Màikel

Com havia dit en una altra entrada, la gent que més se les vol donar de cosmopolita acostuma a ser monolingüe (sobretot si ja són angloparlants, però els castellanoparlants de tots dos cantons de l'Atlàntic també Déu n'hi do...) o, com a molt, sabran una mica d'anglès. Per això, com que queda molt fi, pronuncien qualsevol nom estranger com si fos anglès. Per exemple, ara que es veu que Michael Schumacher torna a córrer, cada dia sents diverses vegades el nom de Màikel Schumacher. El mateix passa amb el futbolista Michael Ballack, que per molt que jugui a Londres no és britànic i no es diu Màikel, sinó que més aviat seria Míkhael, s'assemblaria més al nom de Gorbatxov que al del traspassat Jackson. De la mateixa manera, tota paraula que acabi en e, per molt que es pronunciï en l'idioma original, no es pronunciarà per la gent guai. Hi ha cotxes Porsh o un escriptor que es deia Goet, o fins i tot Get (Get què? Get Smart!?), i pobre de tu si pronuncies la e, que igual se't riuen a la cara i et tracten de subnormal. L'anglització sistemàtica de noms estrangers no només es produeix amb noms d'idiomes germànics: la sobradíssima Julia Otero parlava de Terry Henry (térry khénri) a l'anglesa.

Aquest fenomen pot arribar a casos extrems: hi ha gent que parla de llibres o de pel·lícules de qualsevol nacionalitat i, tot i que tenen un títol espanyol o català, n'utilitzen l'anglès encara que no sigui l'original. Jo he sentit gafapastes de l'època que parlaven de Italian for Begginners. Potser queda molt bé, però és que la pel·lícula s'havia estrenat com a Italiano para principiantes. Ja posats, si realment tens ganes de quedar com una persona culta de debò, digues Italiensk for begyndere, que per alguna cosa és el títol original. Una noia em va preguntar fa ja uns quants anys si havia anat a veure Life is beautiful. Jo pensava que es referia a ¡Qué bello es vivir! (It's a Wonderul Life, Frank Capra, 1946), però no, era aquella "del camp de concentració". Bé, com que La vita è bella s'assembla massa al de qualsevol altre llengua derivada del llatí vulgar, potser queda menys vulgar dir-ho en l'idioma preferit pels hooligans. Això és tenir classe.

2x1=0

Hiroshima i Nagasaki havien presentat una candidatura conjunta als Jocs Olímpics del 2020. Té la seva lògica: dues ciutats agermanades per la desgràcia d'haver patit dos atacs atòmics (els únics de la història sobre nuclis poblats), però que es van recuperar de pressa i que en pocs anys van ser el que són ara, dues ciutats amb encant i dinamisme. Tenint en compte que a les Olimpíades sempre es vol vendre el discurs de la pau i de la concòrdia i les històries de superació, aquesta candidatura estava més que justificada. Hi ha altres detalls: a Nagasaki, que era la porta al Japó fins i tot quan el país estava pràcticament aïllat de la resta del món, es va construir un peveter per a la flama olímpica a la zona zero, ja que antigament durant els Jocs no hi havia guerra i, d'aquesta manera, se simbolitzava el desig que aquesta ciutat fos l'última víctima d'un atac nuclear. Finalment, com a dades menys simbòliques, la distància entre Hiroshima i Nagasaki no és especialment gran, i es troben en un país amb bones infraestructures per a celebrar uns Jocs Olímpics, com ha fet en més d'una ocasió.

Pintava bé, veritat? Doncs els senyors del Comitè Olímpic Internacional, sempre tan simpàtics, han dit que no, que no pot ser. La raó? Que no es pot presentar una candidatura conjunta. És un motiu una mica absurd. És cert que només es parla d'una ciutat com a seu olímpica, però s'han celebrat mai totes les proves en una mateixa ciutat? Crec que a les Olimpíades de Beijing es van fer algunes proves a Hong Kong, que no queda precisament al costat. Algú creu que les proves d'esports nàutics de Madrid, si hagués guanyat, tindrien lloc al Manzanares? Fins i tot es parla d'una candidatura de Venècia quan el més probable és que cap competició se celebrarà a la mateixa ciutat. Però no, dos noms per a unes Olimpíades sembla que no queda bé.

Al cap i a la fi, als del COI, això dels símbols se'ls en fot. Potser es bo que es treguin la careta. Sempre han volgut predicar el contrari del que son: una colla de nens pijos que només es mouen per diners i per política. Al fundador dels Jocs Olímpics contemporanis, Pierre de Coubertain, li repugnava la idea que hi poguessin participar les dones, sense anar més lluny (amb gent com ell, el fenomen Allison Stokke no hauria existit), de manera que quan parlava de l'harmonia entre els homes no es referia a l'espècie Homo sapiens, sinó només als seus individus amb cromosomes XY.

A alguns (no gaires, però potser encara queden innocents al món) va sorprendre la concessió dels Jocs a Beijing, ja que es tractava d'atorgar a uns actes que simbolitzen la concòrdia, l'harmonia, etc., etc. a un país on no es respecten els drets humans. Resposta de l'expresident Juan Antonio Samaranch: "bueno, total, quien más, quien menos, nadie los cumple". Ell deu saber molt bé qui compleix més o menys, que per alguna cosa era franquista reconegut.

