De metàfores, al·legories i símbols

Sobre allò que comentava dues entrades més avall sobre el títol del blog i el seu possible contingut metafòric (o al·legòric, o simbòlic, no sé), moltes vegades penso que la gent veu metàfores, al·legories i símbols on no n'hi ha. O potser és que jo sóc massa prosaic (o prozaic, que hi ha dies que estic d'allò més depressiu) i no vull veure més enllà. Un exemple: hi ha una pel·lícula de Lynch que probablement és l'única normal que ha fet, probablement perquè era d'encàrrec, The Straight Story (Una historia verdadera). Als títols de crèdits es veu un cel estrellat com a fons. Dos amics debatien sobre si cel infinit feia referència a la provecta condició del protagonista o bé a la llarga durada del viatge que emprèn. Jo vaig pensar que, com que a la ciutat gairebé no veiem els estels, si ets al camp i pots gaudir de tot aquell cel estrellat, simplement poses la càmera cap amunt i tens una imatge de puta mare. Ja està. "No, no, sempre hi ha d'haver alguna cosa més", em deia una altra amiga, molt culta, ella. Doncs molt bé, per què discutir-hi? Ara, que més culte era Pessoa i un heterònim seu, Alberto Caeiro, deia que les coses són com són i que aquí està la gràcia. És clar que després segur que un altre heterònim diria que tot era mentida.

(Per cert, si heu clicat l'enllaç al poema, penseu que la paraula portuguesa espantoso és un fals amic, també vol dir "fantàstic", "meravellós", etc. Un altre dia parlarem de falsos amics portuguesos com pila, broche, tomates o punhetas).

I ara, que es facin fotre!

Llegint una nova entrada del blog Un passeig per Berlín, hi veig una referència al barri de Prenzlauer Berg, conegut també com a Prenzl Berg. És un barri de l'exest, però prop del centre, de manera que, un cop caigut el mur, va ser un dels barris de moda de la ciutat, on van obrir molts locals i hi anava a viure gent jove. El barri es va anar "apijant", i moltes cases amb façanes mig destrossades, amb bastides eternes o ennegrides per la calefacció de carbó es van anar reconvertint, i els carrers esdevenien fileres d'un uniforme color groc, tonalitat "pastís de llimona". Deu anys després, els suposats bohemis que hi vivien s'han ajuntat i han procreat, i ara veus parelles gafapastils amb cotxets infantils, passejant el fruit de la seva unió. També és on hi han anat molta gent del sud de Europa amb pretensions: dissenyadors, artistes i possiblement aspirants a cineastes arribats d'Espanya, França i Itàlia. Els alemanys han creat un nou terme Edelkanake, que seria com una mena d'immigrant d'elit, amb la diferencia que kanake és molt més despectiu que el neutre "immigrant".

Al blog es fa un paral·lelisme entre aquest barri i la zona del Born a Barcelona. La comparació és encertada, però hi ha una diferència fonamental entre tots dos barris. Berlín és una ciutat amb poca densitat de població: és extensíssima, però no té tants habitants com altres capitals europees. A Berlín pots anar a bars i discoteques de tot tipus i fotre't unes festes tremendes, però pots passejar pel carrer o estar-te a casa amb tota tranquil·litat, sense sentir gairebé cap soroll: les voreres són molt amples, els carrers també, hi ha molt poc trànsit, hi trobes un munt de places i parcs... Barcelona és una ciutat més antiga, i el Born és en ple barri medieval (bé, al segle XVIII es van carregar tot un barri, just darrere del mercat del Born, per a construir-hi una ciutadella militar, i és que per aquí sempre ha passat gent molt simpàtica), de manera que hi ha carrerons estrets, i ni tan sols la plaça al davant de Santa Maria del Mar, el Fossar de les Moreres i els Passeig del Born són gaire amples. Per tant, si hi ha un grup més o menys nombrós de persones, se sent soroll al carrer.

