Spanish Movie II

Durant aquests darrers dies, la presència d'aquesta cineasta universal que és Isabel Coixet als mitjans de comunicació ha estat constant. La directora presenta una nova pel·lícula, Mapa dels sons de Tokyo, en què declara el seu amor pel Japó i la seva cultura, ja que, com afirmava en un dels nombrosos articles que han aparegut sobre ella i el seu film, està farta dels tòpics que els occidentals venen sobre el Japó, com si fossin una colla de freakies obsessionats amb tota mena de perversions sexuals.

Comparteixo aquest avorriment de la senyora Coixet sobre tòpics japonesos i, tenint en compte els seus coneixements i la seva sensibilitat, m'ha estranyat que el tràiler de la pel·lícula comenci amb un grup d'executius d'aquells país menjant sushi servit al damunt d'una dona nua. Un altre element clau de la pel·lícula són els love hotels. És cert que totes dues coses existeixen, però mostrar-nos el Japó allunyat dels tòpics amb aquestes coses és com treure una Barcelona on tothom va vestit de torero. "Oh, és que a Barcelona hi ha gent que es vesteix de torero!". Sí, és clar, però no la que te trobes a l'estació de metro de Monumental a les vuit del matí, per exemple. I el cas dels love hotels, encara, perquè en un país on es viu amb la família en habitatges no gaire amples, és normal haver d'anar a un altre lloc si surt la possibilitat de cardar un clau, però això del sushi ja em sembla molt menys freqüent. De manera que qui volia visitar el Japó pensant-se que en qualsevol restaurant li posarien alguna bellesa nua com a safata, que encara no es tregui el bitllet.

D'altra banda, la idea de la pel·lícula va venir perquè una noia que treballava al mercat de peix de Tokyo no va voler que li fes una foto. La creadora barcelonina va estar pensant quins devien ser els (obscurs) motius que la van empènyer a negar-se a posar per a la seva càmera, especialment perquè, segons diu la senyora Coixet, als japonesos els encanta que els facin fotos. A veure, si hi ha llocs on es reuneix gent amb roba i pentinats més aviat extravagants ho fan perquè els vegin, de manera que no els deu importar gents que els fotografiïn. Però jo he intentat fer fotos de gent al Japó i no els feia gaire gràcia, de manera que no els vaig retratar. D'aquí a pensar que un noi que tocava la bateria en un saló recreatiu immens (el joc era com una versió més realista del Rock Band) sigui també un assassí és posar-li molta imaginació. A mi, per exemple, no m'agrada gens que em facin fotos i no per això vaig matant gent. Com que no m'agrada, si veig una persona que em crida l'atenció (com ara un japonès a Shinjuku amb un xandall de la selecció espanyola del mundial de 1982 en ple 2005), li pregunto si li puc fer una foto. El noi, a més, em va explicar amb gran entusiasme que era fan de Fernando Morientes. Potser ara ho és de David Villa o de Fernando Torres.

És a dir, els japonesos mengen sushi sobre cossos nus, hi ha noies que treballen al mercat i després són assassines a sou, i tot cristo acaba als love hotels com si anessin a fer la partideta de pachinko (un altre tòpic). Només faltava que totes les cafeteries fossin com aquells bars en què les cambreres van amb faldilla, però sense roba interior, i el terra és de miralls (que també n'hi ha algun, però no sembla que sigui habitual). En resum, "que estos chinos son muy raros, joder". Per rematar la jugada, Sergi López, gran actor i millor persona, però rabassut i pelut, sembla una mena de nou Alfredo Landa que, en lloc d'empaitar sueques i per aquelles coses de la globalització, ara es lia amb japoneses (només faltaria que els digués "¡ven aquí, chinita!"). A més, la japonesa en qüestió, Kikuchi Rinko, segons assenyalava el diari, treballa amb directors estrangers perquè és l'única actriu japonesa que fa nus integrals, és a dir, que vindria a ser la Cantudo japonesa (el geni que va escriure això, ara no sé a quin diari era, que es documenti una mica i pregunti qui és Matsuda Eiko). De fet, la idea d'una peixatera assassina no és un invent de la ínclita cineasta espanyola, sinó que ja va aparèixer a la pel·lícula de 2001 Marujas asesinas i estava interpretat per tota una experta, Neus Asensi, probablement l'actriu que més vegades ha fet de peixatera. A més, es veu que la història estava basada en fets reals: la vida supera la fèrtil imaginació de la genial Coixet. En l'univers dels sons de Tokyo, tot és tan subtil, tan delicat, tan tanizakià, que ni la seva creadora és conscient que està contribuint al neolandisme.

