Títols

Hi ha qui m'ha preguntat per què aquest blog es titula així. Bé, de fet és que això de "tapir lampista" no sé com va sortir, només recordo que era una vegada parlàvem d'un ninot que donaven a les fires anomenat "perrito piloto" i no sé com va anar què vaig dir alguna cosa d'un tampir lampista. Explicava això a una amiga i em va preguntar si això era alguna metàfora o al·legoria de la vida (suposo que per allò de la fira, com la cançó de "la vida es una tómbola"), i vaig dir que no. Decebuda (suposo), va respondre "bé, per què ens hem de complicar la vida?". És com aquell gran acudit de l'Eugeni:

- ¿Usted cómo se llama?

- Pío.

- Claro, para cuatro días que vivimos, para qué nos tenemos que complicar...

El cas és que un blog que tingui un nom absurd o que en principi no faci referència a res (com a molt, a la zoologia i al bricolatge, però estaria molt agafat pels pèls) queda oberta a qualsevol tema. Si, per exemple, hi ha un blog que es diu Arquitectura bizantina, el més probable és que parli d'arquitectura bizantina. Si amb aquest títol parlés exclusivament de cant tirolès, per posar un altre exemple, seria una mica estrany. A mi, em semblaria bé: li donaria un punt de surrealisme, però és que, a mi, em fa gràcia qualsevol rucada.

De vegades penso que els títols condicionen la lectura d'un llibre o el títol d'una pel·lícula. No seria millor que el títol directament no en fes cap referència i deixar-nos sorprendre? Sergi Pàmies va escriure un llibre (no sé si era un recull de relats) anomenat L'últim llibre de Sergi Pàmies. No és mala idea. Al cap i a la fi, hi ha qui va al cine a veure l'última d'Imamura o la nova de James Bond. En l'últim cas, té la seva lògica, perquè no li van traduir el títol i segur que la gran majoria de la població no sap què vol dir Quantum of Solace. Va sortir un graciós que deia que vol dir Cuánto sol hace.

Algunes traduccions de títols de pel·lícules em fascinen. De vegades, un títol traduït no s'assembla en res a l'original: The Naked Gun/Agárralo como puedas, per exemple (però això del "...como puedas" mereix una entrada a part). Ara hi ha una tendència a no traduir títols i, a veure, si una pel·lícula es diu Batman Begins, doncs molt bé, és més o menys comprensible. El problema és quan es tracta de The Full Monty (que va generar un neologisme, fulmonti, per referir-se a un stripper masculí) o Pulp Fiction (que alguns graciosos, els mateixos que ara diuen Cuánto sol hace, traduïen com a Pulpo ficción, ai, quina gràcia). I ara també hi ha una mena de traducció a mitges: la pel·lícula xinesa 臥虎藏龍 (Wòhǔ Cánglóng en mandarí) va entrar aquí a través del títol anglès, Crouching Tiger, Hidden Dragon. Com que aquell dia el traductor de títols no estava gaire inspirat, no va veure gaire clar això del crouching i el hidden, i la cosa va acabar amb Tigre y dragón i es va quedar tan ample. Un altre cas curiós és una pel·lícula de Stallone titulada Cliffhanger. Això era cardat de traduir, perquè un cliffhanger seria literalment com un sortint d'un precipici del qual algú es pot agafar si cau, i la pel·lícula anava d'alpinistes, de manera que el títol anglès tenia certa gràcia. En la narrativa, però, és un recurs per acabar un capítol de tal manera que es mantingui l'intriga i el lector/espectador tingui ganes de veure el següent. Doncs bé, aquí li van dir Máximo riesgo. El cas és que després va sortir una pel·lícula que es deia Maximum Risk (si una era de Stallone, l'altra és de Van Damme, un altre figura), i no la van poder traduir literalment, tan fàcil com era, perquè coincidia amb l'altre títol.

En canvi, recordo una pel·lícula anomenada Brazil on crec que se sentia de vegades la música de "brasiiiiiiiiiiil...", però ni estava ambientada al Brasil ni tenia res que veure. Per acabar-ho d'arreglar, el director era Terry Gilliam, potser era el primer que va fer fora de Monty Python. És clar, tothom es pensava que seria una pel·lícula de conya desenfrenada i era una mena de film de ciència ficció a l'estil de 1984, tot i que amb alguns detalls més passats de volta. Total, que ni Brasil, ni Monty Python: tothom sortia del cine amb cara d'haver-se menjat un parell de iogurts caducats i amb mal rotllo. Per acabar, recordo un llibre que es deia Per a qui es baten els ous. El títol, de ressonàncies hemingwayanes, no tenia res que veure amb l'argument (que, de fet, tampoc no guardava gaire coherència d'un capítol a l'altre excepte el protagonista), sinó que, a més, contenia una sèrie de cites (de clàssics grecs, Shakespeare i no sé què més) que encara guardaven menys relació. Fantàstic.