Fa uns quants anys, diverses persones que sortien per aquella zona van quedar-hi encantades. Els agradava tant que hi volien viure. Ara, els mateixos que anaven de festa i feien el que els rotava per aquell barri són els primers a posar pancartes als balcons i denunciar la situació que viu el Born. Hi ha massa bars, hi ha massa gent, i aquesta gent són molts i surten fins massa tard. Tal i com feien ells, sense anar més lluny. De vegades llencen ous i galledes d'aigua, cosa poc coherent en ciutadans suposadament sensibles que s'han empassat la filmografia de Kiarostami. Diuen que allò ja no és el que era. De fet, tenen raó en una cosa: ara també s'hi acosten els guiris de barret mexicà que normalment abans només anaven al parc temàtic de pubs aparentment irlandesos o anglesos de la Rambla (una altra gran fita de la globalizació: un britànic agafa un vol per anar a una ciutat mil·lenària del Mediterrani i se'n va a un garito d'aspecte irlandès o britànic a trobar gent del seu mateix país, parlar el mateix idioma i beure la mateixa cervesa; després, a la botiga de souvenirs, regentada per un indi o un pakistanès, es compra un barret mexicà per acreditar que ha estat a Barcelona), però, al cap i a la fi, tampoc no és tan diferent del que era. Només per a ells, que abans hi sortien i ara hi viuen. Els únics que tindrien dret a queixar-se serien els qui hi han viscut tota la vida, abans que hi arribés aquesta mena de minionada migratòria intraurbana. Aleshores el barri estava degradat, i, després de suportar viure en un lloc deixat de la mà de Déu, han viscut el ressorgiment com a zona de copes, i ara aguanten els guiris, les bandes juvenils i la pedanteria gafapasta. Aquests sí que s'han guanyat el cel. En canvi, ara hi viuen molts dels quals, precisament, es reien dels pobres que hi vivien abans. Quan algú es queixava perquè cardaven massa fressa, hi havia algun moderno gracioset que fins i tot els cridava coses com "¡calla y cotiza!". El qui es fotia del l'humil treballador mentre sortia fins les tantes ara no tolera que els altres ho facin. Com que ara jo no surto, aquí ja no pot sortir ningú.

Sembla ser que això d'anar en contra dels que feien el mateix que tu i, si pot ser, evitar com sigui que acabin arribant on tu ets, és un tret inherent a la condició humana. S'havia fet un estudi a països europeus de llarga tradició democràtica que arribava a la conclusió que els fills de treballadors de classes baixes que havien estudiat gràcies als programes de beques dels partits d'esquerres, i que després havien trobat una feina en condicions que els permetia estar acomodats, votaven partits de dretes. Per què? Perquè no vinguin uns altres iguals que ells i prendre'ls el lloc? El paio que no tenia on caure's mort als decennis de 1950 i 1960 i va venir a Barcelona i voltants, mostrant un menyspreu absolut pel lloc on havia arribat, ara diu que "al final aquí nos harán hablar en moro" (i mira que em sembla molt interessant que hi hagi un idioma que es digui "moro"). Tornant a Berlín, els immigrants sud-americans o africans es queixen del tracte que reben dels turcs o dels alemanys d'origen turc. Si en lloc d'intentar continuar avançant es tracta de conformar-nos de putejar els qui tenim per sota, poca cosa de profit farem. I això hi ha polítics que ho saben molt bé i han après a aprofitar-ho de manera magistral.

Títols

Hi ha qui m'ha preguntat per què aquest blog es titula així. Bé, de fet és que això de "tapir lampista" no sé com va sortir, només recordo que era una vegada parlàvem d'un ninot que donaven a les fires anomenat "perrito piloto" i no sé com va anar què vaig dir alguna cosa d'un tampir lampista. Explicava això a una amiga i em va preguntar si això era alguna metàfora o al·legoria de la vida (suposo que per allò de la fira, com la cançó de "la vida es una tómbola"), i vaig dir que no. Decebuda (suposo), va respondre "bé, per què ens hem de complicar la vida?". És com aquell gran acudit de l'Eugeni:

- ¿Usted cómo se llama?

- Pío.

- Claro, para cuatro días que vivimos, para qué nos tenemos que complicar...

El cas és que un blog que tingui un nom absurd o que en principi no faci referència a res (com a molt, a la zoologia i al bricolatge, però estaria molt agafat pels pèls) queda oberta a qualsevol tema. Si, per exemple, hi ha un blog que es diu Arquitectura bizantina, el més probable és que parli d'arquitectura bizantina. Si amb aquest títol parlés exclusivament de cant tirolès, per posar un altre exemple, seria una mica estrany. A mi, em semblaria bé: li donaria un punt de surrealisme, però és que, a mi, em fa gràcia qualsevol rucada.

