2010/04/03

D'allò que diuen que viatjar és tan bo





Al metro hi ha cartells com el de la imatge. Veient-lo et fa pensar que quinze dies a la Xina, si canvien la teva vida, serà a pitjor. Per començar, mireu la cara d'Alejandro Agag lobotimitzat que se li ha quedat al pobre noi. A més, qui seria tan imbècil d'agafar tot un bistec amb palets? Precisament la cuina xinesa (com la japonesa i la coreana, per exemple) està pensada per menjar així, de manera que tot ja ve tallat a una mida adequada. I perquè no he trobat cap link amb el spot que passen a les pantalles del metro, una obra que fa que et replantegis el concepte de vergonya aliena.

Viatjar és com llegir: tothom diu que és molt bo, molt positiu, que et fa millor persona i tot. "Viatjar és conèixer altres cultures", diu la típica pedorra quan a les notícies arriba el període de vacances i pregunten a la plebs per què se'n van de viatge. No sé fins a quin punt la gran majoria de gent que viatja coneixen res de nou. Des de petit, quan molta gent estava enlluernada per països com ara Gran Bretanya, França o Alemanya, jo només veia una colla de subnormals que feia l'imbècil per la costa catalana. Alguns hi venien des que tenien 5 anys i no sabien dir ni "bon dia" en castellà. L'única cultura que han conegut és la de l'alcohol barat i la d'un país miserable que es va obrir de cames al turisme més vomitiu per superar una trista economia de postguerra. Aleshores pocs espanyols viatjaven. Si anaven més enllà dels Pirineus, encara mostraven un cert respecte i tornaven més o menys meravellats, tot i que, immediatament de comentar alguna cosa que els semblés interessant, hi afegien "ara, que com aquí enlloc, eh?". Els espanyols de fa un parell de decennis només podien anar traient pit a Portugal, país amb uns habitants l'educació dels quals supera de manera infinita la dels seus veïns de península. Hi veies castellans i gallecs que travessaven la frontera per comprar-hi ceràmica i tovalloles pensant que "
estos son los únicos algo más pobres que nosotros, así que vamos a cebarnos". No canviaven moneda (era abans de l'euro) i menys d'idioma, és clar. I encara avui hi ha espanyols que continuen dient: "és que vas a Portugal i es veu tot tan primitiu". Colla d'ignorants.


Ara els espanyols viatgen més, i no sé si és per Alonso, Nadal i la Roja, però van pel món amb orgull. A Portugal mantenen els aires de superioritat i ni tan sols diuen "desculpe, não falo português", perquè, com em deia una castellanolleonesa que havia estat una vegada en un poble de la Catalunya profunda i es va escandalitzar perquè la gent parlava una altra llengua romànica (ui, que complicat!), "yo no tengo que preguntar nada ni que entender nada" ("ni preguntar ni entender" seria un bon lema per a l'escut del seu poble; en llatí quedaria millor, però no sé si li agradaria que no estigués escrit en españolazo). És més, tot i que tenen la sort que els portuguesos no els engeguin a la merda, encara es posen nerviosos si no els entenen alguna paraula. A Itàlia, hi van pensant que al cap i a la fi, és com una versió d'Espanya amb decorats de cartró pedra i on l'idioma és una mena de castellà mal parlat. Al centre i nord d'Europa, no només van parlant castellà per la puta cara (entre altres coses, perquè no saben res més) o intenten fer veure que saben quatre paraules d'anglès, sinó que a més intenten fer el màxim soroll possible per demostrar com són de simpàtics. Els espanyols confonen mala educació amb simpatia i soroll amb alegria. Conjuntament amb la truita de patates i la mala llet, un dels elements que conformen la unitat espanyola és la ignorància i les ganes de donar la nota quan se surt fora de les sacrosantes fronteres estatals: els catalanets, tant a Portugal com Pirineus enllà, també van parlant castellà a la gent i viatgen en manades d'allò més insofribles. A més, ja poden ser a Helsinki o a Kuala Lumpur, que si veuen un lloc on diu "Tapas" hi van corrents. Em diuen que fins i tot a Birmània hi ha bars de tapes, però com que els birmans no estan com per anar de pintxos tapeo, els qui els omplen són els turistes espanyols. Fins i tot un amic que viatjava amb altres dues persones pel Japó em deia que es van posar com bojos quan hi van veure un restaurant espanyol. "¡Uy, con qué ganas me comería ahora una paella!". Com si allà no els sortís l'arròs per les orelles i, a més, pel poc temps que hi estarien (2 o 3 setmanes), poden sobreviure sense paella, no? Això sí que son ganes de conèixer altres cultures.

Als aeroports queda palès aquest interès pel coneixement i el respecte als habitants d'altres indrets del món. A la cua per a facturar, una vegada tenia tres o quatres parelles de catalanets (em sembla que jubilats) que anaven a la Xina, no sé si per quinze dies que els havien de canviar la vida. Només anaven fent comentaris com ara "vinga, que se us ha acabat això de menjar pa, que els xinus aquests tan rarus només mengen arròs". Tot era "collons, que rarus que són aquests xinus". Bé, per començar dubto que a Beijing o a Shanghai no es pugui trobar pa i, a més, si els uns són tan rarus i els altres han de patir tant, que es quedin a casa seva i ja està: ells no ho passaran malament i ningú no els haurà de suportar, perquè si a la cua de l'aeroport són així, no vull pensar com seran a altres llocs.

I, per acabar, l'última vegada que vaig viatjar en avió, torno de l'aeroport a casa. A l'autobús tinc darrera un noi i una noia. Ella és de Baiona, al País Basc francès. Ell és un quillaco. Primer ell intenta fer-se el simpàtic explicant acudits com ara "van dos tíos por la calle y el del medio se cae" (és tan imbècil que no deu saber ni el del gos Mistetas), després comença el seu recital de subnormalitats. "¿Y tú por qué dices que eres del País Vasco? ¿No ves que se creerán que eres española? Además, ¿por qué coño dices "país" si eso no es ni un país ni nada, como Cataluña? Pero a los vascos les debe joder que haya un País Vasco francés. Además, Bayona en francés es Burdeos, ¿no? ¿Cómo? Que a Burdeos lo llamáis "bordó", ¡¿pero eso que mierda de nombre es?!". La noia era força assenyada i deia que es deia "País Basc" com també es pot dir "País de Gal·les", que és un nom i ja està, i responia al quillaco amb gran paciència i educació. Ara, que ell continuava repetint el nom d'un poble de França (no recordo quin era i ell pronunciava amb el cul) i només anava dient coses negatives sobre el lloc, això sí, convençut que ho feia amb molta gràcia. Viatjar li pot canviar la vida a un imbècil així? No sé, però si viatgés a Mururoa mentre hi tornen a fer proves nuclears, segur que la vida per a certs membres de la humanitat seria una mica millor.

Cap comentari:

Publica un comentari