Tornar als orígens és molt complicat

Gilbert Shelton, el creador dels famosos Freak Brothers, tenia uns altres personatges, els membres d'una banda de rock anomenada Not Quite Dead. En una de les seves històries, un dels protagonistes ensenyava a un altre un invent genial: un pedal per a guitarra elèctrica amb el qual, una vegada connectat a un preamplificador concret i després a l'amplificador, passant per una sèrie de complicades operacions, aconseguies un so semblant al d'una guitarra acústica.

No sé per què, però Avatar m'ha fet pensar en aquest acudit. Fa més de cent anys, el cine era una mena d'atracció de fira i la gent anava a veure un nou enginy tecnològic que projectava imatges en moviment. En els seus orígens, el cinema era només una versió freak de la fotografia, els germans Lumière l'explotaven així, sense posar-lo al servei d'una narrativa, cosa que vindria més tard. La gent estava impressionada i fins i tot s'espantaven quan veien la imatge d'un tren acostar-se als espectadors. Ara que ja fa més d'un segle que la humanitat veu imatges en moviment, què es podia fer perquè l'espectador tingués la idea de veure un espectacle nou, perquè es quedés bocabadat? Després de provar amb diversos sistemes, s'ha trobat una versió del 3D que permet veure una pel·lícula sense utilitzar unes ulleres de colors que feien que tot tingués una mena de to diarrea i sense que l'espectador surti de la sala mig marejat Sí, últimament ja se n'havien fet força perl·lícules en aquest format, sobretot d'animació, però Avatar compta amb imatge real (i amb personatges infogràfics) i un recull de seqüències espectaculars, tot un munt de tecnologia i bits.

I l'argument? Doncs no arriba al minimalisme del tren dels germans Lumière, però no afegeix res de nou: un argument calcat de molts westerns en què un blanc passa a viure amb una tribu d'indis, s'hi adapta i és acceptat pels nadius. Això sí, amb l'excusa d'aquest bonic cant a la integració, la tolerància i l'ecologisme, el director aprofita per fer-se un autohomenatge rere l'altre. No sé si deu tenir un ego en Imax 3D i surround, però el cert és que James Cameron es recrea autocitant-se: que si ara un robot d'Aliens, que si ara un bitxo fosforescent d'Abyss...

Ara ja només falta que algun cineasta aconsegueixi que sentim el mateix que els espectadors que per primera vegada van veure una pel·lícula amb una narrativa consistent. A veure qui s'anima, perquè Cameron, després de passar-se més de 10 anys per fer la pel·lícula dels ninots blaus i tenint-se ell mateix com a referència, poca cosa farà de profit en aquest camp.

"Mamá, quiero ser mártir"

Aquí sempre s'ha parlat molt del victimisme, i moltes vegades amb raó. Es tractava del victimisme de la classe política catalana, que es baixava els pantalons a Madrid per a continuar a la poltrona i després tornaven plorant dient que els tractaven molt malament. Ai, pobrets.

Però ara hi ha una mena de victimisme que no prové dels polítics, ni molt menys de catalan(iste)s que ploren per la crueltat centralista, sinó el d'una mena d'artistes de qualitat dubtosa que potser van tenir algun moment d'èxit. Probablement no han sabut assimilar que se'ls ha passat l'arròs i no poden viure de les mateixes coses que fa 20 anys (o més). Total, que diuen que són les víctimes de la política catalana, la qual cosa sempre va bé per guanyar-se simpaties per tota Espanya, de vegades amb genuflexió (per no dir una altra paraula que hi rima) inclosa davant de l'oncle Fede.

Sobre el tema aquest, fa poc que sentia unes persones que parlaven de Loquillo i es preguntaven si ara que s'ha "autoexiliat" al País Basc, també tindrà els collons de criticar-los alguna cosa, perquè els bascs no aguanten tant els insults com aquí, deien. Jo recordo que fa uns mesos llegia una entrevista a Carlos Segarra, el de Los Rebeldes. Segons Segarra, és màrtir d'una persecució política i diu que estava vetat pels ajuntaments convergents. Bé, no us podria dir l'any (ja fa força temps), però jo era a Olot (municipi aleshores governat per convergents, sort que estaven vetats) durant la Festa Major, concretament en una plaça on tocaven els Rebeldes. Aquell concert va comptar amb un fet insòlit, per no dir paranormal: es van passar potser la meitat del concert tocant l'última cançó, almenys segons anunciava Segarra. Quan acabaven un tema, el líder de la banda deia "Venga, ésta es la última...", esperant que el públic cridés "Noooo! Noooo!", però la gent no els feia ni cas: s'estimaven més fer la cervesa als xiringuitos i xerrar amb els amics que acostar-se a l'escenari i veure i sentir el concert dels Rebeldes. Realment són víctimes d'una persecució política o és que simplement només interessaven a quatre gats i punt?

Hi hauria una altra interpretació, és clar: aquesta gent de la Garrotxa és molt provinciana i tancada, i odia tot allò que canti en castellà, però és que també he estat testimoni d'altres concerts a la mateixa localitat de grups que cantaven en l'idioma de Quevedo i d'Ana Botella, des de l'Orquesta Mondragón fins a Loquillo quan encara era algú. Aleshores s'omplia la plaça Major i la gent estava entusiasmada, i no semblava que només hi assistís la gent de Sant Roc, barri que abans reunia la majoria de la població castellanoparlant de la vila.

