Dret a la dreta

El passat cap de setmana vaig llegir una notícia impressionant: sembla ser que a diversos mitjans havia sorgit una gran polèmica perquè la música Lourdes Hernández, coneguda com a Russian Red, havia dit en una revista que tendia més cap a la dreta que cap a l'esquerra. Una sèrie de lectors s'han mostrat escandalitzats i han enviat uns comentaris d'allò més incendiaris. Més endavant, altres companys de professió han comentat el cas d'Hernández en particular, el de cadascun d'ells i la qüestió sobre si un músic ha de parlar de les seves tendències polítiques o reflectir-les a les seves cançons.

És curiós que es consideri que el món del pop i del rock és més aviat d'esquerres. Una persona que fa que la gent passi per caixa (a uns 80-100 euros la broma) i ompli estadis de gran capacitat mentre aclamen un milionari inserit en una maquinària gegantina de llum i de so que també ha costat milions no em sembla gaire d'esquerres. I el que ja és l'hòstia és que alguns suposats artistes, a més, vagin fent discursets humanitaris totalment contraris a la vida que porten.

A més, també critiquen Hernández perquè ha expressat el seu desig de ser mare abans dels 30 anys. Això també és d'allò més conservador, inacceptable en una estrella del pop. És a dir, els rockers de tota la vida tenen fills com per muntar un equip de futbol i ningú no diu res, en canvi, que una jove intèrpret digui que vol formar una família és intolerable. Formulat d'una altra manera: un paio que va prenyant groupies és un tio d'esquerres i solidari, mentre que una dona que vol formar una família no és digna de dedicar-se a la música. Això no és una mica masclista? Això són valors d'esquerres?

Fa uns quants anys vaig veure l'actor i humorista (?) Josema Yuste a la televisió, però no en un sketch, sinó com a entrevistat. Yuste afirmava que si tenies un aspecte mitjanament pulcre i no deies que eres d'esquerres era difícil tenir feina. Sincerament, el més senzill de suposar és que a l'excomponent de Martes y Trece ja se li havia passat l'arròs (en el camp de l'humor, com a mínim), com a alguns músics (?) que al·leguen persecucions polítiques per a justificar que ja no són el que eren, si és que alguna vegada havien estat algú. Potser Lourdes Hernández, amb les seves declaracions, ha demostrat ser l'artista més transgressora i outsider del panorama musical espanyol (que tampoc no és gaire cosa, tot s'ha de dir). Abans, el músic que es deixava créixer els cabells i proclamava el seu compromís amb l'esquerra era criticat pels benpensants, ara només cal dir que és més aviat de dretes i que vol tenir una criatura per a desencadenar les ires de molts lectors de webs sobre música. I, ara que ho penso, Melendi ha dit alguna vegada què cony és?

Coses que mai no vaig veure

He quedat a la terrassa d'un barri molt allunyat del meu. Hi vaig caminant i gairebé trigo dues hores. Pel camí, un SMS m'avisa que la persona amb la qual he quedat arribarà un quart d'hora o vint minuts més tard. És igual. He estat gairebé dues hores caminant i no em fa res seure una estona a la terrassa sol. Hi ha ombra i ara s'hi està molt bé després d'un dia molt calorós. La cambrera, xinesa, no sembla molt interessada a atendre'm. Potser pensa que els gots que hi ha a la taula, d'una parella que marxava just quan hi arribava jo, són meus. Tampoc no tinc pressa perquè m'atengui, la veritat.

Al la taula del costat -de fet, són dues taules ajuntades- hi ha quatre parelles de gent d'entre 75 i 80 anys. Parlen a un volum que se'ls pot sentir des de Nova Zelanda (un d'ells porta un aparell a la orella). Tinc la sort de seure precisament en el moment en què una de les parelles explica que, ja fa molts anys, un veí tenia una pel·lícula pornogràfica que li havien portat de l'estranger, perquè aquí encara no estaven permeses. Tots dos diuen que van marxar així que va començar del fàstic que els feia.

A partir d'aquí comencen a parlar de la pornografia en les seves diverses variants: que si en algunes surten dones amb dones, que si s'han d'empassar aquelles coses, que si pel davant i pel darrere... Una parla "d'aquella que és d'un matrimoni de cantants" (es refereix a Ana Belén) i d'una pel·lícula on sortia, La pasión turca, en què queda en un hotel amb un home que ni tan sols la toca i només "li llença tot allò seu a la cara" (sic). I com és que hi ha homes als quals pot agradar això? Després parlen dels espectacles pornogràfics en viu. S'estan uns quinze o vint minuts parlant del tema, s'aixequen i se'n van. Això sí, a tots els fa fàstic i cap mai no ha vist ni una pel·lícula pornogràfica ni han assistit a un espectacle d'aquest tipus (a revistes sí, que feien molta gràcia). I suposo que no es baixen porno per Internet.

Aquella conversa em deixa fascinat. Fa temps que sento parlar de la relació entre l'exèrcit i la pornografia. Es diu que coses com la realitat virtual o Internet estan desenvolupats principalment per l'exèrcit, però després la industria de la pornografia és un dels sectors que li dóna una utilitat pràctica als avenços tecnològics. Després de sentir vuit persones pontificar durant tant de temps sobre una cosa que -segons ells- mai no han vist, també trobo una relació entre la pornografia i la religió.