De vegades penso que els títols condicionen la lectura d'un llibre o el títol d'una pel·lícula. No seria millor que el títol directament no en fes cap referència i deixar-nos sorprendre? Sergi Pàmies va escriure un llibre (no sé si era un recull de relats) anomenat L'últim llibre de Sergi Pàmies. No és mala idea. Al cap i a la fi, hi ha qui va al cine a veure l'última d'Imamura o la nova de James Bond. En l'últim cas, té la seva lògica, perquè no li van traduir el títol i segur que la gran majoria de la població no sap què vol dir Quantum of Solace. Va sortir un graciós que deia que vol dir Cuánto sol hace.

Algunes traduccions de títols de pel·lícules em fascinen. De vegades, un títol traduït no s'assembla en res a l'original: The Naked Gun/Agárralo como puedas, per exemple (però això del "...como puedas" mereix una entrada a part). Ara hi ha una tendència a no traduir títols i, a veure, si una pel·lícula es diu Batman Begins, doncs molt bé, és més o menys comprensible. El problema és quan es tracta de The Full Monty (que va generar un neologisme, fulmonti, per referir-se a un stripper masculí) o Pulp Fiction (que alguns graciosos, els mateixos que ara diuen Cuánto sol hace, traduïen com a Pulpo ficción, ai, quina gràcia). I ara també hi ha una mena de traducció a mitges: la pel·lícula xinesa 臥虎藏龍 (Wòhǔ Cánglóng en mandarí) va entrar aquí a través del títol anglès, Crouching Tiger, Hidden Dragon. Com que aquell dia el traductor de títols no estava gaire inspirat, no va veure gaire clar això del crouching i el hidden, i la cosa va acabar amb Tigre y dragón i es va quedar tan ample. Un altre cas curiós és una pel·lícula de Stallone titulada Cliffhanger. Això era cardat de traduir, perquè un cliffhanger seria literalment com un sortint d'un precipici del qual algú es pot agafar si cau, i la pel·lícula anava d'alpinistes, de manera que el títol anglès tenia certa gràcia. En la narrativa, però, és un recurs per acabar un capítol de tal manera que es mantingui l'intriga i el lector/espectador tingui ganes de veure el següent. Doncs bé, aquí li van dir Máximo riesgo. El cas és que després va sortir una pel·lícula que es deia Maximum Risk (si una era de Stallone, l'altra és de Van Damme, un altre figura), i no la van poder traduir literalment, tan fàcil com era, perquè coincidia amb l'altre títol.

En canvi, recordo una pel·lícula anomenada Brazil on crec que se sentia de vegades la música de "brasiiiiiiiiiiil...", però ni estava ambientada al Brasil ni tenia res que veure. Per acabar-ho d'arreglar, el director era Terry Gilliam, potser era el primer que va fer fora de Monty Python. És clar, tothom es pensava que seria una pel·lícula de conya desenfrenada i era una mena de film de ciència ficció a l'estil de 1984, tot i que amb alguns detalls més passats de volta. Total, que ni Brasil, ni Monty Python: tothom sortia del cine amb cara d'haver-se menjat un parell de iogurts caducats i amb mal rotllo. Per acabar, recordo un llibre que es deia Per a qui es baten els ous. El títol, de ressonàncies hemingwayanes, no tenia res que veure amb l'argument (que, de fet, tampoc no guardava gaire coherència d'un capítol a l'altre excepte el protagonista), sinó que, a més, contenia una sèrie de cites (de clàssics grecs, Shakespeare i no sé què més) que encara guardaven menys relació. Fantàstic.

