2010/02/27

Febre musical


Potser un gag com aquest ara no tindria gràcia. La pel·lícula es va rodar l'any 1994 i es pot veure sota una doble perspectiva. D'una banda, el fet de veure un personatge com la mare Teresa de Calcuta ballant, però, de l'altra, potser en aquell moment pensar que es podia fer un musical d'un tema com la vida d'aquella monja era de per si un acudit. Al final la realitat supera a la ficció i no només es fan musicals absurds sobre temes impensables fa uns quants anys, sinó que es parla de nous musicals que abordaran temàtiques mai vistes en aquest gènere.

L'èxit dels musicals demostra que ja poden fer teatre supersubvencionat amb pretensions, però que, a la gent, se li'n fot. La gran majoria de la població vol veure musicals i obres (?) de Joan Pera (i si pot ser amb Paco Morán, encara millor). Aquest és el nivell cultural del país, tot i que rebutjar el pedantíssim teatre subvencionat català tampoc no em sembla una mostra d'incultura.

Tot i això, no acabo d'entendre el fenomen dels musicals. Que els fans de Queen i d'Abba vagin a veure We Will Rock You i Mamma Mia, respectivament, amb cançons traduïdes interpretades i arranjaments de pena enllaçades amb un argument que més que minimalista és directament subnormal, és incomprensible sempre i quan els autèntics fans no surtin del tot indignats, i no és el cas.

Tampoc no és lògic que hi hagi gent que digui que el cine és car i, en canvi, es gastin l'import equivalent a cinc o sis entrades de cine en un musical. Sobretot quan molts musicals en basen en pel·lícules. Per què veure el musical de Grease amb cançons traduïdes i interpretades per algun triunfito en hores baixes quan pots veure la pel·lícula? Segur que els números musicals seran molt més espectaculars i el repartiment era molt millor. Per la màgia del directe?? És impossible reproduir en escena una seqüència d'un bon musical cinematogràfic.

La relació entre cinema i musical (és a dir, representació en directa, no pel·lícula musical) ha arribat a extrems increïbles. S'han fet versions en musical de pel·lícules i, per acabar-ho de rematar, després es fa una pel·lícula basada en el musical. Dos exemples són The producers (Mel Brooks, 1968) i Hairspray (John Waters, 1988). Ara només faltaria un nou musical basat en la pel·lícula basada en el musical.

I, entre les temàtiques, es parlava de fer un musical sobre Facebook i s'estrenarà un sobre la sèrie Cuéntame (sí, allò del "pobrets i alegrets", què desgraciats que érem en la dictadura, però què feliços). Després d'això, el de la mare Teresa ja no sembla tan descabellat. Total, a la dècada de 1970 ja es va fer un sobre Jesucrist. Potser l'aliança de civilitzacions i la pau mundial no arribarà fins que no s'estreni un musical sobre líders d'altres confessions.

2010/02/21

S'obre el teló i...


Ahir vaig veure un tros d'una pel·lícula, més o menys un quart d'hora o vint minuts. Fa uns anys n'havia vist els deu minuts anteriors. Tracta sobre un home que viu en una petita comunitat rural i troba que de visita ha vingut una amic de la infantesa. Ara viu en un altre país del qual només diu coses positives: ha vingut en un bon cotxe i diu que allà cobra molt més per la seva feina. El protagonista pensa que aquell país ha de ser una mena de paradís on tothom viu amb tota mena de luxes i decideix emigrar-hi. Una vegada a l'altre país s'adona que el seu amic no porta la vida que explicava. Ells i la resta d'emigrants del mateix país només es barregen entre ells, van a una mena de centre cultural del seu país, no aprenen l'idioma local, enganxen una feina amb una altra, un d'ells és un amargat que sembla que no aguanta bé el fet de viure com a emigrant, però tampoc no se'n torna al seu país. Per a rematar-ho tot, el protagonista no porta els papers en regla i ha de recórrer a una mena de compatriota mafiós que se li queda el 40% del sou durant els primers mesos. Quina pel·lícula és? In this World, de Winterbottom? Doncs no, es tracta de Vente a Alemania Pepe, de l'any 1971, joia del landisme (de l'autèntic, ni neolandisme, ni landisme 2.0, ni hòsties). Aquells immigrants que no s'integren i no en tenen cap ganes, que critiquen que els nadius són gent freda obsessionada amb la feina, que es neguen a aprendre l'idoma, que només tracten entre ells i que no tenen en compte les peculiaritats del territori dins de l'estat (l'argument té lloc a Munic, al Freistaat de Baviera) són ni més ni menys que els espanyols. Com canvien les coses, eh?

