I ara, que es facin fotre!

Llegint una nova entrada del blog Un passeig per Berlín, hi veig una referència al barri de Prenzlauer Berg, conegut també com a Prenzl Berg. És un barri de l'exest, però prop del centre, de manera que, un cop caigut el mur, va ser un dels barris de moda de la ciutat, on van obrir molts locals i hi anava a viure gent jove. El barri es va anar "apijant", i moltes cases amb façanes mig destrossades, amb bastides eternes o ennegrides per la calefacció de carbó es van anar reconvertint, i els carrers esdevenien fileres d'un uniforme color groc, tonalitat "pastís de llimona". Deu anys després, els suposats bohemis que hi vivien s'han ajuntat i han procreat, i ara veus parelles gafapastils amb cotxets infantils, passejant el fruit de la seva unió. També és on hi han anat molta gent del sud de Europa amb pretensions: dissenyadors, artistes i possiblement aspirants a cineastes arribats d'Espanya, França i Itàlia. Els alemanys han creat un nou terme Edelkanake, que seria com una mena d'immigrant d'elit, amb la diferencia que kanake és molt més despectiu que el neutre "immigrant".

Al blog es fa un paral·lelisme entre aquest barri i la zona del Born a Barcelona. La comparació és encertada, però hi ha una diferència fonamental entre tots dos barris. Berlín és una ciutat amb poca densitat de població: és extensíssima, però no té tants habitants com altres capitals europees. A Berlín pots anar a bars i discoteques de tot tipus i fotre't unes festes tremendes, però pots passejar pel carrer o estar-te a casa amb tota tranquil·litat, sense sentir gairebé cap soroll: les voreres són molt amples, els carrers també, hi ha molt poc trànsit, hi trobes un munt de places i parcs... Barcelona és una ciutat més antiga, i el Born és en ple barri medieval (bé, al segle XVIII es van carregar tot un barri, just darrere del mercat del Born, per a construir-hi una ciutadella militar, i és que per aquí sempre ha passat gent molt simpàtica), de manera que hi ha carrerons estrets, i ni tan sols la plaça al davant de Santa Maria del Mar, el Fossar de les Moreres i els Passeig del Born són gaire amples. Per tant, si hi ha un grup més o menys nombrós de persones, se sent soroll al carrer.

Fa uns quants anys, diverses persones que sortien per aquella zona van quedar-hi encantades. Els agradava tant que hi volien viure. Ara, els mateixos que anaven de festa i feien el que els rotava per aquell barri són els primers a posar pancartes als balcons i denunciar la situació que viu el Born. Hi ha massa bars, hi ha massa gent, i aquesta gent són molts i surten fins massa tard. Tal i com feien ells, sense anar més lluny. De vegades llencen ous i galledes d'aigua, cosa poc coherent en ciutadans suposadament sensibles que s'han empassat la filmografia de Kiarostami. Diuen que allò ja no és el que era. De fet, tenen raó en una cosa: ara també s'hi acosten els guiris de barret mexicà que normalment abans només anaven al parc temàtic de pubs aparentment irlandesos o anglesos de la Rambla (una altra gran fita de la globalizació: un britànic agafa un vol per anar a una ciutat mil·lenària del Mediterrani i se'n va a un garito d'aspecte irlandès o britànic a trobar gent del seu mateix país, parlar el mateix idioma i beure la mateixa cervesa; després, a la botiga de souvenirs, regentada per un indi o un pakistanès, es compra un barret mexicà per acreditar que ha estat a Barcelona), però, al cap i a la fi, tampoc no és tan diferent del que era. Només per a ells, que abans hi sortien i ara hi viuen. Els únics que tindrien dret a queixar-se serien els qui hi han viscut tota la vida, abans que hi arribés aquesta mena de minionada migratòria intraurbana. Aleshores el barri estava degradat, i, després de suportar viure en un lloc deixat de la mà de Déu, han viscut el ressorgiment com a zona de copes, i ara aguanten els guiris, les bandes juvenils i la pedanteria gafapasta. Aquests sí que s'han guanyat el cel. En canvi, ara hi viuen molts dels quals, precisament, es reien dels pobres que hi vivien abans. Quan algú es queixava perquè cardaven massa fressa, hi havia algun moderno gracioset que fins i tot els cridava coses com "¡calla y cotiza!". El qui es fotia del l'humil treballador mentre sortia fins les tantes ara no tolera que els altres ho facin. Com que ara jo no surto, aquí ja no pot sortir ningú.

Sembla ser que això d'anar en contra dels que feien el mateix que tu i, si pot ser, evitar com sigui que acabin arribant on tu ets, és un tret inherent a la condició humana. S'havia fet un estudi a països europeus de llarga tradició democràtica que arribava a la conclusió que els fills de treballadors de classes baixes que havien estudiat gràcies als programes de beques dels partits d'esquerres, i que després havien trobat una feina en condicions que els permetia estar acomodats, votaven partits de dretes. Per què? Perquè no vinguin uns altres iguals que ells i prendre'ls el lloc? El paio que no tenia on caure's mort als decennis de 1950 i 1960 i va venir a Barcelona i voltants, mostrant un menyspreu absolut pel lloc on havia arribat, ara diu que "al final aquí nos harán hablar en moro" (i mira que em sembla molt interessant que hi hagi un idioma que es digui "moro"). Tornant a Berlín, els immigrants sud-americans o africans es queixen del tracte que reben dels turcs o dels alemanys d'origen turc. Si en lloc d'intentar continuar avançant es tracta de conformar-nos de putejar els qui tenim per sota, poca cosa de profit farem. I això hi ha polítics que ho saben molt bé i han après a aprofitar-ho de manera magistral.