Fòssils a les hemeroteques

A petició del públic (qualsevol diria que és gaire nombrós), avui toca parlar de dinosaures. Potser algú ja ho ha fet, però m’agradaria comentar un article que aquest gran mestre de la comunicació que és Màrius Carol va escriure el 24 de setembre de 2007. Una obra mestra. Anem a pams, perquè la primera frase ja és tremenda:

“El jurásico fue la edad del pavo, y el parque de Spielberg resultó un fraude porque debía parecerse más a un sueño que a una pesadilla”.

“La edad del pavo”! Ai, quin catxondeig! Bé, el cas és que parla del Juràssic, quan més endavant dedica l’article a un dinosaure d’un altre període, concretament del Cretàcic. No sé si és des de Jurassic Park, però sembla que la paraula "Juràssic" sigui d’allò més atractiva. Fins i tot a Espanya van batejar la sèrir britànica Primeval com a Invasión jurásica, quan surten bitxos que fins i tot són anteriors i posteriors als dinosaures. El parc que esmenta, a més, tampoc no és de Spielberg, sinó que l’autor de la història, que més tard es va adaptar i va dirgir aquest famós director, és Michael Chrichton.

“La revista Science acaba de confirmar que el maligno velocirraptor del cine, que devoraba seres humanos como si se tratara de croquetas de aperitivo, era un inofensivo pavo de apenas quince kilos que, con el paso de los siglos, perdió la capacidad de volar, pero conservó las plumas como recuerdo de sus antepasados. El profesor Alan Turner, paleontólogo del Museo Americano de Historia Natural, halló en Mongolia hace un tiempo un fósil de velocirraptor suficientemente bien conservado para poder deducir del antebrazo del animal los cálamos que unían las plumas al hueso”.

Resulta que, segons l’anàlisi paleontològica del senyor Carol, Velociraptor era un ocellot que havia perdut la capacitat de volar, quan, de fet, les aus i els dinosaures del grup dels manirraptors (entre els quals es trobava Velociraptor), procedeixen d’una mateixa branca evolutiva. És a dir, que, sense matisar ni extendre’s en llargues explicacions, potser sería més correcte dir que els ocells són dinosaures que van aprendre a volar. L’au més antiga coneguda fins ara, Archaeopteryx, (aquesta sí que era del Juràssic) encara tenia dents, mentre que un petit dinosaure anomenat Microraptor tenia plomes llarges a les extremitats, tant superiors com inferiors. Es creu que era un animal arborícola que podia planar gràcies a les plomes.

Sí, en els últims anys s’han trobat impressions de plomes en alguns fòssils de dinosaures teròpods a la Xina i a Mongòlia. S’han preservat gràcies a les condicions geogóliques. Se suposa, doncs, que altres dinosaures del mateix grup les restes dels quals s’han trobat a Europa i Amèrica també devien tenir-ne. Sembla ser que les plomes són estructures que van evolucionar a partir de les escates i que tenien com a funció l’aïllament tèrmic. Al començament eren una mena de filaments i se les anomena protoplomes. Més endavant van sorgir estructures més complexes. En el cas de Velociraptor, les de les extremitats anteriors eren més evolucionades que les protoplomes, i es creu que podrían servir per a mantenir l’equilibri en moviment (conjuntament amb la cua), una cosa semblant al que fan els estruços actuals. Ara, que els dinosaures tinguessin plomes no vol dir que fossin ocellots de granja inofensius. Al contrari, la gran majoria de dinosaures emplomats (segons les deduccions fetes a partir de l’estudi dels fòssils, perquè a la paleontologia hi ha un gran part d’hipòtesi) eren carnívors i caçadors molt hàbils.

