de l'estat que teòricament volien enderrocar, intolerants convençuts de ser els més tolerants. Nens rics convençuts de ser els més anarquistes del barri i pobres que volen ser com els rics. El sistema perfecte.