Prohibició de cantar en castellà? Manca de promoció d'artistes castellanoparlants? Rebuig per part d'un públic al qual han rentat el cervell? No ho acabo de tenir clar, perquè llavors, com s'explica l'èxit d'Estopa? Per què David Bisbal, per exemple, omple el Palau Sant Jordi? Fins i tot a Manolo García, de la mateixa quinta de Segarra, les coses no li van tan malament, i ja té mèrit: fa cosa de vint anys que només repeteix la mateixa cançó (els discs de Manolo García serien la versió musical del missatge del rei a la televisió). Bé, suposo que sempre vesteix més dir que ets un màrtir que intentar buscar raons a la manca d'èxit, que potser simplement es tradueix en una altra manca: la de talent.

Metal Umlaut II

Que un ajuntament tan progre i ecologista com el de Barcelona ompli la ciutat de bombetes i encengui uns llums tan innecessaris com poc sostenibles és contradictori. Això si, com que són tan guais i multicultis, han posat uns rètols lluminosos desitjant bon Nadal en diversos idiomes, cosa poc coherent, perquè qui se les vol donar de cosmopolita i multicultural acostuma a ser monolingüe o, com a molt, a parlar una mica d'anglès a més de la seva llengua materna. Ja em sembla cutre que la felicitació en japonès en realitat sigui en anglès (meeri kurisumasu): per a posar això, millor haver-s'ho deixat córrer. Fa cosa d'una setmana o dues vaig llegir una carta a diversos diaris on es deia que la part en àrab era un nyap i que l'havien cagada per totes bandes, però fa poc he llegit una altra que indicava que la felicitació en alemany també està malament, i que diu Fröhe Weihnachten quan hauria de dir Frohe Weihnachten. Però amb ö queda més alemany, no? Ja posats, podrien haver escrit Fröhe Weihnächten.

Miyazaki i el pollastre

El cineasta Miyazaki Hayao és una de les figures més prestigioses de la cultura japonesa i un referent en el món dels dibuixos animats. Fins i tot John Lasseter, un altre dels pesos pesants -en tots els sentits- de l'animació, n'és un fanàtic. Recentment es va estrenar als cinemes Mi vecino Totoro (隣のトトロ). En realitat, la pel·lícula és de 1988, però no havia arribat als cinemes d'Espanya. Miyazaki és tan important que no han fet una mena de reestrena per als infants, no: l'han passada només en versió original. Tot i això, la vaig anar a veure i la sala era plena de famílies amb criatures, la qual cosa em feia sospitar el pitjor. Sorprenentment, els nens es van portar molt bé i van seguir la pel·lícula sense problemes (cosa que fan els nens d'altres països i ningú no se sorprèn). El problema va ser algun pare imbècil.

Una pel·lícula que sempre recomano a la gent amb fills és la producció que Miyazaki va dirigir l'any següent: Majo no takkyūbin (魔女の宅急便), basada en la novel·la homònima de Kadono Eiko, el títol de la qual significa, literalment, "el servei a domicili de la bruixa". L'argument tracta d'una nena que pertany a una família de bruixots (bons), però els deixa per viure a la ciutat, on ajuda en un forn de pa. Com que pot volar amb l'escombra, és molt eficaç a l'hora de repartir el pa i els pastissos. A diferència del que acostuma a fer Disney, és una pel·lícula sense violència ni venjances, molt ben feta i amb una magnífica recreació del que per a un japonès (i per a molts europeus!) deu ser una ciutat europea idíl·lica. El cas és que la protagonista es diu Kiki i, potser perquè algun graciós li trobaria connotacions sexuals, a la versió espanyola la van rebatejar com a Nicky. De fet, el títol espanyol era Nicky, la aprendiz de bruja.

No sé si el fet que la protagonista d'un film d'animació es digui Kiki pot resultar escandalós, però tampoc no sé si és un nom indicat per a un local comercial, com el que vaig veure abans d'ahir (crec que) al carrer Nàpols. Es diu Kiki ràpid, i sembla ser que és un restaurant o un lloc de menjars preparats especialitzats en pollastres a l'ast. També la paraula "pollastre" i els seus derivats es presten a interpretacions curioses. Però bé, que deixin ben clar de quin tipus d'establiment es tracta, no sigui que algú pensi que és un prostíbul per a ejaculadors precoços. Vaig pensar que estaria bé que obrissin un restaurant italià que es digués La Sveltina. Què vol dir? Doncs el mateix que kiki ràpid. Però en italià tot (o gairebé tot) sona molt millor.

Coincidència de caràcters

El japonès i el coreà van començar adoptant (i adaptant) el sistema de caràcters xinès. Però també van desenvolupar alfabets fonètics propis. Mentre que el japonès combina caràcters xinesos amb els sil·labaris propis, el coreà ha acabant utilitzant només el sistema fonètic (abans també combinava tots dos tipus d'escriptura). El xinès, en canvi, continua mantenint els caràcters que alguns anomenen "ideogrames". És una denominació incorrecta, perquè, tot i que és cert que utilitzen ideogrames, altres caràcters són pictogràfics, altres combinen concepte i pronunciació, etc.

En xinès, doncs, quan es vol adaptar un nom o un terme d'un altre idioma, es pot crear una combinació de caràcters amb una pronunciació similar. Pot passar que, tot i que fonèticament pugui recordar la paraula en el seu idioma original (de vegades també és força diferent), si algú es fixa en els significat dels caràcters, el resultat pot ser totalment absurd.