Parc aparcat

Llegeixo un blog nou anomenat Un passeig per Berlín que parla precisament d'això, de passeigs per Berlín. De seguida m'ha vingut enyorança del temps que hi vaig passar ja fa més de deu anys. Hi he tornat altres vegades, i ara trobo que l'est cada vegada és més "civilitzat", mentre que l'oest continua igual. De fet, ara el trobo més exòtic. En canvi, la primera vegada que vaig estar al Berlín Est em va semblar un lloc totalment diferent de tot allò que havia vist (bé, tampoc no havia vist gaire cosa, tot s'ha de dir). El que corresponia al centre de la ciutat era una mena de caos, amb tot aixecat i unes canonades enormes de color rosa pertot. A molts edificis, fins i tot als que pertanyien a la universitat, encara podies veure forats de bala. Passejar per Berlín Est era passar per la història, perquè allò era la història, era caminar per la part d'una ciutat que en menys d'un segle havia passat per una sèrie de règims que no van deixar, llevat d'algunes petites alegries en el camp artístic, sinó un trauma rere l'altre. Un dels llocs més impressionats era l'estació d'Ostkreuz, la "creu de l'est". A la majoria de grans ciutats alemanyes, la major part de línies de metro i tren recorren un tram central d'unes quantes parades per després, una vegada arribades a zones més perifèriques, començar a separar-se. Oskreuz seria l'últim punt on convergien les línies més importants de l'est. El que era impressionant no era l'estació, la construcció, sinó veure la barreja de gent que hi havia: des de l'oficinista encorbatat a l'ossi desenganyat del nou sistema, passant per immigrants de tot tipus i color. La veritat és que, les vegades que he estat en aquesta estació, no havia de fer res. No hi anava ni per classes, ni per feina, ni a visitar cap amic, sinó que feia transbord per anar a Treptower Park, un dels llocs al que sembla no gaire gent va, quan jo trobo que és un dels punts claus per entendre Berlín.

El parc és força gran, molt verd, amb un llac en què s'hi pot anar en barca i un quiosc de gelats (quan fa bon temps, és clar, pensem que hi ha anys en què a meitat d'abril encara neva), potser no té gaire cosa d'especial. Però travessant un carrer hi ha tot un monument soviètic amb relleus, estàtues i un monumentalisme exagerat que commemora el que no surt a les pel·lícules sobre els heroics soldats de Normandia, i és que qui va arribar a la capital del Reich no van ser els americans, sinó els soviètics. I va costar molt, molt de temps (i suposo que a la guerra el temps "normal" ja es deu eternitzar prou) i milers d'unitats de carn de canó que anaven caient a mesura que s'hi acostaven, com en el joc dels lemmings. Em sembla normal que la gent vagi a la porta de Brandenburg i a veure el Reichstag, i no acabo d'entendre perquè sempre hi ha tant turista al voltant de l'estació del Zoo i la plaça amb la terrible Gedächtniskirche. Deixar una església destruïda com a símbol em sembla molt bé, però posar-li uns vidres de coloraines amb llumetes em fa entendre per què el terme alemany kitsch ha esdevingut internacional. Però em sembla curiós que molta gent que ha viatjat a Berlín no hagi vist el Treptower Park. Potser no és gaire bonic, però val més la pena que comprar-se una samarreta amb un Ampelmännchen ostàlgic (sí, no m'he deixat la ena) i veure Goodbye Lenin. Per cert, als voltants del parc han construït edificis nous: algunes oficines i fins i tot un centre comercial, petit i cutre, però centre comercial al cap i a la fi. Si no m'afanyo i hi torno a passejar aviat, igual ja m'han muntat un parc temàtic amb cap-grossos de Marx i Lenin que et venen entrades per a muntar al Soviet Coaster. Si sabessin que aquí, d'això, se'n diu muntanya russa...!

Gulliver al país del sol naixent

A La Vanguardia d'avui apareix una curiosa foto enviada per un lector. Es tracta d'un restaurant situat del barri d'Aoyama, a Tokyo, anomenat Aoyama Laputa Garden. Al paràgraf que comenta la imatge diu que probablement els japonesos no ho saben, però aquest nom pot ser divertit per als turistes. I ja està. Sí que té la seva gràcia, és clar, però tampoc no els hauria costat res dir que hi ha una raó per la qual es diu així. Com que el restaurant és en una planta molt elevada (es troba a 34 metres del carrer), el nom fa referència a l'illa de Laputa, un dels llocs inventats per Jonathan Swift a la seva famosa obra, Els viatges de Gulliver.

