2010/03/20

Català de l'any


Un diari organitza l'elecció del català de l'any, no sé si mitjançant els vots dels seus lectors o de tothom que vulgui votar. Jo no ho he fet i no sé com funciona el procés de selecció. Els tres finalistes eren El Tricicle; Roser Capdevila, creadora de Les Tres Bessones; i Josep Guardiola, entrenador del FC Barcelona. Va guanyar aquest últim, cosa més que lògica, donat el grau d'ensopiment al qual han arribat els altres dos

Des de fa uns quants anys jo crec que hi ha un català que es mereix un reconeixement públic per part de les institucions culturals catalanes. Em refereixo a Albert Boadella i Oncins. Ja pel nom es veu que és un català de pro. En el món de la cultura subvencionada i el del llast del vomitiu teatre català, Boadella, enfrontat amb l'oficialitat, es va negar a rebre subvencions de la Generalitat. Però allò no era prou perquè els ciutadans coneguessin com és d'abjecte el món del teatre i va decidir anar més enllà. Fusionant dramatúrgia i reality show, l'abnegat Boadella va convertir la seva vida en un work in progress constant. La seva interpretació com a patètic dramaturg llepaculs del poder és tot un exemple del paper de l'artista en la societat. I tot pel bé de Catalunya, perquè de la mateixa manera que només pots obtenir una visió global d'una determinada cosa si la veus de lluny (com ara les línies de Nasca), Boadella va marxar a Madrid perquè des de fora poguéssim veure millor la miserable figura de l'artista que es ven, que esdevé la mona ensinistrada dels polítics i d'un determinat sector de la premsa per una mica de feina i uns quants calerons. Tot això evidenciat especialment quan se'l veu fent de bestioleta faldillera al costat d'una senyora que quan va ser ministra de cultura només va fer mostra de la seva immensa incultura. Com és que aquí encara hi ha gent que no s'adona de la seva tasca i, en lloc d'aplaudir-lo com es mereix, l'insulta i critica sempre que pot? Sens dubte, el poble català és autodestructiu.

Mireu si és bon català que, ja posats a fer el pena amb diners públics, ho fa fora de Catalunya, amb diners de Madrid, que dilapida en vergonyoses imitacions dels germans Marx quan li regalen uns teatrets perquè pugui fer les gràcies que tan agraden als opulents i ignorants mandataris opressors. Fins i tot és l'únic que inspira els guionistes del Polònia perquè facin alguna cosa menys lamentable del que és habitual, que no és poc.

Cap comentari:

Publica un comentari