Una d'aquestes adaptacions que m'ha cridat l'atenció és 三明治, que es llegeix sānmíngzhì. Es tractava de reproduir la paraula sandwich. 三 (sān) és el número tres, però és sorprenent que els dos últims caràcters, 明治, equivalguin en japonès a Meiji, que literalment ve a significar "govern brillant" i va ser un període històric comprès entre 1868 i 1912. Va marcar l'inici d'una sèrie de canvis molt significatius en la història del Japó, i, entre altres coses, durant el seu transcurs es va produir un enfrontament entre el Japó i la Xina. Si els xinesos ja estaven prou tocats per les guerres de l'opi, la derrota davant del Japó (que després també va posar el cul com un tomàquet als russos) també va fer força mal. I jo em pregunto, ja que també es bateja l'emperador amb el nom del període, no deu ser una mena de revenja dels xinesos, que així posen l'emperador japonès entre dues llesques de pa de motlle?

De totes maneres, per a les autoritats japoneses de l'època el període Meiji havia de significar un retorn a les essències pàtries davant de tanta influència estrangera, però no només va donar lloc a una certa occidentalització del Japó, sinó que el nom triat per aquesta nova etapa està extret ni més ni menys que del xinès, concretament del Yìjīng, el llibre dels canvis xinès, on deia alguna cosa tipus "el bon governant mira cap a la claror (明) i governa (治)". El més sorprenent de tot és que això de míngzhì/Meiji no només ha acabat essent un entrepà a la Xina: al Japó també és una important empresa de productes alimentaris. Si a tot això afegim que el símbol que indica els vuit estats de canvi del Yìjīng és pràcticament com el logo de l'empresa aquella que surt a Lost, cadascú pot començar a idear les teories que vulgui.

V de remake

Fins fa relativament poc, la ficció televisiva es considerava una mena de germana petita del cinema. Es tractava d'entreteniment sense gaire qualitat. En alguns casos, la televisió era la porta per la qual algun actor, director o guionista acabava arribant a la gran pantalla. Però va arribar un moment en què els personatges de la televisió van arribar al cinema. En altres ocasions, com va passar amb Star Trek, es reprenien els temes de la sèrie amb els mateixos personatges, interpretats pels mateixos actors. Més tard, es partia de zero amb una nova història que podia incorporar nous personatges. La primera gran producció basada en una sèrie va ser (que jo sàpiga) The Untouchables, al 1987. Curiosament, el seu director, Brian de Palma, va adaptar una altra sèrie famosa, Mission: Impossible. Si la primera era un thriller ambientat en el Chicago de la dècada de 1930, la segona era una posada al dia de la sèrie, en què el líder del grup era un espia veterà que veia que després de la Guerra Freda les coses ja no eren com abans.

Amb més o menys fortuna s'ha adaptat una sèrie rera l'altra: The Saint, The Avengers, Lost in Space, Wild Wild West, SWAT, Starsky & Hutch... La majoria s'han produït en els últims quinze anys. Per què? Podria ser perquè el cinema sempre ha adaptat referències culturals d'altres àmbits, especialment de la literatura (incloent-hi els pulps i tota la literatura menor) i el còmic. Arriba un punt en què la televisió passa a ser la referència principal no només de l'espectador, sinó també dels productors. Dubto que la majoria productors de Holywood s'hagin llegit Crim i càstig, per exemple, però segur que van veure alguna de les sèries esmentades anteriorment.

Mentre s'anaven adaptant sèries també es produïa un altre fenomen: la "dignificació" de la televisió. Vist que les grans superproduccions eren avorrides, tòpiques, amb guions lamentables i uns efectes especials que ja no sorprenien, alguns canals de televisió (sobretot els de cable dels Estats Units) se la van jugar amb històries força més audaces que el que es veia al cinema.

Ara, però, les sèries també fallen. Algunes, com Lost, ja no saben com avançar. Altres, com Heroes, van tenir una gran primera temporada, però després han fet vergonya aliena. La sèrie d'aquesta temporada havia de ser Flashforward, almenys la venien com si fos una cosa mai vista, novedosa i de trama addictivament emocionat, però ha estat decebedora. Com al cinema, la manca d'idees ha portat la televisió a tirar de remakes. En alguns casos, d'allò més lamentables (com ara Bionic Woman, però és que l'original ja feia força pena, només que amb el temps tanta cutrada fa gràcia), i potser l'excepció seria Battlestar Galactica, més que res perquè de remake només té el títol i algun nom, però no s'assembla en res. Excepte alguns episodis d'una mística d'allò més ensopida, cada capítol era un concentrat de mala llet, ambigüitat i relativisme moral.

Ara arriba V, i sembla que vulgui aprofitar l'èxit de Galactica, on no faltaven referències al fanatisme religiós, el terrorisme, les cèl·lules dorments, el totalitarisme, les dictadures i el "val tot" en el món de la política. Però aquesta nova V té algunes coses que apunten en una altra direcció: la protagonista, la dolenta, en lloc de ser una lleona vuitantera és una noia d'origen brasiler (l'actriu, no el personatge) de pentinat més aviat andrògin. El mal és poliglot i ambigu? Per acabar-ho d'arreglar, si a la sèrie original els bons estaven liderats per un periodista i una científica, ara la resistència l'encapçalen un capellà i una agent de l'FBI. Seguretat i religió substitueixen la investigació i el desig de saber? Sí que anem bé...