Laputa és una illa que levita mitjançant un sofisticat sistema magnètic. És una imatge que els japonesos deuen trobar interessant, perquè hi ha una pel·lícula de Hayao Miyazaki amb aquest títol (coneguda fora del Japó com a Castle in the Sky), i un model de cotxe de l'empresa Mazda també té aquest nom. La idea d'una illa voladora els deu oferir una imatge bucòlica, de pau i de serenitat. El que potser ja no saben és el que Swift explica sobre Laputa, i és que, tot i comptar amb una població de brillants científics, està dominada por un governant tirànic que la utilitza com a arma per a esclafar revoltes (fins i tot literalment: només cal deixar caure l'illa al lloc en qüestió), la qual cosa ja no ofereix una imatge tan idíl·lica.

A diverses traduccions al castellà de l'obra van canviar el nom de l'illa, com ara per "Lupata", però el més interessant de tot és que, tractant-se d'algú com Swift, potser va triar aquest nom essent plenament conscient del seu significat en castellà. Els qui segurament les desconeixen són els de màrqueting de Mazda.

Garzona, sibuplé

Vaig fer aquesta foto a la ciutat xilena d’Osorno. Resulta que a Llatinoamèrica no diuen camarero” i, en el cas de Xile, recorren al gal·licisme garçon. La paraula “garzón” està reconeguda per la Real Academa de la Lengua, que especifica que és un gal·licisme. El que ja no queda clar és si també n’admet la versió femenina. En francès, “noi” i “noia” són, respectivament, garçon i fille, però va sortir un tercer terme, garçonne, aplicat a dones que adoptaven un aspecte andrògin i que volien trencar amb el paper tradicional de la dona.

Els propietaris d’aquest bar d’Osorno van fer la seva pròpia versió per a oferir una feina de cambrera. Aquí, en canvi, no he vist cap garzona. El terme garçonne sí que es va adoptar, però només per a referir-se a un tall de cabell. A Jean Seberg, li quedava molt bé. Llàstima que morís tan jove, la pobra.

Sempre assim, em cima, em cima, em cima, em cima...

Enguany hem vist diverses vegades Carles Puyol, capitá del FC Barcelona, alçant copes que acrediten el seu equip com a campió d’un determinat títol. La imatge d’un esportista aixecant una copa enmig del deliri col·lectiu dels seguidors d’aquell equip és ja un fet habitual, i pràcticament tothom imagina que si guanyés alguna copa faria el mateix, tot i que l’ocasió fos menys solemne i els seguidors menys nombrosos.


El que sembla un gest primari i instintiu té un creador oficial. El futbolista Hilderando Luiz Bellini (he vist els seus noms de pila escrits de manera diferent segons la font), capità de la selecció brasilera aleshores, va fer aquest gest en la consecució de la copa del món de 1958. Potser algú ho havia fet en alguna altra ocasió, però aquell moment va quedar marcat per la seva repercussió mediàtica.


Aquest article sobre Bellini m’ha fet venir al cap una entrevista que vaig sentir en una emissora alemanya fa més de deu anys. En aquells temps sonava molt una cançó discotequera d’inspiració brasilera anomenada Samba de Janeiro, l’elaborada lletra de la qual deia “sempre assim, em cima, em cima, em cima, em cima; sempre assim, em baixo, em baixo, em baixo, em baixo; samba... de Janeiro”. Els autors eren un duo alemany anomenat Bellini, i els van preguntar per què es deien així. Els musics (?) van explicar que buscaven un nom típicament brasiler, i què hi havia més brasiler que un excapità de la canarinha?


No posem en dubte la brasileritat de l'exfutbolista Bellini, però queda una mica estrany que un nom que vulgui sonar a brasiler sigui italià. És cert que hi ha moltíssims brasilers d’origen italià (dins del futbol, el mític Juliano Belletti, sense anar més lluny), però no deu ser que, a aquells dos representats de l’autoanomenat poble de poetes i pensadors, els sonés igual una llengua romànica que una altra? Que, al cap i a la fi, el portuguès i l’italià (i, ja posats, també el castellà, perquè hi havia una cançó alemanya que no sé què deia de "samba y olé", que ja és quedar-se a gust) vingués a ser el mateix? Potser en aquells moments encara no era gaire famosa, però una de les personalitats brasileres més conegudes del moment és Gisele Bündchen. La model gaúcha, sempre i quan no estigui a favor d'una segona revolució farroupilha, és tan brasilera com Bellini o com João Gilberto, però és més que probable que, a un alemany, el cognom Bündchen no li soni gaire brasiler. De totes maneres, què és típicament brasiler? Un cognom portuguès? Per què no una paraula en nheengatu