“Steven Spielberg imaginó los velocirraptores como seres de casi dos metros, tremendamente voraces, basándose más en su fantasía que en la ciencia, que tenía dudas sobre las características de estos seres. Los plasmó en sus películas con escamas, con una inteligencia superior a la de los delfines, una agresividad desmedida y un tamaño insignificante. En realidad, tenía el cuerpo cubierto de plumas, el volumen de un pavo grande y seguramente habría huido corriendo si hubiera descubierto la presencia de Sam Neill, el protagonista de Parque Jurásico.Toda historia de aventuras necesita un malo, y Spielberg le colgó la etiqueta a tan inocente bicho, al que la palentología ha devuelto a su lugar en la historia. Los velocirraptores de Spielberg son ciencia ficción, pero no ciencias naturales”.

Doncs no: es va basar en la ciència. El que passa és que quan es va rodar Jurassic Park encara no s’havien trobat restes de plomes. Igualment, les il·lustracions del gran Charles R. Knight a finals del segle XIX i començaments del XX o les creacions per al cinema de Willis O’Brien o Ray Harrihausen estaven basades en els coneixements científics que es tenien en aquells moments i tenen gran valor, tant científic com artístic. Spielberg (o els seus tècnics) tampoc no augmenten la mida de Velociraptor, sinó que bategen amb aquest nom un parent seu anomenat Deinonychus. Durant un temps, es va creure que tots dos eren espècies dins d’un mateix gènere, i podria ser que els creadors de la pel·lícula seguissin aquest criteri, o potser els va agradar més el nom Velociraptor que Deinonychus (com passa amb el Juràssic i el Cretàcic). De totes maneres, a les pel·lícules següents parlen només de Raptors, que actualment és una mena de terme utilitzat per denominar tots els dromeosàurids, i a la tercera part, de 2001, els van posar una mena de protoplomes (tipus cresta punk) i els van donar uns movimients més semblants als de les aus, però suposo que quedava molt bèstia cobrir-los de plomes d’una pel·lícula a l’altra. A més, el fet que Velociraptor tingués la mida d’un gos gran, més o menys, no l’eximeix de ser un voraç carnívor. No hi ha una creença popular que diu que la mida no importa? Potser el senyor Carol és tan valent que un pitbull, per exemple, no li faria cap mena de por. O potser sí, perquè el pitbull no té plomes? Que sortirien corrent si veiéssin un humà? Doncs no ho sé, perquè aleshores no n’hi havia, però sí que alguns dinosaures carnívors atacaven en grup animals més grans que ells. Se sap perquè han trobat restes de mossegades de diversos individus en l’esquelet d’alguns dinosaures.

És estúpid parlar de “dolent” o d’”innocent” referint-se a un animal el comportament del qual només es pot deduir a partir d’una sèrie de fòssils. N’hi ha un en què estava lluitant contra un Protoceratops. Velociraptor era carnívor, de manera que devia atacar algun bitxo, ja que no s’ha demostrat que fos carronyaire. Una cosa és que no tingués la mida de Deinonychus (a la dècada de 1920 es van descobrir els primers fòssils de Velociraptor, de manera que les dimensions ja es coneixien) i que ara s’hi confirmés la presència de plomes, però en quin tractat sobre paleontologia ha llegit el senyor Carol que fos un animaló inofensiu i poruc? Bé, de fet, tot el que es pugui dir sobre comportament d’espècies extintes és en la majoria de casos pura hipòtesi, però en què es basa i qui és el senyor Carol per fer de paleo-etòleg?