Perfil baix

Sovint es diu que Europa (és a dir, les institucions de la Unió Europea) parla molt i diu coses molt boniques, però no fa res. No és cert: el poc que fan les autoritats europees és exactament el contrari dels valors que suposadament propugnen. L'exemple més és clar ha estat el nomenament d'un president i de l'equivalent a una ministra d'exteriors. No es tracta aquí de valorar les virtuts i els defectes del president Van Rompuy i de la titular d'exteriors Ashton, entre altres coses perquè tot just acaben d'ocupar els càrrecs. Sí que sembla curiós que no tinguin experiència en afers exteriors i que se'n destaqui el seu perfil baix. Si hagués estat triat Blair, per exemple, s'hauria lloat el seu caràcter mediàtic? Chi lo sa.

No sembla gaire coherent que es triï un president sense cap mena de votació popular quan els polítics europeus parlen d'Europa com a paradigma de la democràcia. És més, quan han vist que el poble ha votat en algun referèndum i no els ha rigut les gràcies (és a dir, no han votat sí al que proposaven), de seguida han creat un nou precepte legal i no ho han sotmès a la votació popular. Total, els parlaments són els representants dels ciutadans, no? Que l'abstenció superi el 50% no els preocupa gaire.

Molt parlar de l'Europa dels ciutadans quan continua essent la dels estats i de les empreses. En les eleccions al Parlament Europeu (pràcticament l'única participació del ciutadà en política europea), la demarcació electoral és l'estat. Aquí succeeixen dues coses. D'una banda s'enganya al ciutadà. Per exemple, ens parlaven d'una mena de candidata a eurodiputada per Barcelona quan, en realitat, la cap de llista que votava tothom (catalans inclosos) era l'exministra Magdalena Álvarez, una senyora que, a més de ser manifestament incompetent, va deixar clar el seu tarannà democràtic amb la frase "yo seguiré haciendo cosas y ustedes seguirán aguantándolas". Olé tus huevos toreros. De l'altra, si som tan europeus, no tenim fronteres i gaudim d'una entitat supraestatal tan democràtica, per què no puc votar la candidata o el candidat d'una determinada opció política letona, grega o finlandesa, per exemple?

La resta de càrrecs europeus és per nomenament intern, és a dir, que els ciutadans pintem menys que Faubert al Reial Madrid 2008-2009. Per no dir que els alts càrrecs europeus són les deixalles i els fracassats de la política interna als seus respectius estats. El president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso, va arribar a ser primer ministre portuguès el 2002, però tres mesos després de l'inici del seu mandat les enquestes indicaven que el seu partit perdria les eleccions si es convoquessin, perquè ens fem una idea de la nota que donaven els portuguesos a la seva gestió. Joaquín Almunia, comissari d'economia de la Unió Europea, es va cardar la gran hòstia quan es va presentar com a cap de llista del PSOE a les eleccions espanyoles, la qual cosa va comportar la majoria absoluta per al PP. Quan algun personatge molesta –la mateixa Magdalena Álvarez, sense anar més lluny– l'envien a alguna institució europea. Sí que anem bé quan els més inútils de cada estat són els encarregats de contribuir a construir Europa.

A més, s'ha criticat que gairebé no es tingués en compte cap dona per al càrrec de president, i sembla que l'elecció de la titular d'exteriors s'hagi fer per quedar bé i per compensar que Tony Blair no hagi estat elegit president (no eren els britànics els més euroescèptics?), però a Europa poques dones ocupen càrrecs de rellevància. Amb l'excepció de Margaret Thatcher i la relativament recent arribada d'Angela Merkel (que desmenteixen el mite sobre la relació entre dones al poder i progressisme, per no parlar de Condoleeza Rice, que en desmenteix dos, però no és europea), els principals països de la Unió no tenen una dona com a cap de govern, i fa uns anys era notícia que a França (un altre dels grans paradigmes de l'égalité) hi hagués una candidata a la presidència, quan hauria de ser el més natural del món. El primer govern presidit per una dona va ser el de Sri Lanka l'any 1960, i fins i tot països islàmics com el Pakistan han tingut una dona com a primera ministra, i aquí van donant lliçons. De la mateixa manera, es debat la incorporació a la UE de Turquia, de la qual es critica que no respecta els drets humans, però tots els parlament europeus deixen que Hu Jintao faci discursos a les seves cambres, com si la Xina fos el paradís de les llibertats. Com que allà es mouen molts diners, Europa se li obre de cames (no oblidem que és l'Europa de les empreses). Doncs no res, continuem donant lliçons de democràcia, d'igualtat i de drets humans però sense predicar amb l'exemple. Hi ha persones que diuen que són "catòliques no practicants", potser a la UE són demòcrates no practicants.

La caritat ben entesa

Continuant amb la reunificació alemanya, jo, que sóc força justet, mai no he acabat d'entendre per què es va fer tant de pressa, amb totes les conseqüències negatives que ha comportat. Bé, per ser més exactes, no s'hauria de parlar de reunificació sinó d'absorció. És com si els de l'oest diguessin que eren més alemanys que els altres, que eren els bons, que ara es rebaixen a compartir estat i au, ja han fet la bona acció del dia. Total, que jo, amb els dubtes sobre tan important esdeveniment, quan era a Berlín li vaig preguntar a una estudiant d'econòmiques italiana.