Ara només caldria crear un grup de música tradicional alemanya que es digués Okulaja o Lafontaine en honor a l'esportista o al polític alemany, respectivament. O un catalaníssim esbart dansaire anomenat Brendemühl, com l’actor barceloní. Com sentaria a alguns que un grup de flamenco es digués Ndjambo, cognom d’una periodista de Televisió Espanyola? Potser molta gent posaria en dubte la qualitat artística de Bellini (el grup, no el futbolista), però van ser uns pioners de la globalització i la multiculturalitat.

Spanish Movie

El segon teaser de Spanish Movie ha estat rebut amb un gran entusiasme, ja que reuneix dues figures fonamentals per entendre la cultura occidental. Ara, tothom també pensa que la pel·lícula serà una merda. Però com es pot fer una paròdia del cinema espanyol seguint la fórmula de paròdies americanes? No fa ja prou pena el cine espanyol com per, a més, parodiar-lo? Segons el primer teaser, la cosa sembla que anirà de gags inspirats en els últims èxits del terror espanyol, com ara Los otros, El orfanato o REC, de manera quel títol hauria de ser Spanish Scary Movie.

Com hauria de ser una Spanish Movie que no es limités al terror? Jo sempre he pensat que el cine espanyol hauria de fer com van fer els xinesos a partir de Tigre y dragón. Van agafar un gènere popular xinès i el van posar al dia amb més mitjans: un guió una miqueta més treballat, efectes especials ben fets, un disseny de producció i una ambientació molt cuidades, actors habituals del gènere però amb una mínima capacitat interpretativa, etc.

Com hauria de ser el Tigre y dragón espanyol? Doncs una mena de Tigre y dragón en Benidorm. Tenint en compte que l’únic gènere espanyol més o menys autòcton és el del destape i el de l’españolito que no para de dir animalades a sueques que li passen tres pams (anomenat “landisme” en honor a l’actor Alfredo Landa), s’hauria de fer una producció protagonitzada per Bardem (primer pensava en Juan Diego Botto, però és que Bardem ha ocupat el tron del neolandisme per mèrits propis) deambulant per Benidorm i explicant els seus dubtes metafísics a nòrdiques nues devoradores de l’obra de Kirkegaard, Strindberg o Ibsen.

El problema és que un estranger ja se’ns ha avançat. Woody Allen, sense saber-ho, és que més s’ha acostat al neolandisme, el landisme 2.0 o com se li vulgui dir. La seva pel·lícula és tan simplista com El turismo es un gran invento, però amb americanes en lloc de sueques. Arriben a Barcelona, els ve el machito hispànic de torn (ara reciclat en pintor) i després apareix l’espanyola passional i cridanera. No cal dir que els protagonistes espanyols tenen tots noms compostos, un detall que ja sortia a Astèrix a Hispània. Tothom ha lloat la tasca de Penélope Cruz, que es limita a fer el que sempre ha fet: cridar. És el mètode espanyol que tan bé representava Imanol Arias: si no pots transmetre res, fes la mateixa cara en els moments d’intensitat dramàtica, però xiscla molt.

Metal Umlaut

Sembla ser que Metal Umlaut ja és un terme establert, com a mínim a la Wikipedia. Umlaut és la dièresi alemanya i, a diferència del català, que la utilitza per a indicar que una vocal que en principi es muda es pronuncia, o que en una paraula no hi ha diftong, indica que és un fonema diferent al de la lletra sense dièresi (per exemple, una ä alemanya és con una e oberta). Molts grups heviates han incorporat l’Umlaut al seu nom, possiblement per semblar més germànics i, per tant, més agressius. Potser el grup amb Metal Umlaut més famós és Motörhead, per no parlar dels inclassificables (per no dir “lamentables i de vergonya aliena”, però això va a gustos) Mägo de Oz. Tot i això, els precursors d’aquesta tendència no era una banda metalera, sinó Blue Öyster Cult, fundada el 1967 i que continua en actiu.