“El cine ha convertido en bestias terribles a orcas, gorilas, tiburones, murciélagos, pirañas, pájaros u hormigas y demás animales del planeta, incluida una colección de seres prehistóricos a los que los guionistas han inoculado la maldad humana. En la mayoría de los casos se trata de especies que difícilmente atacan al hombre, como si el cine quisiera hacer buena la sentencia del Suami Sivananda, cuando dijo que el mal no está en el mundo; sólo existe en la mente humana. El gigante velocirraptor con escamas era un pavo irrelevante con plumas. Leyendo la noticia viene a la mente aquel otro pavo de plástico con el que se fotografió Georges Bush el día de Acción de Gracias, hace tres años en las afueras de Bagdad. Aquel animal de pega era casi tan inofensivo como el velocirraptor, pero de nuevo un guionista tuvo una ocurrencia. Ignoro si era el mismo guionista al que se le ocurrió lo de las armas de destrucción masiva en Iraq. Entonces, la tomadura de pelo a la comunidad internacional no fue, desde luego, moco de pavo”.

Ah! Ja ho veuen! Resulta que tota aquesta successió d’incorreccions, de fer una cagada rera l’altra era només una excusa per a criticar la política dels Estats Units. Si, a més, tanca l’article amb allò del gall dindi i els indults de Bush (que, de fet, és una pràctica que jo sempre he trobat molt cuirosa en un país on s’ha executat gent de la qual més tard s’ha demostrat la innocència), queda tot perfecte. Quin estil! Quina gràcia! Quina ironia i quina conyeta! Sí, però el més admirable és ficar tantes incorreccions en tan poc espai, sobretot quan el qui ho fa és ni més ni menys que el director de continguts del grup Godó i que només mirant-se un minut la Viquipèdia (si en la seva versió catalana ja ho diu, imagineu-vos les dades de la mateixa entrada en anglès) podria haver-se evitat aquest ridícul. Ja sé que a la gent se li’n fot si el Velociraptor tenia plomes o no, o si vivia al Cretàcic, al Juràssic o al Triàssic; però si un periodista, i a més un amb el seu càrrec, no es pot documentar i contrastar ni que fos un minut (repeteixo, en un minut hauria sabut la mida que tenia, si tenia plomes i què va passar amb els bitxos de Jurassic Park), anem arreglats. És clar que el senyor Carol també és tertulià de la ràdio. Això de les tertúlies és apassionant: en lloc de portar experts sobre el tema que es tracta, una mateixa persona parla avui del Barça, demà de l’Iran i demà passat de Xinjiang quan només coneix el primer tema. El mateix senyor Carol, que es vanta de pertànyer a la classe alta barcelonina, de ser allò que ell i altres com ell anomenen “un senyor de Barcelona” (és que jo no ho sóc?), pontifica sobre els retards a RENFE, quan en sa vida deu haver agafat un tren de rodalies per no barrejar-se amb la xurma infecta, o sobre les dificultats per accedir a l’habitatge, quan diu que ell només va del seu acomodat barri a l’edifici del grup Godó, a dues passes de la plaça Francesc Macià. El seu criteri per parlar de qualsevol cosa queda palès quan a la ràdio fa proclames gairebé independentistes, però després baveja parlant de la família reial quan presenta el seus llibres sobre el rei i el seu fill (ai, que simpàtics i campetxanos són...!). Bé, ja posats, aquí també farem un símil, potser no tan subtil, perquè ni de bon tros sóc tan intel·ligent i culte: he dit que parlaria de dinosaures, no?

Síntesi oriental

A La Vanguardia del passat divendres 7 d'agost hi ha un article de Valentín Popescu sobre la regió autònoma uigur de Xinjiang. Com passa a l'estat xinès, quan un determinat territori s'anomena "regió autònoma" té de tot excepte autonomia. Una altra regió autònoma que no ho és gaire és la del Tibet. Fa temps que tinc pensat escriure perquè el Tibet mola com a poble oprimit i que, en canvi, els uigurs, el poble túrquic originari del Turkestan Oriental (és a dir, el que administrativament correspon a la regió autònoma de Xinjiang), no els coneix ningú. Quan algú en sent alguna cosa, com a molt fa alguna conyeta amb les similituds fonètiques uigur/iogurt i Xinjiang/Shin-chan. No es fan fotos amb Richard Gere i després passa el que passa.

L'article és una columna i, òbviament, és difícil parlar amb tot detall de la situació a la regió. Ve a dir que en aquests moments la causa dels conflictes sembla més de caire econòmic i social que no un enfrontament ètnic o religiós. Res a criticar del contingut de l'article, entre altres coses, perquè estic convençut que el senyor Popescu està més informat que jo, que ni he estat al Turkestan Oriental, ni a la Xina. Això sí, hi ha una cosa que m'ha cridat l'atenció. Segons el text, Xinjiang significa en mandarí, i cito textualment, "vieja frontera devuelta a China". Aquí l'analista de política internacional s'equivoca: Xinjiang (新疆) vol dir simplement "nova frontera". El que cal destacar no és que una cosa vulgui dir "nova" o "vella", sinó que es pugui creure que tot això es pugui expressar en dues síl·labes, en dos caràcters. Diuen que en un idioma africà hi ha una paraula que significa "persona que pots enganyar una vegada i potser dues, però a la tercera ja no s'ho empassa". S'hauria de veure la paraula i preguntar a un nadiu d'aquella llengua sobre el seu significat. Sigui com sigui, seria un cas excepcional.

Però sembla com si l'Extrem Orient, més que un altre racó de món, sigui un altre planeta ple de misticisme on, per art de màgia, dues síl·labes contenen un concepte equivalent a cinc o sis paraules en altres idiomes. Qualsevol cosa, fins i tot la més trivial, pot arribar a tenir un significat d'allò més profund a Occident. Recordo que una vegada algú em deia admirat que al Japó la gent dóna un nombre determinat de voltes a la tassa de te abans de beure'n. Li vaig preguntar a una japonesa sobre les raons místiques d'aquest comportament i em va dir: "no, si més que res donem algunes voltes per veure el dibuix segons el tipus de tassa".

Suposo que.el senyor Popescu devia fer alguna referència a la historia del Turkestan Oriental, que va ser independent durant determinats períodes històrics però va tornar al domini xinès, també diverses vegades fins al moment actual. Però d'aquí a dir que Xinjiang significa "vella frontera tornada a la Xina" és una mica excessiu. Cert que la nostra llengua flexiva i el xinès, aïllant, són molt diferents, però això de ficar tot això en dues síl·labes ve a ser com aquella mena d'acudit (?) segons el qual "autobús" en alemany es deia subanestrujenempujenbajen, però a l'inrevès.

Nom de cine

M'agrada molt el cinema, però últimament hi vaig molt poc. Pot ser perquè, últimament, acostuma a passar que en surto indignat. Podria pensar que és per l'edat, que ja estic en aquella fase de "ja no es fan pel·lícules com abans", però, de fet, mirant en perspectiva molta cosa que havia vist abans, ara m'adono que era una merda. Jo crec que deu ser perquè conec massa gent amb criatures i altres compromisos importants, i ja gairebé ja no em queda gent per anar al cine. Perquè una de les gràcies era el fet d'anar-hi, el cafè d'abans, la cervesa i la conversa de després, que es podia allargar fins a límits imprevists. Durant una època, com que tenia una altra feina, podia anar a horaris en què no hi havia molt gent, però ara, per anar sol i a la sessió de la nit, em poso un DVD i ja està.

