Spanish Movie II

Durant aquests darrers dies, la presència d'aquesta cineasta universal que és Isabel Coixet als mitjans de comunicació ha estat constant. La directora presenta una nova pel·lícula, Mapa dels sons de Tokyo, en què declara el seu amor pel Japó i la seva cultura, ja que, com afirmava en un dels nombrosos articles que han aparegut sobre ella i el seu film, està farta dels tòpics que els occidentals venen sobre el Japó, com si fossin una colla de freakies obsessionats amb tota mena de perversions sexuals.

Comparteixo aquest avorriment de la senyora Coixet sobre tòpics japonesos i, tenint en compte els seus coneixements i la seva sensibilitat, m'ha estranyat que el tràiler de la pel·lícula comenci amb un grup d'executius d'aquells país menjant sushi servit al damunt d'una dona nua. Un altre element clau de la pel·lícula són els love hotels. És cert que totes dues coses existeixen, però mostrar-nos el Japó allunyat dels tòpics amb aquestes coses és com treure una Barcelona on tothom va vestit de torero. "Oh, és que a Barcelona hi ha gent que es vesteix de torero!". Sí, és clar, però no la que te trobes a l'estació de metro de Monumental a les vuit del matí, per exemple. I el cas dels love hotels, encara, perquè en un país on es viu amb la família en habitatges no gaire amples, és normal haver d'anar a un altre lloc si surt la possibilitat de cardar un clau, però això del sushi ja em sembla molt menys freqüent. De manera que qui volia visitar el Japó pensant-se que en qualsevol restaurant li posarien alguna bellesa nua com a safata, que encara no es tregui el bitllet.

D'altra banda, la idea de la pel·lícula va venir perquè una noia que treballava al mercat de peix de Tokyo no va voler que li fes una foto. La creadora barcelonina va estar pensant quins devien ser els (obscurs) motius que la van empènyer a negar-se a posar per a la seva càmera, especialment perquè, segons diu la senyora Coixet, als japonesos els encanta que els facin fotos. A veure, si hi ha llocs on es reuneix gent amb roba i pentinats més aviat extravagants ho fan perquè els vegin, de manera que no els deu importar gents que els fotografiïn. Però jo he intentat fer fotos de gent al Japó i no els feia gaire gràcia, de manera que no els vaig retratar. D'aquí a pensar que un noi que tocava la bateria en un saló recreatiu immens (el joc era com una versió més realista del Rock Band) sigui també un assassí és posar-li molta imaginació. A mi, per exemple, no m'agrada gens que em facin fotos i no per això vaig matant gent. Com que no m'agrada, si veig una persona que em crida l'atenció (com ara un japonès a Shinjuku amb un xandall de la selecció espanyola del mundial de 1982 en ple 2005), li pregunto si li puc fer una foto. El noi, a més, em va explicar amb gran entusiasme que era fan de Fernando Morientes. Potser ara ho és de David Villa o de Fernando Torres.

És a dir, els japonesos mengen sushi sobre cossos nus, hi ha noies que treballen al mercat i després són assassines a sou, i tot cristo acaba als love hotels com si anessin a fer la partideta de pachinko (un altre tòpic). Només faltava que totes les cafeteries fossin com aquells bars en què les cambreres van amb faldilla, però sense roba interior, i el terra és de miralls (que també n'hi ha algun, però no sembla que sigui habitual). En resum, "que estos chinos son muy raros, joder". Per rematar la jugada, Sergi López, gran actor i millor persona, però rabassut i pelut, sembla una mena de nou Alfredo Landa que, en lloc d'empaitar sueques i per aquelles coses de la globalització, ara es lia amb japoneses (només faltaria que els digués "¡ven aquí, chinita!"). A més, la japonesa en qüestió, Kikuchi Rinko, segons assenyalava el diari, treballa amb directors estrangers perquè és l'única actriu japonesa que fa nus integrals, és a dir, que vindria a ser la Cantudo japonesa (el geni que va escriure això, ara no sé a quin diari era, que es documenti una mica i pregunti qui és Matsuda Eiko). De fet, la idea d'una peixatera assassina no és un invent de la ínclita cineasta espanyola, sinó que ja va aparèixer a la pel·lícula de 2001 Marujas asesinas i estava interpretat per tota una experta, Neus Asensi, probablement l'actriu que més vegades ha fet de peixatera. A més, es veu que la història estava basada en fets reals: la vida supera la fèrtil imaginació de la genial Coixet. En l'univers dels sons de Tokyo, tot és tan subtil, tan delicat, tan tanizakià, que ni la seva creadora és conscient que està contribuint al neolandisme.