De metàfores, al·legories i símbols

Sobre allò que comentava dues entrades més avall sobre el títol del blog i el seu possible contingut metafòric (o al·legòric, o simbòlic, no sé), moltes vegades penso que la gent veu metàfores, al·legories i símbols on no n'hi ha. O potser és que jo sóc massa prosaic (o prozaic, que hi ha dies que estic d'allò més depressiu) i no vull veure més enllà. Un exemple: hi ha una pel·lícula de Lynch que probablement és l'única normal que ha fet, probablement perquè era d'encàrrec, The Straight Story (Una historia verdadera). Als títols de crèdits es veu un cel estrellat com a fons. Dos amics debatien sobre si cel infinit feia referència a la provecta condició del protagonista o bé a la llarga durada del viatge que emprèn. Jo vaig pensar que, com que a la ciutat gairebé no veiem els estels, si ets al camp i pots gaudir de tot aquell cel estrellat, simplement poses la càmera cap amunt i tens una imatge de puta mare. Ja està. "No, no, sempre hi ha d'haver alguna cosa més", em deia una altra amiga, molt culta, ella. Doncs molt bé, per què discutir-hi? Ara, que més culte era Pessoa i un heterònim seu, Alberto Caeiro, deia que les coses són com són i que aquí està la gràcia. És clar que després segur que un altre heterònim diria que tot era mentida.

(Per cert, si heu clicat l'enllaç al poema, penseu que la paraula portuguesa espantoso és un fals amic, també vol dir "fantàstic", "meravellós", etc. Un altre dia parlarem de falsos amics portuguesos com pila, broche, tomates o punhetas).