2010/02/20

Caràcter i caracteritzacions


Fa unes quantes setmanes llegia que s'havia rodat una pel·lícula sobre l'escriptor Alexandre Dumas amb l'actor Gérard Dépardieu com a protagonista. L'article jugava molt hàbilment amb la paraula "negre", ja que un dels avis de Dumas era negre (ell, per tant, era mestís) i, a més, es veu que tenia un negre, és a dir, algú que escrivia coses que després Dumas publicava con si en fos l'autor. Em va estranyar que no s'hagués generat una certa polèmica i veig que, finalment, la polèmica ja ha arribat.

És curiós que quan França guanya el Mundial o l'Eurocopa de futbol els francesos lloïn la multiculturalitat i la diversitat ètnica de la França actual, però, d'altra banda, el cinema francès sembla que no reflecteix gaire la realitat del país. Quin gran nom del cinema francès és negre o d'origen magribí, per exemple? Potser un dels pocs que es coneix fora de França és l'humorista i actor Jamal Debbouze, però pocs més se'n coneixen. En un article sobre la polèmica decisió de triar Dépardieu per a interpretar el famós escriptor l'autor citava Sonia Rolland (que podem veure al damunt d'aquest text), però no sé si fora del seu país és gaire coneguda, mentre que tothom coneix Isabelle Huppert o Juliette Binoche.

D'altra banda, que això passi a França, on ara se'ls ha donat per debatre l'essència de la identitat nacional i blablabla, encara és relativament lògic, però altres països que des de fa anys ens vanten de la seva diversitat ètnica, però, després, el model de bellesa és el d'allò que als Estats Units anomenen "caucasià". A l'Índia poden estar orgullosos de la seva diversitat, però l'actriu possiblement més famosa de Bollywood té clars tant els ulls com la pell. Un altre cas és el Brasil: en el futbol o, en menor mesura, en la música els negres encara triomfen, però tot i que aquest país és una potència en publicitat i televisió, l'ideal de bellesa no és negre, ni mestissa, ni molts menys indígena. Com més ària, millor, i ja no en parlem si es diu Bündchen o Meneghel. Si una negra surt en una telenovel·la brasilera és per fer de dona de fer feines en la majoria dels casos. A més, quan un negre triomfa en la música o en l'esport, normalment es casa amb una blanca per demostrar que és un triomfador. Una cosa és que la societat sigui multiracial, però això no vol dir que no hi hagi una raça dominant.

Però, tornant a Dépardieu com a Dumas, sembla que el prestigiós actor estigui tan convençut de la qualitat de la seva interpretació que es passa la caracterització per l'arc del triomf. Per fer de Dumas ni es maquilla perquè la pell se li vegi més fosca, sinó que es limita a posar-se una perruca arrissada estil Harpo Marx. Això no és nou: el mateix Dépardieu ha fet de miner a l'adaptació de Germinal, d'Émile Zola, o d'Edmond Dantés a la de El comte de Monte-Cristo, precisament de Dumas. En el primer cas feia de miner del segle XIX, en el segon d'un home que passa un munt d'anys empresonat en unes condicions infrahumanes, però en tots dos casos Dépardieu llueix un excés de pes del tot desmesurat, impensable en algú que hagués viscut d'aquella manera. Uns detalls que contrasten amb interpretacions com la d'Angelina Jolie a A Mighty Heart en el paper de Mariane Pearl, amb avantpassats negres i xinesos, tan ben caracteritzada que fins i tot es deia que guanyaria l'Oscar, com quan Charlize Theron va guanyar la famosa estatueta calba per fer de lletja. Com si no hi hagués prou amb la categoria de millor maquillatge.