2009/07/18

Spanish Movie


El segon teaser de Spanish Movie ha estat rebut amb un gran entusiasme, ja que reuneix dues figures fonamentals per entendre la cultura occidental. Ara, tothom també pensa que la pel·lícula serà una merda. Però com es pot fer una paròdia del cinema espanyol seguint la fórmula de paròdies americanes? No fa ja prou pena el cine espanyol com per, a més, parodiar-lo? Segons el primer teaser, la cosa sembla que anirà de gags inspirats en els últims èxits del terror espanyol, com ara Los otros, El orfanato o REC, de manera quel títol hauria de ser Spanish Scary Movie.

Com hauria de ser una Spanish Movie que no es limités al terror? Jo sempre he pensat que el cine espanyol hauria de fer com van fer els xinesos a partir de Tigre y dragón. Van agafar un gènere popular xinès i el van posar al dia amb més mitjans: un guió una miqueta més treballat, efectes especials ben fets, un disseny de producció i una ambientació molt cuidades, actors habituals del gènere però amb una mínima capacitat interpretativa, etc.

Com hauria de ser el Tigre y dragón espanyol? Doncs una mena de Tigre y dragón en Benidorm. Tenint en compte que l’únic gènere espanyol més o menys autòcton és el del destape i el de l’españolito que no para de dir animalades a sueques que li passen tres pams (anomenat “landisme” en honor a l’actor Alfredo Landa), s’hauria de fer una producció protagonitzada per Bardem (primer pensava en Juan Diego Botto, però és que Bardem ha ocupat el tron del neolandisme per mèrits propis) deambulant per Benidorm i explicant els seus dubtes metafísics a nòrdiques nues devoradores de l’obra de Kirkegaard, Strindberg o Ibsen.

El problema és que un estranger ja se’ns ha avançat. Woody Allen, sense saber-ho, és que més s’ha acostat al neolandisme, el landisme 2.0 o com se li vulgui dir. La seva pel·lícula és tan simplista com El turismo es un gran invento, però amb americanes en lloc de sueques. Arriben a Barcelona, els ve el machito hispànic de torn (ara reciclat en pintor) i després apareix l’espanyola passional i cridanera. No cal dir que els protagonistes espanyols tenen tots noms compostos, un detall que ja sortia a Astèrix a Hispània. Tothom ha lloat la tasca de Penélope Cruz, que es limita a fer el que sempre ha fet: cridar. És el mètode espanyol que tan bé representava Imanol Arias: si no pots transmetre res, fes la mateixa cara en els moments d’intensitat dramàtica, però xiscla molt.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada