2010/02/20

Caràcter i caracteritzacions


Fa unes quantes setmanes llegia que s'havia rodat una pel·lícula sobre l'escriptor Alexandre Dumas amb l'actor Gérard Dépardieu com a protagonista. L'article jugava molt hàbilment amb la paraula "negre", ja que un dels avis de Dumas era negre (ell, per tant, era mestís) i, a més, es veu que tenia un negre, és a dir, algú que escrivia coses que després Dumas publicava con si en fos l'autor. Em va estranyar que no s'hagués generat una certa polèmica i veig que, finalment, la polèmica ja ha arribat.

És curiós que quan França guanya el Mundial o l'Eurocopa de futbol els francesos lloïn la multiculturalitat i la diversitat ètnica de la França actual, però, d'altra banda, el cinema francès sembla que no reflecteix gaire la realitat del país. Quin gran nom del cinema francès és negre o d'origen magribí, per exemple? Potser un dels pocs que es coneix fora de França és l'humorista i actor Jamal Debbouze, però pocs més se'n coneixen. En un article sobre la polèmica decisió de triar Dépardieu per a interpretar el famós escriptor l'autor citava Sonia Rolland (que podem veure al damunt d'aquest text), però no sé si fora del seu país és gaire coneguda, mentre que tothom coneix Isabelle Huppert o Juliette Binoche.

D'altra banda, que això passi a França, on ara se'ls ha donat per debatre l'essència de la identitat nacional i blablabla, encara és relativament lògic, però altres països que des de fa anys ens vanten de la seva diversitat ètnica, però, després, el model de bellesa és el d'allò que als Estats Units anomenen "caucasià". A l'Índia poden estar orgullosos de la seva diversitat, però l'actriu possiblement més famosa de Bollywood té clars tant els ulls com la pell. Un altre cas és el Brasil: en el futbol o, en menor mesura, en la música els negres encara triomfen, però tot i que aquest país és una potència en publicitat i televisió, l'ideal de bellesa no és negre, ni mestissa, ni molts menys indígena. Com més ària, millor, i ja no en parlem si es diu Bündchen o Meneghel. Si una negra surt en una telenovel·la brasilera és per fer de dona de fer feines en la majoria dels casos. A més, quan un negre triomfa en la música o en l'esport, normalment es casa amb una blanca per demostrar que és un triomfador. Una cosa és que la societat sigui multiracial, però això no vol dir que no hi hagi una raça dominant.

Però, tornant a Dépardieu com a Dumas, sembla que el prestigiós actor estigui tan convençut de la qualitat de la seva interpretació que es passa la caracterització per l'arc del triomf. Per fer de Dumas ni es maquilla perquè la pell se li vegi més fosca, sinó que es limita a posar-se una perruca arrissada estil Harpo Marx. Això no és nou: el mateix Dépardieu ha fet de miner a l'adaptació de Germinal, d'Émile Zola, o d'Edmond Dantés a la de El comte de Monte-Cristo, precisament de Dumas. En el primer cas feia de miner del segle XIX, en el segon d'un home que passa un munt d'anys empresonat en unes condicions infrahumanes, però en tots dos casos Dépardieu llueix un excés de pes del tot desmesurat, impensable en algú que hagués viscut d'aquella manera. Uns detalls que contrasten amb interpretacions com la d'Angelina Jolie a A Mighty Heart en el paper de Mariane Pearl, amb avantpassats negres i xinesos, tan ben caracteritzada que fins i tot es deia que guanyaria l'Oscar, com quan Charlize Theron va guanyar la famosa estatueta calba per fer de lletja. Com si no hi hagués prou amb la categoria de millor maquillatge.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada