Metal Umlaut

Sembla ser que Metal Umlaut ja és un terme establert, com a mínim a la Wikipedia. Umlaut és la dièresi alemanya i, a diferència del català, que la utilitza per a indicar que una vocal que en principi es muda es pronuncia, o que en una paraula no hi ha diftong, indica que és un fonema diferent al de la lletra sense dièresi (per exemple, una ä alemanya és con una e oberta). Molts grups heviates han incorporat l’Umlaut al seu nom, possiblement per semblar més germànics i, per tant, més agressius. Potser el grup amb Metal Umlaut més famós és Motörhead, per no parlar dels inclassificables (per no dir “lamentables i de vergonya aliena”, però això va a gustos) Mägo de Oz. Tot i això, els precursors d’aquesta tendència no era una banda metalera, sinó Blue Öyster Cult, fundada el 1967 i que continua en actiu.

El fet d'afegir dièresis a paraules que no en porten és un fenòmen que s'observa en alguns bars. Si mires la llista d’entrepants, és habitual veure escrit brätwürst, quan la paraula alemanya és Bratwurst, però així deu semblar més alemany. És com algunes botigues i alguns restaurants que intenten passar per tradicionals catalans i escriuen coses com “Barçelona” i “cervessa”, probablement perquè una ç (també present en idiomes com el francès, el portuguès o el turc) deu semblar més catalana que una ce. El mateix passa amb la essa: com que en castellà totes les paraules en porten només una (perquè no hi ha una distinció del fonema /s/ i /z/, sord i sonor), sempre quedarà "més català" afegir una essa a la paraula, encara que sigui sonora.

Això m'ha vingut al cap perquè fa poc que he vist uns cartells d’una obra teatral que es diu Stokölm. Es tracta d'un muntatge inspirat en l’obra de 1956 Look Back in Anger, de John Osborne, i el seu director diu que li ha posat aquest títol perquè en el fons tots sentim una mena de síndrome d’Estocolm i bla, bla, bla. La tipografia del cartell imita la dels catàlegs i embalatges de l’empresa sueca Ikea, i han aparegut anuncis a la premsa amb un muntatge similar al dels catàlegs de mobles. Això no es nou: fa uns sis o set anys el genial Sisco Aubà va fer un impressionant one man show en què repartia programes semblants a un catàleg d’Ikea, però amb dibuixos fets a mà; i per internet corrien unes fotos on unes senyores d’aspecte nòrdic, tan agraciades físicament com poc vestides, protagonitzaven un catàleg amb un format semblant, però on el mobiliari ocupava un segon pla. Bé, llavors el Stokölm del títol fa referència a Estocolm. Li treu la e, canvia la c per una ka i col·loca una dièresi a la o. Així queda més suec, o més escandinau, com a mínim. Però no és el nom suec de la ciutat: els habitants d’aquesta bonica capital escriuen Stockholm en el seu idioma. No porta dièresi, però s’escriu amb “ck” i hi ha una hac intercalada! Què més es pot demanar? Hi ha una mena de Lord of the Rings a l’espanyola, titulat Memorias de Idhún (adaptada recentment al còmic per artistes de la talla de Joan Baranguer, Paco Cavero, Ismael Ferrer, Sergio Sandoval, Roger Tallada i Albert Xiqués), que parla d’un món fantàstic: l’Idhún del títol. Si es digués “Idún”, igual et penses que és un poble al costat de Fuenlabrada o, com a molt, del País Basc; però li poses una hac intercalada (encara que no hi hagi cap raó fonètica o etimològica, a diferència del que passa al topònim Stockholm) i ja tens un país multicolor ple de màgia, guerrers i princeses èlfiques d’orelles punxegudes. Tornant a l’obra de teatre, tant li costava mirar com s’escrivia en suec? No li semblava prou nòrdic sense dièresi? O potser hi ha una altra raó oculta i cal veure l’obra per endevinar-ho?

La idea d’utilitzar una sèrie de caràcters que no estan presents en la llengua pròpia per a crear un cert exotisme arriba al seu paroxisme al programa de (suposada) sàtira política Polònia (dic “suposada” perquè ara estan més per fer cançonetes i distorsionar imitacions de l’home de temps que per fotre canya als polítics). Hi ha llengües eslaves que utilitzen l’alfabet ciríl·lic, com el rus, el búlgar o el serbi; mentre que altres utilitzen el llatí (el “nostre”, el “normal”), com el txec, el croat o el... polonès! Però tant li carda: d’Alemanya cap a l’est ja tots són russos. Als títols del programa utilitzen aquella mena d’alfabet cirí·lic que fa tanta ràbia, amb erres i enes invertides (que en realitat equivalen al so de “ia” i de la “i”), però, com que no en tenien prou, hi posen també una ø, que és el símbol del programa, quan ni tan sols és una lletra de l’alfabèt ciríl·lic, sinó que es fa servir en danès (i sona com la ö alemanya, no com la de Motörhead). Si hi catalanets que s’escandalitzen perquè quan en un programa estranger parlen de Barcelona només treuen un conjunt de tòpics recollits des de la ignorància, no sé què pensaria un polonès del programa estrella de la televisió catalana.

Els mateixos autors del programa deien un dia al seu precedent radiofònic, Minoria absoluta (que afortunadament s’acaba, perquè ja era la decadència absoluta), que feia molta ràbia que als bitllets de la Zona Euro també sortís la paraula “eipo”, i que aquests grecs ja podrien escriure normal. En realitat, ευρώ es llegeix evró, i precisament “Europa” és un nom de la mitologia grega, de manera que si algú tingués dret a riure’s dels altres per aquestes qüestions haurien de ser els grecs (per cert, la moneda d’euro que més m’agrada és la grega de dos euros amb el rapte d’Europa). Després aquests mateixos tracten d’imbècil al qui diu “arenis de mar” o “xarel 10”, és clar.