– Els alemanys occidentals parlen de la reunificació en un to molt paternalista. Vols dir que, des d'un punt econòmic, no en treuen res?

– No.

– I per què ho han fet, doncs? I, a més, d'aquesta manera!

– L'economia no hi té res que veure. Era més que res una obligació moral. Ho havien de fer.

Mmm... Desconfiat com sóc, no m'acabava de quedar clar. Sí que podria haver-hi una raó més moral que econòmica. Potser Helmut Kohl, o més aviat el seu ego, volia ser recordat com l'home que va reunificar Alemanya. Però, de totes maneres i deixant a banda els més que respectables comentaris d'una economista italiana, val a dir que la reunificació comportava per a l'oest una ampliació del mercat i de la quantitat de mà d'obra barata. Que per a l'humil ciutadà del carrer, tant de Hannover com de Dresden, comporta perjudicis? Que el de Hannover ha de pagar imposts per "culpa" del senyor de Dresden, que mai no podrà ser tan ric com el de Hannover i al qual, a més, li apugen els preus i li disminueix l'estabilitat laboral? Doncs sí, però això a Siemens, a la Deutsche Bank o a VW se'ls en fot, o se'ls en fotia.

Queda clar que ningú no regala res. De fet, durant aquests anys, l'aleshores ministre de finances Theo Waigel (el senyor de la foto, perquè després diguin de les celles de Gallardón) criticava dia sí i dia també els països del sud d'Europa, com si visquessin de la caritat d'Alemanya i d'altres veïns del nord. I això és el que no em quadra. Qui va muntar la Unió Europea? Portugal o Alemanya? Algú organitza una cosa així per perdre? Jo diria que no. De fet, la Unió Europea abans es deia Comunitat Econòmica Europea, és a dir, que deixaven clar que anaven per la puta pela i punt. Per molt que ho disfressin, l'origen de la UE va ser la voluntat dels alemanys de vendre més rentadores mentre tenien els francesos jugant a Napoleó (per exemple, tenint parlament a Brussel·les, han de fer alguna sessió a Estrasburg, que surt increïblement cara, només perquè a França pensin que encara són algú). Actualment, els alemanys deuen estar encantats amb l'expansió a l'est: més mercat, mà d'obra barata i, a més, professional, seriosa i amb formació; cosa que a Espanya els costava trobar.

El problema és que els espanyols es pensaven que la UE seria una sopa boba eterna, i ara es queixen que moltes ajudes se'n van als països de l'est ("¡se va todo el dinero a los polacos!", deu dir algun per fer la gracieta). De veritat pensaven que estarien fotent-los diners per no res? En lloc d'intentar progressar, els espanyols sempre van a xuclar el que poden i ara, mentre les empreses invertiran en l'est, Espanya, dins de la UE, només podrà aspirar a tenir el paper de Florida als Estats Units: ser el megageriàtric d'Europa. Bé, i depèn de la part, que segons on sigui l'hivern és molt dur.

L'antiga RFA

Per començar, el títol no és meu. És d'un article que va aparèixer fa 12 anys al Spiegel. Però m'ha vingut al cap el terme després d'una setmana plena de notícies sobre la caiguda del Mur. Normalment es parla de l'antiga RDA, però, com era la RFA, l'Alemanya de l'oest, abans de la reunificació? El nou estat va adoptar el mateix nom de l'estat occidental, i quan es parla d'història d'Alemanya és com si durant uns 40 anys una part no hagués existit i, de sobre, tornen el 1990, com si els alemanys de l'est no fossin alemanys.

Quan vaig arribar a Berlín al principi em vaig sentir molt atret per l'est. Per un est que, en realitat, era el centre de la ciutat, la part de Mitte, entre les estacions de Friedrichstrasse i Alexanderplatz. Era d'una banda el Berlín monumental dels diversos Friedrich-Wilhelms i Wilhelm-Friedrichs que regnaven a Prússia, d'altra el Berlín del bloc de l'est i, finalment, una mena de caos amb canonades rosa omnipresents. Sempre hi havia parades i quioscs. El primer dia que vaig baixar a l'estació de Friedrichstrasse va ser, a més, un 3 d'octubre, la festa nacional alemany, l'aniversari de la reunificació. Mai no havia vist res d'igual. El cas és que, tot i que també sortia per Kreuzberg, anava sovint a un cine de Charlottenburg o visitava amics a Moabit i Wedding, per a mi Berlín era l'est, l'est més o menys civilitzat, el de Mitte, Prenzlauer Berg i Friedrichshain.

Per això em preguntava també què havia tingut el Berlín occidental, que per a mi era una mica més del mateix del centre-nord d'Europa. Què hi va arrossegar gent com Lou Reed i David Bowie, per exemple? Pensava que devia ser curiós viure en una mena d'illa dins de la RDA, però, llevat d'això, on era la gràcia? M'ho van explicar: precisament per la seva condició d'enclavament, Berlín tenia un estatus especial. Els joves que vivien a Berlín estaven exempts de fer el servei militar, i per això s'hi traslladaven molts joves, estudiants, bohemis... Els funcionaris eren a Bonn i cap empresa hi tenia la seu: Berlín era un paradís de l'escena alternativa però, curiosament, era també el gran reclam publicitari del capitalisme dins del bloc socialista. L'Alemanya occidental, tot i ser el paradigma del miracle econòmic i de les bondats del capitalisme, era un dels llocs que més tiraven d'ajuts i de diners públics, ja que es tractava de fer denteta als veïns de l'altre bloc, començant per l'altra Alemanya.