Sobre el fet d'anar al cinema, conec gairebé tots els cines de Barcelona, excepte el d'algun centre comercial, i recordo els que ja no hi són. Prop de casa meva alguns han aguantat, com l'Urgell o el Rex. El primer continua essent el millor de la ciutat, entre altres coses perquè tot espectador té un lloc per a cadascun dels seus braços sense fotre's cops de colze amb el veí. El Rex, a la Gran Via (metro L1 Rocafort) està una mica més descuidat, però té la seva gràcia com a local decadent dels anys 60 i 70. Fa poc van passar la majoria de pel·lícules del BAFF, el festival de cinema asiàtic, i em va fer molta gràcia anar-hi. Durant un temps van passar pel·lícules comercials en versió original, i estava molt bé això de tenir un cine a 10 minuts i veure alguna pel·lícula entretinguda mentre gaudeixes de l'aire condicionat i de la buidor de la sala. També hi havia un altre cine, que continua al mateix lloc, però reconvertit, l'actual Renoir abans es deia Florida i era de Cinesa, però sembla que aquesta empresa està més interessada en els multisales immensos i lluny del centre, perquè no gaire lluny tenia un altre cine, el Waldorf, a Calàbria amb Av. Mistral, que va desaparèixer fa anys. Molts cines han desaparegut, com l'Excèlsior (xamfrà de Gran Via amb Villarroel); el Nuevo i el Regio, tots dos al Paral·lel. Altres, com el Coliseum, alternen cinema amb teatre. Una mica més lluny hi havia un cine que abans feia programes dobles, normalment de pel·lícules infantils o d'aventures, l'Arenas, a la Creu Coberta, però després va passar a ser un cine porno o S (és a dir, de pel·lícules pseudoerótiques on no hi havia sexe real), no me'n recordo. I no fa tant, quan deia que de petit mon pare em duia al cine Arenas hi havia algú que em mirava amb cara d'espant. Fins i tot recordo que de petit vaig anar a un cine subterrani, on ara s'agafen els Ferrocarrils de Catalunya entrant per Pelai. Tota aquella part es deia Avinguda de la Llum i hi havia una serie de botigues amb cine inclòs, que tremolava cada vegada que passava el metro. Davant de tantes baixes, val a dir que també hi ha aparegut un cine nou des de fa una mica més de 10 anys, el Méliès, que té dues sales molt petites, però que et permet gaudir de clàssics del cine en una sala i en VO. Per petita que sigui la sala, veure-hi una comèdia de Billy Wilder és impagable.

I ara, des de fa relativament poc, el senyors del Grup Balañá me'l tornen a rebatejar. Per raons que escapen a la meva limitada comprensió, ara resulta que es diu Aribau Club. Per què? Què vol dir Aribau Club? Sí, després de Muntaner ve Aribau, és un carrer proper, però el cine no és a Aribau. En canvi, en aquest carrer ja hi ha un cine Aribau (sense "Club") repartit en dues voreres: quatre sales noves en una i l'Aribau de tota la vida (gran i amb decadència sixties) a l'altra. Deu ser per alguna qüestió de drets amb algun altre cinema Doré? Espero que sigui per causes administratives, perquè, sincerament, això de deixar-lo una altra vegada sense el nom del dibuixant em sembla una reminiscència d'altres temps, com moltes altres que, malauradament, encara no han desaparegut del tot.

Un altre cine on em duien sovint, sobretot de molt petit, era el Dorado, a la Gran Via entre Casanova i Muntaner. Recordo que normalment feien pel·lícules de dibuixos. Amb 7 o 8 anys vaig veure un programa doble totalment psicotròpic: Sleeper, una conya de ciència-ficció de Woody Allen (s'hiberna i passa 200 anys embolicat en paper de plata, entre altres gags) i The Spy Who Loved Me, una de James Bond interpretat per Roger Moore (i la seva intensitat dramàtica habitual) amb la dona de Ringo Starr (Barbara Bach) fent d'espia russa, un coche submarí un gegant de dents de ferro. Veient aquestes coses, encara he crescut força normal... Bé, el cas és que el Dorado va tancar cap a finals dels 80 i el van reobrir, restaurat i reconvertit en un cine de dues sales amb un altre nom: Doré. Es veu que no es deia Dorado perquè tingués res que veure amb l'or o el seu color, sinó perquè antigament es deia Doré, en homenatge al dibuixant francès Gustave Doré, però amb l'arribada del franquisme li van canviar el nom "porque aquí sólo se ponen nombres españoles por mis santos cojones". Curiosament, el cine Doré de Madrid, seu de l'actual filmoteca de la ciutat, mai no va veure canviat el seu nom, segons em van dir uns madrilenys que el coneixen bé. És curiós que un cine tingui nom de dibuixant, però bé, alguns tenen nom de músic (el Verdi, tot i que jo diria que és pel nom del carrer i no pel músic).