2015/12/26

Ensenyar i suggerir, crear i copiar

Allò que diuen que és millor suggerir que ensenyar és totalment aplicable a l’obra de George Lucas. Com més se sap del passat, de les relacions i de la vida dels personatges fora de les trames de les pel·lícules, menys interessants resulten. El cineasta es va fer famós amb la saga Star Wars, amb una primera trilogia en què els protagonistes evocaven un passat mític que després, vista la segona (l’acció de la qual era anterior a la primera trilogia), es revelava decebedor. El mateix va fer amb Indiana Jones: a la tercera pel·lícula va encertar amb un breu flashback de la seva joventut i en l’aparició del seu pare, però tot el que fa a la quarta no interessa ningú.

Poca gent del món del cinema s’ha dedicat a destruir allò que havia creat amb tanta vehemència. Lucas ha destrossat els records de milions d’espectadors amb les seves “edicions especials” i continuacions de les seves primeres pel·lícules. Fins i tot és el causant que una paraula que fa tanta ràbia com “preqüela” s’utilitzi a tort i a dret.

De fet, hi ha qui diu que Lucas mai no ha inventat res. Va barrejar diversos elements d’una sèrie de gèneres (space opera, western, chanbara, etc.) i la combinació li va sortir bé. La imatge tan característica d’Indiana Jones no és sinó la còpia d’un personatge de cinema mut. De totes maneres, si Lucas no va inventar res des del punt de vista artístic, tampoc no ho han fet milers de cineasta de més prestigi i menys èxit comercial que s’han sabut vendre (o no vendre) millor.

El destí de la saga galàctica ha seguit un curs més que lògic. Lucas no crea com a cineasta? Potser no, però sí va crear un gegant del màrqueting: qualsevol personatge, per secundari sense frase que sigui, té el seu ninot; i qualsevol nau té la seva reproducció en joguina. No hi ha prou que la gent pagui l’entrada, també convé que compri tot allò relacionat amb les pel·lícules. Si algú podia fer-se càrrec d’aquell imperi del marxandatge era Disney, uns altres que, posats a vendre, vendrien les seves mares si calgués.

I qui tria Disney per a dirigir les pel·lícules, l’excusa de ninots, naus de joguina, videojocs, tasses i imants de cuina? Només podia ser l’inigualable J.J. Abrams, que després de ser coronat com a messies catòdic ja estava avesat a revifar sèries cinematogràfiques (curiosament sorgides de la televisió) com Mission:Impossible o Star Trek. Abrams copia? Segurament, però ha inventat un concepte nou: una pel·lícula que és un remake i una continuació alhora (remaquel?). Tot i que reincorpora el guionista d’alguns clàssics de la saga, sembla que tot sigui una successió de copypastes del guió de la primera pel·lícula (que és l’episodi quart), amb tocs de la segona (el cinquè episodi) i alguns canvis cosmètics i políticament correctes, però encara més incoherent (que el gènere sigui el fantàstic no hauria de voler dir que tot passa sense cap mena de coherència). Així, el detonant de la trama és el mateix tipus de personatge que amaga un important document i posarà en contacte els protagonistes, els dolents tenen la mateixa arma mortífera que els bons poden desarticular de la mateixa manera, etc. 

Malgrat tot, aquesta no avorreix ni produeix tanta vergonya aliena com la segona trilogia (els primers tres episodis), i Abrams juga molt bé amb els personatges i elements clàssics per a manipular perfectament el públic més nostàlgic. Total, que compleix l’objectiu. Entretenir? Bé, sí, però principalment que la gent passi per caixa i després compri joguines estel·lars. Des del punt de vista artístic o narratiu, no sé si era Eco el qui deia que en realitat sempre volem que ens expliquin la mateixa història, però ja podrien dissimular una mica.