Nom de cine

M'agrada molt el cinema, però últimament hi vaig molt poc. Pot ser perquè, últimament, acostuma a passar que en surto indignat. Podria pensar que és per l'edat, que ja estic en aquella fase de "ja no es fan pel·lícules com abans", però, de fet, mirant en perspectiva molta cosa que havia vist abans, ara m'adono que era una merda. Jo crec que deu ser perquè conec massa gent amb criatures i altres compromisos importants, i ja gairebé ja no em queda gent per anar al cine. Perquè una de les gràcies era el fet d'anar-hi, el cafè d'abans, la cervesa i la conversa de després, que es podia allargar fins a límits imprevists. Durant una època, com que tenia una altra feina, podia anar a horaris en què no hi havia molt gent, però ara, per anar sol i a la sessió de la nit, em poso un DVD i ja està.

Sobre el fet d'anar al cinema, conec gairebé tots els cines de Barcelona, excepte el d'algun centre comercial, i recordo els que ja no hi són. Prop de casa meva alguns han aguantat, com l'Urgell o el Rex. El primer continua essent el millor de la ciutat, entre altres coses perquè tot espectador té un lloc per a cadascun dels seus braços sense fotre's cops de colze amb el veí. El Rex, a la Gran Via (metro L1 Rocafort) està una mica més descuidat, però té la seva gràcia com a local decadent dels anys 60 i 70. Fa poc van passar la majoria de pel·lícules del BAFF, el festival de cinema asiàtic, i em va fer molta gràcia anar-hi. Durant un temps van passar pel·lícules comercials en versió original, i estava molt bé això de tenir un cine a 10 minuts i veure alguna pel·lícula entretinguda mentre gaudeixes de l'aire condicionat i de la buidor de la sala. També hi havia un altre cine, que continua al mateix lloc, però reconvertit, l'actual Renoir abans es deia Florida i era de Cinesa, però sembla que aquesta empresa està més interessada en els multisales immensos i lluny del centre, perquè no gaire lluny tenia un altre cine, el Waldorf, a Calàbria amb Av. Mistral, que va desaparèixer fa anys. Molts cines han desaparegut, com l'Excèlsior (xamfrà de Gran Via amb Villarroel); el Nuevo i el Regio, tots dos al Paral·lel. Altres, com el Coliseum, alternen cinema amb teatre. Una mica més lluny hi havia un cine que abans feia programes dobles, normalment de pel·lícules infantils o d'aventures, l'Arenas, a la Creu Coberta, però després va passar a ser un cine porno o S (és a dir, de pel·lícules pseudoerótiques on no hi havia sexe real), no me'n recordo. I no fa tant, quan deia que de petit mon pare em duia al cine Arenas hi havia algú que em mirava amb cara d'espant. Fins i tot recordo que de petit vaig anar a un cine subterrani, on ara s'agafen els Ferrocarrils de Catalunya entrant per Pelai. Tota aquella part es deia Avinguda de la Llum i hi havia una serie de botigues amb cine inclòs, que tremolava cada vegada que passava el metro. Davant de tantes baixes, val a dir que també hi ha aparegut un cine nou des de fa una mica més de 10 anys, el Méliès, que té dues sales molt petites, però que et permet gaudir de clàssics del cine en una sala i en VO. Per petita que sigui la sala, veure-hi una comèdia de Billy Wilder és impagable.

I ara, des de fa relativament poc, el senyors del Grup Balañá me'l tornen a rebatejar. Per raons que escapen a la meva limitada comprensió, ara resulta que es diu Aribau Club. Per què? Què vol dir Aribau Club? Sí, després de Muntaner ve Aribau, és un carrer proper, però el cine no és a Aribau. En canvi, en aquest carrer ja hi ha un cine Aribau (sense "Club") repartit en dues voreres: quatre sales noves en una i l'Aribau de tota la vida (gran i amb decadència sixties) a l'altra. Deu ser per alguna qüestió de drets amb algun altre cinema Doré? Espero que sigui per causes administratives, perquè, sincerament, això de deixar-lo una altra vegada sense el nom del dibuixant em sembla una reminiscència d'altres temps, com moltes altres que, malauradament, encara no han desaparegut del tot.

Un altre cine on em duien sovint, sobretot de molt petit, era el Dorado, a la Gran Via entre Casanova i Muntaner. Recordo que normalment feien pel·lícules de dibuixos. Amb 7 o 8 anys vaig veure un programa doble totalment psicotròpic: Sleeper, una conya de ciència-ficció de Woody Allen (s'hiberna i passa 200 anys embolicat en paper de plata, entre altres gags) i The Spy Who Loved Me, una de James Bond interpretat per Roger Moore (i la seva intensitat dramàtica habitual) amb la dona de Ringo Starr (Barbara Bach) fent d'espia russa, un coche submarí un gegant de dents de ferro. Veient aquestes coses, encara he crescut força normal... Bé, el cas és que el Dorado va tancar cap a finals dels 80 i el van reobrir, restaurat i reconvertit en un cine de dues sales amb un altre nom: Doré. Es veu que no es deia Dorado perquè tingués res que veure amb l'or o el seu color, sinó perquè antigament es deia Doré, en homenatge al dibuixant francès Gustave Doré, però amb l'arribada del franquisme li van canviar el nom "porque aquí sólo se ponen nombres españoles por mis santos cojones". Curiosament, el cine Doré de Madrid, seu de l'actual filmoteca de la ciutat, mai no va veure canviat el seu nom, segons em van dir uns madrilenys que el coneixen bé. És curiós que un cine tingui nom de dibuixant, però bé, alguns tenen nom de músic (el Verdi, tot i que jo diria que és pel nom del carrer i no pel músic).