Hiroshima i Nagasaki havien presentat una candidatura conjunta als Jocs Olímpics del 2020. Té la seva lògica: dues ciutats agermanades per la desgràcia d'haver patit dos atacs atòmics (els únics de la història sobre nuclis poblats), però que es van recuperar de pressa i que en pocs anys van ser el que són ara, dues ciutats amb encant i dinamisme. Tenint en compte que a les Olimpíades sempre es vol vendre el discurs de la pau i de la concòrdia i les històries de superació, aquesta candidatura estava més que justificada. Hi ha altres detalls: a Nagasaki, que era la porta al Japó fins i tot quan el país estava pràcticament aïllat de la resta del món, es va construir un peveter per a la flama olímpica a la zona zero, ja que antigament durant els Jocs no hi havia guerra i, d'aquesta manera, se simbolitzava el desig que aquesta ciutat fos l'última víctima d'un atac nuclear. Finalment, com a dades menys simbòliques, la distància entre Hiroshima i Nagasaki no és especialment gran, i es troben en un país amb bones infraestructures per a celebrar uns Jocs Olímpics, com ha fet en més d'una ocasió.
Pintava bé, veritat? Doncs els senyors del Comitè Olímpic Internacional, sempre tan simpàtics, han dit que no, que no pot ser. La raó? Que no es pot presentar una candidatura conjunta. És un motiu una mica absurd. És cert que només es parla d'una ciutat com a seu olímpica, però s'han celebrat mai totes les proves en una mateixa ciutat? Crec que a les Olimpíades de Beijing es van fer algunes proves a Hong Kong, que no queda precisament al costat. Algú creu que les proves d'esports nàutics de Madrid, si hagués guanyat, tindrien lloc al Manzanares? Fins i tot es parla d'una candidatura de Venècia quan el més probable és que cap competició se celebrarà a la mateixa ciutat. Però no, dos noms per a unes Olimpíades sembla que no queda bé.
Al cap i a la fi, als del COI, això dels símbols se'ls en fot. Potser es bo que es treguin la careta. Sempre han volgut predicar el contrari del que son: una colla de nens pijos que només es mouen per diners i per política. Al fundador dels Jocs Olímpics contemporanis, Pierre de Coubertain, li repugnava la idea que hi poguessin participar les dones, sense anar més lluny (amb gent com ell, el fenomen Allison Stokke no hauria existit), de manera que quan parlava de l'harmonia entre els homes no es referia a l'espècie Homo sapiens, sinó només als seus individus amb cromosomes XY.
A alguns (no gaires, però potser encara queden innocents al món) va sorprendre la concessió dels Jocs a Beijing, ja que es tractava d'atorgar a uns actes que simbolitzen la concòrdia, l'harmonia, etc., etc. a un país on no es respecten els drets humans. Resposta de l'expresident Juan Antonio Samaranch: "bueno, total, quien más, quien menos, nadie los cumple". Ell deu saber molt bé qui compleix més o menys, que per alguna cosa era franquista reconegut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada