"Mamá, quiero ser mártir"

Aquí sempre s'ha parlat molt del victimisme, i moltes vegades amb raó. Es tractava del victimisme de la classe política catalana, que es baixava els pantalons a Madrid per a continuar a la poltrona i després tornaven plorant dient que els tractaven molt malament. Ai, pobrets.

Però ara hi ha una mena de victimisme que no prové dels polítics, ni molt menys de catalan(iste)s que ploren per la crueltat centralista, sinó el d'una mena d'artistes de qualitat dubtosa que potser van tenir algun moment d'èxit. Probablement no han sabut assimilar que se'ls ha passat l'arròs i no poden viure de les mateixes coses que fa 20 anys (o més). Total, que diuen que són les víctimes de la política catalana, la qual cosa sempre va bé per guanyar-se simpaties per tota Espanya, de vegades amb genuflexió (per no dir una altra paraula que hi rima) inclosa davant de l'oncle Fede.

Sobre el tema aquest, fa poc que sentia unes persones que parlaven de Loquillo i es preguntaven si ara que s'ha "autoexiliat" al País Basc, també tindrà els collons de criticar-los alguna cosa, perquè els bascs no aguanten tant els insults com aquí, deien. Jo recordo que fa uns mesos llegia una entrevista a Carlos Segarra, el de Los Rebeldes. Segons Segarra, és màrtir d'una persecució política i diu que estava vetat pels ajuntaments convergents. Bé, no us podria dir l'any (ja fa força temps), però jo era a Olot (municipi aleshores governat per convergents, sort que estaven vetats) durant la Festa Major, concretament en una plaça on tocaven els Rebeldes. Aquell concert va comptar amb un fet insòlit, per no dir paranormal: es van passar potser la meitat del concert tocant l'última cançó, almenys segons anunciava Segarra. Quan acabaven un tema, el líder de la banda deia "Venga, ésta es la última...", esperant que el públic cridés "Noooo! Noooo!", però la gent no els feia ni cas: s'estimaven més fer la cervesa als xiringuitos i xerrar amb els amics que acostar-se a l'escenari i veure i sentir el concert dels Rebeldes. Realment són víctimes d'una persecució política o és que simplement només interessaven a quatre gats i punt?

Hi hauria una altra interpretació, és clar: aquesta gent de la Garrotxa és molt provinciana i tancada, i odia tot allò que canti en castellà, però és que també he estat testimoni d'altres concerts a la mateixa localitat de grups que cantaven en l'idioma de Quevedo i d'Ana Botella, des de l'Orquesta Mondragón fins a Loquillo quan encara era algú. Aleshores s'omplia la plaça Major i la gent estava entusiasmada, i no semblava que només hi assistís la gent de Sant Roc, barri que abans reunia la majoria de la població castellanoparlant de la vila.

Prohibició de cantar en castellà? Manca de promoció d'artistes castellanoparlants? Rebuig per part d'un públic al qual han rentat el cervell? No ho acabo de tenir clar, perquè llavors, com s'explica l'èxit d'Estopa? Per què David Bisbal, per exemple, omple el Palau Sant Jordi? Fins i tot a Manolo García, de la mateixa quinta de Segarra, les coses no li van tan malament, i ja té mèrit: fa cosa de vint anys que només repeteix la mateixa cançó (els discs de Manolo García serien la versió musical del missatge del rei a la televisió). Bé, suposo que sempre vesteix més dir que ets un màrtir que intentar buscar raons a la manca d'èxit, que potser simplement es tradueix en una altra manca: la de talent.