No sé si la nova generació és com la que jo vaig conèixer: gent que anava de bohèmia, radical, per a la qual res no era prou d'esquerres ni prou àcrata, però si podien mantenir aquest posat era precisament gràcies als diners de les seves acomodades famílies i de l'estat. Molts fins i tot creien que eren tan tolerants que no toleraven l'opinió dels altres, ja que, com que no eren com ells, els consideraven uns intolerants. Aquesta era la gran paradoxa alemanya: pijos que tractaven de conservadors els qui no eren tan pijos com ells, anarquistes que rebien de tot per part de l'estat que teòricament volien enderrocar, intolerants convençuts de ser els més tolerants. Nens rics convençuts de ser els més anarquistes del barri i pobres que volen ser com els rics. El sistema perfecte.

Sabia que no em decebrien

Al metro llegeixo el diari i veig una notícia sobre l'emperador del Japó, Akihito, que els japonesos anomenen 平成天皇 (heisei-tennō, l'emperador del període Heisei). L'emperador diu que malauradament no vivim en un món pacífic i posa com a exemple els últims conflictes, com ara els de l'Afganistan o l'Iraq. Deu saber de què parla, ja que sota el regnat del seu pare el Japó va viure una època de militarisme i expansionisme terribles, com no menys terrible devia ser viure a l'únic país que ha patit un doble atac atòmic.

Després de llegir l'article, miro la foto que l'acompanya, en què apareixen ell i la seva esposa al palau imperial, davant hi ha una multitud amb fanalet i, al fons, els gratacels de Tōkyō. La llum dels fanalets contrasta amb la dels edificis. I llavors miro el peu de pàgina per a constatar el que sé que han escrit. Efectivament, diu ni més ni menys el que sabia que diria: "tradición y modernidad". Quantes vegades surten aquestes tres paraules, aquests dos substantius units per una breu conjunció, en articles o reportatges que parlen del Japó. Quin peu posaríeu a aquesta foto, en què una geisha i una maiko (l'aprenent) són a l'estació de Kyōto, davant d'un tren de la línia Shinkansen, si no? O la d'un noi tenyit i amb els cabells de punta com els supersaiyajin de Dragon Ball escoltant el seu iPod mentre passeja per un santuari shinto o pel jardí d'un temple? I com això hi ha centenars d'exemples. Els periodistes mai no fallen.

També hi ha una altra cosa que em fascina de la premsa. No he vist gaires pel·lícules de Chabrol, però sempre que se n'estrena una llegeixo la crítica al diari. I hi trobo la frase de sempre, que ja ha esdevingut gairebé entranyable: "... Chabrol disecciona la burguesia...". Què diran si un dia Chabrol fa una pel·lícula, per exemple, ambientada al Japó? "Chabrol disecciona una sociedad marcada por la tradición y la modernidad"? Seria el gran crossover de tòpics periodístics!

Les distopies ja no són el que eren

No sé si ja es va estrenar, però deu fer un parell de mesos que vaig veure uns cartells que anunciaven un muntatge teatral inspirat en la novel·la de George Orwell 1984. De fet, uns dies abans ja havia llegit una entrevista al seu director, Tim Robbins. Als cartells apareixien afirmacions com ara “Un [número elevat]% d’empreses controlen els correus electrònics dels seus empleats” o “Un de cada quatre catalans està a favor de la presència de càmeres de vigilància”.

És sorprenent que 1984 continuï essent vigent, especialment perquè es tracta d’una novel·la d’escàs valor literari (i no ho dic jo, sinó gent que hi entén). Això sí, es podria dir que, tot i essent una sèrie B literària (per dir-ho d’alguna manera), ha inspirat altres obres potser més significatives, sobretot al cinema. Lluny dels uniformes platejats de la ciència ficció dels 1940 i 1950, del bonrotllisme de coloraines de Star Trek, de la space opera que va del còmic de Flash Gordon a Star Wars (culminant en la versió cinematogràfica del mateix Flash Gordon, d’un kitsch que frega la vergonya aliena) o del futur que ja és passat imaginat per Clarke i Kubrick, es troba una ficció que veu el futur més aviat amb pessimisme. Els “fills” d’Orwell potser no tenen el mateix contingut polític, però mostra un futur amb una mala llet més que considerable. Seria el cas de Soylent Green, que, vist actualment, planteja qüestions d’allò més actuals, com ara com fan els nostres aliments, què fem i farem amb els nostres vells i com es podria institucionalitzar la eutanàsia. També és força tenebrós el futur del film Blade Runner, que, conscientment o no, reprèn el personatge dels primers éssers de ficció anomenats “robots”, els d’una obra teatral de l’autor Karel Čapek , que els descriu com a éssers artificials, però orgànics, superiors als humans en força i intel·ligència, però amb un temps de vida molt limitat. També Kubrick va donar una visió del futur (que ara també seria passat) a A Clockwork Orange, i el mateix George Lucas, tot i el seu actual maniqueisme infantiloide, és autor de THX 1138, de clara inspiració orwelliana.

De totes maneres, més de vint anys abans de l’obra d'Orwell ja havia sortit una pel·lícula que parlava de futurs opressius, però en lloc de centrar-se en el totalitarisme i el control omnímode de l’estat tirava per allò que deia Marx (Karl, no els altres), que la història era un show de lluita de classes. El film en qüestió és Metròpolis, i la lluita de classes no estava enfocada precisament des del marxisme. Si les imatges que ens ofereix el gran mestre Fritz Lang continuen tenint una força increïble tot i havent passat més de 80 anys, el guió de la seva dona, Thea Von Harbou, podria haver estat firmat per la FAES (però el resultat hauria estat pitjor, perquè en lloc de Fritz Lang haurien posat de director Alejandro Agag o Miguel Ángel Rodríguez): els obrers són una colla de tarats manipulables, i els únics que poden arreglar una mica les coses són el fill de l’amo de la ciutat i una joveneta amb ínfules místiques. El protagonista sembla una mena de boy scout amb uns pantalons que ni Tintin tindria collons de posar-se, i entre la toia religiosa, els obrers borderline i el filldeputesc magnat de Metròpolis, l’únic que se salva és el personatge de Rotwang, i això que està com una puta cabra, però té un cert carisma i pretén revolucionar la indústria de les joguines sexuals –i de quina manera!– pel record de la dona que estimava, i que no cal dir que va acabar amb l’empresari fill de puta i que va morir portant el món el boy scout. Au, a veure qui és el guapo que ho supera!

I la mateixa 1984 no es va adaptar mai? Doncs sí, diverses vegades. Que jo sàpiga hi ha tres adaptacions: una per a televisió de 1954 protagonitzada per Peter Cushing; una de 1956; i una altra estrenada precisament l'any 1984, protagonitzada per John Hurt, Suzanna Hamilton i Richard Burton en el seu últim paper al cinema. Tot i això, Ridley Scott (sí, aquell senyor que encara no ha sabut com muntar Blade Runner) va resumir en pocs segons el món d’Orwell en un anunci per a Apple.

No sé què pensaria Orwell d'aquestes adaptacions o de la resta d'obres distòpiques que han anat apareixent. Tampoc no sé si li agradaria que la seva novel·la antistalinista hagués servit perquè un programa de televisió utilitzés com a títol el seu Big Brother. El millor de tot és que segur que un altíssim percentatge de seguidors del programa Gran Hermano no saben a què ve el títol. Ara que en alguns programes surt gent preguntant als vianants si saben dir en ordre quins presidents ha tingut el govern espanyol després del franquisme (la majoria no ho sap, com a mínim la majoria dels que ensenyen), seria interessant que els fans d’aquell espai televisiu expliquessin perquè es diu així. De totes maneres, només cal fer un cop d'ull a aquest programa i a altres de similars per veure confirmat un dels preceptes repetits contínuament al món de 1984: "la ignorància és la força".

Gentilicis

El periodista Rafael Poch no és pot queixar dels destins que li han tocat. Després de sis anys a Běijīng, ara és corresponsal de La Vanguardia a Berlín. El passat dia 12 parlava de l’establiment de relacions diplomàtiques entre Turquia i Armènia gairebé cent anys després de l’episodi traumàtic del genocidi armeni per part dels turcs, uns fets que durant gairebé tot aquest segle han estat negats per part de les autoritats turques. Fins i tot s’ha arribat a amenaçar els turcs que deien que era un fet que ja no es podia amagar, com és el cas de l’escriptor Orhan Pamuk. Mai no he acabat d’entendre que els turcs actuals continuïn negant-ho, sobretot tenint en compte que els qui van perpetrar tal genocidi van ser les autoritats de l’imperi otomà, no de l’estat turc que va fundar Atatürk i que, entre altres coses, comptava amb una legislació molt més avançada que la de la gran majoria de països europeus, sobretot en tot allò referent al laïcisme i situació de la dona. Però bé, tampoc no estic gaire posat en el tema.

Com que els representants dels estats turc i armeni, entre altres, es van reunir a Zuric, Poch es va encarregar de la crònica d’aquest acord històric que possiblement no deixarà contenta la majoria d’habitants de tots dos territoris, però ja és un avanç. Fins i tot van segellar aquesta nova fase històrica amb una partit de futbol entre les seleccions de Turquia i Armènia (hi havia una manera millor?). A més de les relacions entre turcs i armenis, a la ciutat suïssa van tenir lloc altres negociacions sobre qüestions territorials amb estats com l’Azerbaidjan. Malauradament, Poch utilitza els gentilicis “azerbayano” i “azerbayana”. És una qüestió de gustos, és clar, però dic “malauradament” perquè m’encanta el gentilici “azerí” (que en català és “àzeri”). Potser és que “azerbayano” li dóna un toc més administratiu, mentre que “azerí” tindria un caràcter més ètnic o cultural, no sé. Un altre gran gentilici en castellà és “turcomano”, tot i que ara hi ha la tendència a escriure “turkmeno”, probablement perquè “turcomano” (que en català és “turcman”) sembla ser que també es pot utilitzar per a tots els pobles túrquics (turcs, àzeris i uigurs inclosos) i no es limita als originaris del Turkmenistan.

A les pel·lícules del director Luis García Berlanga sempre hi havia algú que deia la paraula “austrohúngaro”, no sé si perquè el cineasta sentia fascinació per l’imperi austrohongarès o perquè, simplement, li agradava com sonava. Jo una vegada, encara que no era del tot necessari, vaig colar la paraula “azerí” en un text sobre paleontologia. No és el mateix que ser com Berlanga, però es fa el que es pot.