D'allò que diuen que viatjar és tan bo

Al metro hi ha cartells com el de la imatge. Veient-lo et fa pensar que quinze dies a la Xina, si canvien la teva vida, serà a pitjor. Per començar, mireu la cara d'Alejandro Agag lobotimitzat que se li ha quedat al pobre noi. A més, qui seria tan imbècil d'agafar tot un bistec amb palets? Precisament la cuina xinesa (com la japonesa i la coreana, per exemple) està pensada per menjar així, de manera que tot ja ve tallat a una mida adequada. I perquè no he trobat cap link amb el spot que passen a les pantalles del metro, una obra que fa que et replantegis el concepte de vergonya aliena.

Viatjar és com llegir: tothom diu que és molt bo, molt positiu, que et fa millor persona i tot. "Viatjar és conèixer altres cultures", diu la típica pedorra quan a les notícies arriba el període de vacances i pregunten a la plebs per què se'n van de viatge. No sé fins a quin punt la gran majoria de gent que viatja coneixen res de nou. Des de petit, quan molta gent estava enlluernada per països com ara Gran Bretanya, França o Alemanya, jo només veia una colla de subnormals que feia l'imbècil per la costa catalana. Alguns hi venien des que tenien 5 anys i no sabien dir ni "bon dia" en castellà. L'única cultura que han conegut és la de l'alcohol barat i la d'un país miserable que es va obrir de cames al turisme més vomitiu per superar una trista economia de postguerra. Aleshores pocs espanyols viatjaven. Si anaven més enllà dels Pirineus, encara mostraven un cert respecte i tornaven més o menys meravellats, tot i que, immediatament de comentar alguna cosa que els semblés interessant, hi afegien "ara, que com aquí enlloc, eh?". Els espanyols de fa un parell de decennis només podien anar traient pit a Portugal, país amb uns habitants l'educació dels quals supera de manera infinita la dels seus veïns de península. Hi veies castellans i gallecs que travessaven la frontera per comprar-hi ceràmica i tovalloles pensant que "estos son los únicos algo más pobres que nosotros, así que vamos a cebarnos". No canviaven moneda (era abans de l'euro) i menys d'idioma, és clar. I encara avui hi ha espanyols que continuen dient: "és que vas a Portugal i es veu tot tan primitiu". Colla d'ignorants.


Ara els espanyols viatgen més, i no sé si és per Alonso, Nadal i la Roja, però van pel món amb orgull. A Portugal mantenen els aires de superioritat i ni tan sols diuen "desculpe, não falo português", perquè, com em deia una castellanolleonesa que havia estat una vegada en un poble de la Catalunya profunda i es va escandalitzar perquè la gent parlava una altra llengua romànica (ui, que complicat!), "yo no tengo que preguntar nada ni que entender nada" ("ni preguntar ni entender" seria un bon lema per a l'escut del seu poble; en llatí quedaria millor, però no sé si li agradaria que no estigués escrit en españolazo). És més, tot i que tenen la sort que els portuguesos no els engeguin a la merda, encara es posen nerviosos si no els entenen alguna paraula. A Itàlia, hi van pensant que al cap i a la fi, és com una versió d'Espanya amb decorats de cartró pedra i on l'idioma és una mena de castellà mal parlat. Al centre i nord d'Europa, no només van parlant castellà per la puta cara (entre altres coses, perquè no saben res més) o intenten fer veure que saben quatre paraules d'anglès, sinó que a més intenten fer el màxim soroll possible per demostrar com són de simpàtics. Els espanyols confonen mala educació amb simpatia i soroll amb alegria. Conjuntament amb la truita de patates i la mala llet, un dels elements que conformen la unitat espanyola és la ignorància i les ganes de donar la nota quan se surt fora de les sacrosantes fronteres estatals: els catalanets, tant a Portugal com Pirineus enllà, també van parlant castellà a la gent i viatgen en manades d'allò més insofribles. A més, ja poden ser a Helsinki o a Kuala Lumpur, que si veuen un lloc on diu "Tapas" hi van corrents. Em diuen que fins i tot a Birmània hi ha bars de tapes, però com que els birmans no estan com per anar de pintxos i tapeo, els qui els omplen són els turistes espanyols. Fins i tot un amic que viatjava amb altres dues persones pel Japó em deia que es van posar com bojos quan hi van veure un restaurant espanyol. "¡Uy, con qué ganas me comería ahora una paella!". Com si allà no els sortís l'arròs per les orelles i, a més, pel poc temps que hi estarien (2 o 3 setmanes), poden sobreviure sense paella, no? Això sí que son ganes de conèixer altres cultures.

Als aeroports queda palès aquest interès pel coneixement i el respecte als habitants d'altres indrets del món. A la cua per a facturar, una vegada tenia tres o quatres parelles de catalanets (em sembla que jubilats) que anaven a la Xina, no sé si per quinze dies que els havien de canviar la vida. Només anaven fent comentaris com ara "vinga, que se us ha acabat això de menjar pa, que els xinus aquests tan rarus només mengen arròs". Tot era "collons, que rarus que són aquests xinus". Bé, per començar dubto que a Beijing o a Shanghai no es pugui trobar pa i, a més, si els uns són tan rarus i els altres han de patir tant, que es quedin a casa seva i ja està: ells no ho passaran malament i ningú no els haurà de suportar, perquè si a la cua de l'aeroport són així, no vull pensar com seran a altres llocs.

I, per acabar, l'última vegada que vaig viatjar en avió, torno de l'aeroport a casa. A l'autobús tinc darrera un noi i una noia. Ella és de Baiona, al País Basc francès. Ell és un quillaco. Primer ell intenta fer-se el simpàtic explicant acudits com ara "van dos tíos por la calle y el del medio se cae" (és tan imbècil que no deu saber ni el del gos Mistetas), després comença el seu recital de subnormalitats. "¿Y tú por qué dices que eres del País Vasco? ¿No ves que se creerán que eres española? Además, ¿por qué coño dices "país" si eso no es ni un país ni nada, como Cataluña? Pero a los vascos les debe joder que haya un País Vasco francés. Además, Bayona en francés es Burdeos, ¿no? ¿Cómo? Que a Burdeos lo llamáis "bordó", ¡¿pero eso que mierda de nombre es?!". La noia era força assenyada i deia que es deia "País Basc" com també es pot dir "País de Gal·les", que és un nom i ja està, i responia al quillaco amb gran paciència i educació. Ara, que ell continuava repetint el nom d'un poble de França (no recordo quin era i ell pronunciava amb el cul) i només anava dient coses negatives sobre el lloc, això sí, convençut que ho feia amb molta gràcia. Viatjar li pot canviar la vida a un imbècil així? No sé, però si viatgés a Mururoa mentre hi tornen a fer proves nuclears, segur que la vida per a certs membres de la humanitat seria una mica millor.

D'allò que diuen d'ensenyar i suggerir...

S'obre el teló i fan tres pel·lícules amb els arguments següents:

1) Un jove arriba a la casa d'un senyor d'edat provecta que té quatre filles. El jove, sistemàticament, es tirarà totes quatre filles. Ara no recordo si era per ordre d'edat (de la més gran a la més jove).

2) Una parella es casa. Ell treballa en una plataforma petrolífera i, en un accident, queda paraplègic. Li diu a la seva dona que gaudeixi del sexe sempre que pugui, i ella, que és d'una petita comunitat rural, s'ho pren al preu de la lletra (bé, tampoc tant, perquè no se sap fins a quin punt gaudeix o ho fa per seguir les ordres del marit) i es dedica a copular amb tot aquell que troba. Ara no recordo si treballava en una plataforma petrolífera o si era una cosa semblant (el que sí que ho feia era Tim Robbins en una de la Coixet).

3) Dues turistes arriben a una ciutat del Mediterrani. Les coneix una mena de bohemi/latin lover/black and decker i les convida a casa seva per muntar-se un trio. Una acaba marxant, però arriba l'ex del latin lover i acaben muntant-se un trio.

Quina característica tenen totes tres pel·lícules? Que tenen arguments de pel·lícula porno, però no es veu res. Realment val la pena no mostrar i només suggerir? Doncs no ho sé, perquè en aquestes pel·lícules no es veu res, però són d'allò més avorrit (de fet, és una altra cosa que també tenen en comú). Per no parlar que era més digne el pseudofunk cutre del porno dels 70 que les cançons tan insuportables com pretencioses de Giulia y los Noiosini.

Solucions:

1) Belle Époque (1992, Fernando Trueba)

2) Breaking the Waves (1996, Lars Von Trier)

3) Vicky Cristina Barcelona (2008, Woody Allen)

Català de l'any

Un diari organitza l'elecció del català de l'any, no sé si mitjançant els vots dels seus lectors o de tothom que vulgui votar. Jo no ho he fet i no sé com funciona el procés de selecció. Els tres finalistes eren El Tricicle; Roser Capdevila, creadora de Les Tres Bessones; i Josep Guardiola, entrenador del FC Barcelona. Va guanyar aquest últim, cosa més que lògica, donat el grau d'ensopiment al qual han arribat els altres dos

Des de fa uns quants anys jo crec que hi ha un català que es mereix un reconeixement públic per part de les institucions culturals catalanes. Em refereixo a Albert Boadella i Oncins. Ja pel nom es veu que és un català de pro. En el món de la cultura subvencionada i el del llast del vomitiu teatre català, Boadella, enfrontat amb l'oficialitat, es va negar a rebre subvencions de la Generalitat. Però allò no era prou perquè els ciutadans coneguessin com és d'abjecte el món del teatre i va decidir anar més enllà. Fusionant dramatúrgia i reality show, l'abnegat Boadella va convertir la seva vida en un work in progress constant. La seva interpretació com a patètic dramaturg llepaculs del poder és tot un exemple del paper de l'artista en la societat. I tot pel bé de Catalunya, perquè de la mateixa manera que només pots obtenir una visió global d'una determinada cosa si la veus de lluny (com ara les línies de Nasca), Boadella va marxar a Madrid perquè des de fora poguéssim veure millor la miserable figura de l'artista que es ven, que esdevé la mona ensinistrada dels polítics i d'un determinat sector de la premsa per una mica de feina i uns quants calerons. Tot això evidenciat especialment quan se'l veu fent de bestioleta faldillera al costat d'una senyora que quan va ser ministra de cultura només va fer mostra de la seva immensa incultura. Com és que aquí encara hi ha gent que no s'adona de la seva tasca i, en lloc d'aplaudir-lo com es mereix, l'insulta i critica sempre que pot? Sens dubte, el poble català és autodestructiu.

Mireu si és bon català que, ja posats a fer el pena amb diners públics, ho fa fora de Catalunya, amb diners de Madrid, que dilapida en vergonyoses imitacions dels germans Marx quan li regalen uns teatrets perquè pugui fer les gràcies que tan agraden als opulents i ignorants mandataris opressors. Fins i tot és l'únic que inspira els guionistes del Polònia perquè facin alguna cosa menys lamentable del que és habitual, que no és poc.

Sverige über alles

Ja sé que això que estic pensant ara és políticament incorrecte i no sé fins a quin punt es pot dir públicament, però bé, com que això no ho llegeix ni cristo, ho diré: els suecs són els millors, són superiors en tot. Ells tenen la princesa Madeleine i els espanyols la infanta Elena; allà tenien nullNina Persson quan la dona més desitjada d'Espanya era Marta Sánchez, i ara tenen The Sounds mentre que a los 40 subnormales posen El Sueño de Morfeo, nom que els escau perfectament de tan soporífers com son. Fins i tot quan un futbolista es pela el cap aquí hem de veure restes de sèrie com Delapeny en lloc d'homes del carisma de Henrik Larsson. Cal dir res més?

Ara està de moda la novel·la negra sueca. Ja fa temps que corrien els llibres de Henning Mankell, però la trilogia de Stieg Larsson va ser la mascletà, una barreja d'Ingmar Bergman (bé, tampoc tant, però no sabia que posar-hi) i Stephen King capaç de satisfer la pedorra que llegeix l'últim bestseller al metro i el pseudointel·lectual. Una altra autora d'aquest gènere és Åsa Larsson (que es pronuncia ossa, no assa), que se suposa que no està emparentada ni amb Stieg ni amb Henrik. En una recent visita a Barcelona en què se celebrava la setmana de la novel·la negra (o una cosa així), la senyora Larsson explica que aquest gran boom de la literatura policíaca sueca es deu al fet que els suecs s'estan adonant que allò no és el paradís perfecte amb què s'havien autoenganyat, sinó que ara està començant a sortir la merda, els secrets inconfessables que la mateixa societat sueca no gosava revelar. Tot això, lògicament, no és sinó una altra mostra de la superioritat sueca: són tan perfectes que fins i tot es poden permetre el luxe de practicar l'autocrítica. Si és que no hi ha per on agafar-los! Què se'ls pot criticar?

I parlant de criticar: la societat sueca és tan oberta, tan tolerant, tan fantàstica, tan ........................ (escriviu el vostre adjectiu preferit sobre la línia de punts) que admet tot tipus de crítica. Pots criticar la seva política; la família reial, amb aquella bellíssima princesa de conte de fades que té; i potser fins i tot pots posar en dubte el rendiment de Zlatan Ibrahimović. Ara, conscients de la seva perfecció, posen només una excepció (només perquè no diguin que són tan perfectes que et deixen criticar-ho tot, és clar): hi ha una única persona que no es pot criticar. Però, qui és? Un polític, un futbolista, un agitador cultural, un estibador? Norl! Una escriptora! Un altre exemple que demostra la prioritat que donen a l'intel·lecte. Es tracta d'Astrid Lindgren.

L'obra de Lindgren té dos personatges destacats. Un és Kalle Blomkvist, un nen detectiu. L'altre és Pippi Långstrump. El talent literari i la inventiva de l'autora escandinava queda palès en l'homenatge a la seva obra que és la trilogia Millennium de Stieg Larsson. Un dels protagonistes és Mikael Blomkvist, al qual anomenen Kalle Blomkvist degut a la seva tenacitat com a investigador. Però el que ningú no sap és que en realitat, l'homenatge més gran a la gran Lindgren (el cognom de soltera de la qual era Ericsson, la marca de mòbils també li ret homenatge) és Lisbeth Salander. Aquesta jove hacker és la Pippi del segle XXI. Pippi Långstrump és la capdavantera dels drets de la dona, és la superdona que ni tan sols Nietzsche va gosar somniar: anarquista, terrorista, amb superpoders i -com m'apunta l'il·lustre doctor Anton Granvik- probablement lesbiana. Salander, per la seva part, es mou al marge de la llei, enderroca la tirania del gran capital atacant els sistemes informàtics de la banca; és una dona de 1,50 m que amb prou feines deu pesar 30 kg, però que s'enfronta a gegants de dos metres, als serveis secrets, a les màfies russes i a col·laboracionistes nazis amb una contundència que al seu costat els superherois semblen escolanets; i és bisexual. Els paral·lelismes són més que clars. Tothom està esperant veure les adaptacions de Hollywood de la trilogia Millennium, on probablement sortirà una versió light i descafeïnada de la Salander, per constatar, una vegada més, que els suecs ho feien millor.

Sabia que tampoc no em decebria

Fa cosa d'uns deu dies vaig llegir una entrevista a un conegut humorista, actor i director de l'Hospitalet de Llobregat. Deixa anar uns quants tòpics fins que arriba el moment d'una de les mares de tots els tòpics. Només cal llegir la pregunta per saber-ne la resposta: "¿Qué ha aprendido de Etiopía?".

Cal que transcrigui la resposta? És necessari? Bé, ho fare: "Que tienen menos cosas que nosotros pero sonríen más... ¿Por qué? Porque hemos olvidado la sencillez. ¡Nos hemos complicado la vida! Queremos hacer demasiadas cosas, empeñados en una carrera constante... perdida de salida. La prisa mata". Ah! Ja ho veuen! Això que no tenen res, però sempre somriuen. Que original! És el que diu la gent que passa uns quants dies al Tercer Món. Fantàstic. Malauradament no he estat mai a l'Àfrica i no sé si riuen o no, si la gent és més feliç o no. L'entrevistat té un fill adoptat, un nen etíop de sis anys. Viu amb ell a l'Hospitalet? Perquè, si és així, no estaria l'entrevistat contradint-se? Si a Etiòpia tothom somriu, si viuen en aquest món rousseauinià, per què vol complicar-li la vida a l'infant?

Em va recordar una altra entrevista del mateix diari i la mateixa secció. Un senyor que provenia d'un grup de tuareg (no un tuareg, perquè tuareg és el plural de targi) explicava les seves primeres experiències a Europa. Tot era molt interessant, però després torna a les excel·lències de la vida en el desert, que deuen ser moltes, sens dubte, i dóna un titular magnífic: "Tu tens el rellotge, però jo tinc el temps". Sí? Llavors, si al desert tens el temps, què fas vivint a Suïssa? Perquè és on vivia i no semblava que tingués intenció de marxar-ne. O és que és millor tenir el rellotge?