El fet d'afegir dièresis a paraules que no en porten és un fenòmen que s'observa en alguns bars. Si mires la llista d’entrepants, és habitual veure escrit brätwürst, quan la paraula alemanya és Bratwurst, però així deu semblar més alemany. És com algunes botigues i alguns restaurants que intenten passar per tradicionals catalans i escriuen coses com “Barçelona” i “cervessa”, probablement perquè una ç (també present en idiomes com el francès, el portuguès o el turc) deu semblar més catalana que una ce. El mateix passa amb la essa: com que en castellà totes les paraules en porten només una (perquè no hi ha una distinció del fonema /s/ i /z/, sord i sonor), sempre quedarà "més català" afegir una essa a la paraula, encara que sigui sonora.

Això m'ha vingut al cap perquè fa poc que he vist uns cartells d’una obra teatral que es diu Stokölm. Es tracta d'un muntatge inspirat en l’obra de 1956 Look Back in Anger, de John Osborne, i el seu director diu que li ha posat aquest títol perquè en el fons tots sentim una mena de síndrome d’Estocolm i bla, bla, bla. La tipografia del cartell imita la dels catàlegs i embalatges de l’empresa sueca Ikea, i han aparegut anuncis a la premsa amb un muntatge similar al dels catàlegs de mobles. Això no es nou: fa uns sis o set anys el genial Sisco Aubà va fer un impressionant one man show en què repartia programes semblants a un catàleg d’Ikea, però amb dibuixos fets a mà; i per internet corrien unes fotos on unes senyores d’aspecte nòrdic, tan agraciades físicament com poc vestides, protagonitzaven un catàleg amb un format semblant, però on el mobiliari ocupava un segon pla. Bé, llavors el Stokölm del títol fa referència a Estocolm. Li treu la e, canvia la c per una ka i col·loca una dièresi a la o. Així queda més suec, o més escandinau, com a mínim. Però no és el nom suec de la ciutat: els habitants d’aquesta bonica capital escriuen Stockholm en el seu idioma. No porta dièresi, però s’escriu amb “ck” i hi ha una hac intercalada! Què més es pot demanar? Hi ha una mena de Lord of the Rings a l’espanyola, titulat Memorias de Idhún (adaptada recentment al còmic per artistes de la talla de Joan Baranguer, Paco Cavero, Ismael Ferrer, Sergio Sandoval, Roger Tallada i Albert Xiqués), que parla d’un món fantàstic: l’Idhún del títol. Si es digués “Idún”, igual et penses que és un poble al costat de Fuenlabrada o, com a molt, del País Basc; però li poses una hac intercalada (encara que no hi hagi cap raó fonètica o etimològica, a diferència del que passa al topònim Stockholm) i ja tens un país multicolor ple de màgia, guerrers i princeses èlfiques d’orelles punxegudes. Tornant a l’obra de teatre, tant li costava mirar com s’escrivia en suec? No li semblava prou nòrdic sense dièresi? O potser hi ha una altra raó oculta i cal veure l’obra per endevinar-ho?

La idea d’utilitzar una sèrie de caràcters que no estan presents en la llengua pròpia per a crear un cert exotisme arriba al seu paroxisme al programa de (suposada) sàtira política Polònia (dic “suposada” perquè ara estan més per fer cançonetes i distorsionar imitacions de l’home de temps que per fotre canya als polítics). Hi ha llengües eslaves que utilitzen l’alfabet ciríl·lic, com el rus, el búlgar o el serbi; mentre que altres utilitzen el llatí (el “nostre”, el “normal”), com el txec, el croat o el... polonès! Però tant li carda: d’Alemanya cap a l’est ja tots són russos. Als títols del programa utilitzen aquella mena d’alfabet cirí·lic que fa tanta ràbia, amb erres i enes invertides (que en realitat equivalen al so de “ia” i de la “i”), però, com que no en tenien prou, hi posen també una ø, que és el símbol del programa, quan ni tan sols és una lletra de l’alfabèt ciríl·lic, sinó que es fa servir en danès (i sona com la ö alemanya, no com la de Motörhead). Si hi catalanets que s’escandalitzen perquè quan en un programa estranger parlen de Barcelona només treuen un conjunt de tòpics recollits des de la ignorància, no sé què pensaria un polonès del programa estrella de la televisió catalana.

