Landisme i europeisme

Aquesta vegada parlarem de landisme, però no del d'Alfredo Landa, sinó del de Hans Landa, protagonista (per molt que diguin que és Brad Pitt) d'Inglorious Basterds. D'aquesta pel·lícula es diu que és lenta, que es buida, que torna a ser un conjunt d'homenatges cinèfils i poca cosa més... Bé, tal i com estan les coses, potser és del millor que hi ha a la cartellera actual. Sí, ja sé que tampoc no és difícil.
Resulta que es fa llarga i és lenta perquè hi ha escenes on hi ha molt diàleg. És a dir, que ara resulta que tot han de ser trets i explosions? Ja, però és que són diàlegs buits. Cert, però no menys que els de qualsevol pel·lícula d'Isabel Coixet o la majoria que protagonitza Ricardo Darín; això sí, amb la diferència que, com a mínim, no et venen la moto de la transcendència. Què és només una conya? I què? Ja tocava, no? Tenint en compte que la comèdia actual està arribant a cims de la subnormalitat com ara Fuga de cerebros, millor les animalades ucròniques.
Crida l'atenció que, ara que de vegades fan coproduccions (millor dit: "copro-duccions") europees amb actors de diversos països tots parlant en un anglès de llibre de text de First Certificate, tant si són jueus de la ciutat flamenca d'Anvers com grecs de les Cíclades, resulta que una pel·lícula americana feta per un individu sense ínfules metafísiques respecti la llengua dels diversos personatges. Qui tindria els collons de fer a Europa una pel·lícula comercial en quatre idiomes (europeus)? I, ara que ho penso, si l'han doblada només ho han fet amb la part en anglès? Perquè llavors una gran part del metratge el deuen passar subtitulat. Espero que no hagin fet com la pel·lícula Brother, de Kitano Takeshi, parlada gairebé al 50 i 50% en japonès i en anglès. Un dels elements bàsics de la trama és que el personatge principal és un japonès que ha de fugir del seu país i va als Estats Units, però no sap parlar anglès, la qual cosa el posa en una sèrie de situacions, diguem-ne, peculiars. Què van fer els senyors de la distribuïdora espanyola? Doncs doblar-ho tot, encara que en una mateixa escena un parli en japonès i l'altre pregunti en anglès de què cony estan parlant.
I ja que parlem de doblatges, aquí hi ha una altra curiositat. A la mateixa pel·lícula (que, no ho oblidem, és americana) es riuen de la pràcticament nul·la capacitat dels habitants dels Estats Units per parlar un idioma que no sigui el seu. Doncs bé, resulta que Inglorious Basterds ha estat un gran èxit de taquilla (que no de crítica) al seu país d'origen, quan els diàlegs en anglès ocupen només una part del metratge. Una pel·lícula que no es doblés tindria el mateix èxit a Espanya, a Itàlia i als països europeus francòfons i germanòfons? Sort que els europeus som així de cultes.