Els mateixos autors del programa deien un dia al seu precedent radiofònic, Minoria absoluta (que afortunadament s’acaba, perquè ja era la decadència absoluta), que feia molta ràbia que als bitllets de la Zona Euro també sortís la paraula “eipo”, i que aquests grecs ja podrien escriure normal. En realitat, ευρώ es llegeix evró, i precisament “Europa” és un nom de la mitologia grega, de manera que si algú tingués dret a riure’s dels altres per aquestes qüestions haurien de ser els grecs (per cert, la moneda d’euro que més m’agrada és la grega de dos euros amb el rapte d’Europa). Després aquests mateixos tracten d’imbècil al qui diu “arenis de mar” o “xarel 10”, és clar.

Models i masturbació

El títol promet molt, però en realitat no hi ha per a tant. Hi ha moltes paraules que sonen igual en dos idiomes, però que tenen significats diferents. N’hi ha una infinitat de casos, però quan una paraula en un d’aquests idiomes té un significat relatiu al sexe o a l’escatologia es poden produir situacions curioses, si no complicades. Una vegada me'n van explicar un cas representatiu: en una reunió comentaven que uns amics de les persones presents havien tingut un accident. Un va dir: “El pobre X se ha quedado manco”. De sobte, a dues persones del grup, dos japonesos, els va venir el riure. Als pobres, els devia preocupar que els vinguessin ganes de riure en una situació així (una situació semblant a la del giggle loop), però resulta que manko és la paraula que els japonesos utilitzen per designar una certa part de l’anatomia femenina (sí, aquella).

Precisament del Japó va arribar fa uns quants anys un 4x4 de la Mitsubishi anomenat Pajero. Els japonesos l’anomenaven pàjero (pronunciant la jota com en català o en francès, per exemple, no a la castellana). La veritat és que frases com “el otro día me fui a la montaña con mi Pajero” no sonava gaire bé, de manera que a Espanya es va anomenar Montero. Seat, quan seguia la política de posar noms de localitats espanyoles als seus vehicles, va treure un model que es deia Màlaga. Batejar un cotxe amb el nom de la ciutat natal de Picasso, Antonio Banderas i Chiquito de la Calzada és en principi d’allò més innocu, però no a Grècia, on un dels insults més repetit és malakas (que en vocatiu, és a dir, quan t’adreces a algú, es diu malaka). De manera que, degut a la similitud fonètica entre ambdues paraules, a Grècia el van rebatejar com a Gredos (ara no estic del tot segur, però em sembla que al final li van dir així). Què vol dir malakas? Doncs el mateix que pajero.

Un altre producte típicament japonès (sobretot abans de l’arribada de la Xbox) són les consoles de videojocs. Com que el ritme de renovació és molt intens, potser hi ha poca gent que recordi la Sega MegaDrive, per exemple. Sega continua fabricant jocs, però ja no ven consoles perquè va quedar arraconada per les de Nintendo y la primera PlayStation. Els italians pronunciaven el nom de la marca com si fos una paraula anglesa: siga. De fet, “Sega” ve de service game, de la mateixa manera que pokemon vol dir pocket monster o famikon (les consoles de videojocs) family computer. Agafen la primera síl·laba –o les dues primeres– de cadascuna de les paraules i en fan un terme nou. Com s’hauria de pronunciar? No ho sé, però és molt probable que si els italians deien siga és perquè sega té unes altres connotacions en el seu idioma, i és que farsi una sega és el que fa tot bon pajero o malakas italià.

No resulta estrany que tres productes comercials coincideixin amb un mateix significat en tres mercats diferents? Ara també podríem parlar de diverses marques i models amb nomes derivats del terme píxel: el telèfon PixOn de Samsung, el Pixo de Nissan o la magnífica productora cinematogràfica Pixar. Però això ja ho va fer fa relativament poc en Màrius Serra amb molta més gràcia, i queda clar que, a les multinacionals, les llengües minoritzades se’ls en foten.