Síntesi Oriental II

Actualment hi ha diversos diaris que tenen una entrevista (en un to més o menys informal) a la contraportada. No sé si això va ser una moda instaurada per una secció de La Vanguardia anomenada La contra. De vegades, els tres entrevistadors -Lluís Amiguet, Víctor M. Amela i Ima Sanchís- se senten més importants que l'entrevistat. Ara, que tot i que es creuen pel damunt de tot i de tothom, més d'una vegada han comès errors considerables. Un dia, per exemple, en Lluís Amiguet entrevistava un pintor flamenc que, segons el periodista, havia nascut a Antwerp. Ja ho deia en una entrada anterior: si vols ser purista fes-ho bé i escriu "Antwerpen", que és com ho diuen els nadius de la ciutat. Si no, posa-hi "Amberes", que és el nom castellà, però posar-ho en anglès queda una mica estrany, tot i que admirem el domini d'aquest idioma per part de l'ínclit senyor Amiguet.

L'entrevista que apareix a l'edició del 28 de gener és de Víctor Amela al jove pianista xinès Láng Lǎng (cada "lang" en un to diferent, de manera que no volen dir el mateix). Amela li pregunta què vol dir el seu nom i, segons la transcripció de l'entrevista al diari, significa "Brillante y luminoso hombre educado" (sic).

Bé, posem que el primer Lang (Láng) és el cognom, que sol precedir el nom en xinès. Llavors el nom seria Lǎng. Segur que una sola síl·laba vol dir tot això? Posem que, per exemple, algú pregunta què vol dir el nom Oriol. Procedeix de la paraula llatina "aureolus", que vol dir daurat. També podria ser brillant, i aquesta paraula té un sentit figurat: una persona brillant no cal que emeti o reflecteixi raigs de llum, sinó que pot ser algú molt destacat en un camp concret, enginyós, etc. Llavors, "Oriol" significaria "ésser daurat i brillant que destaca en la seva tasca"? Com que el nom el va popularitzar Sant Josep Oriol, podríem dir que Oriol vol dir "home sant i cast lluent, d'una brillantor només comparable a la del metall preciós"? Potser lǎng (朗) vol dir simplement "brillant". O "lluminós", que ve a ser un sinònim. O brillant ("educat", "destacat"?) en sentit figurat. Potser el xinès té paraules.zip que poden contenir una gran nombre de conceptes comprimits. I després tothom queda bocabadat amb l'iPad...

Fenòmens paranormals sota la pluja

Mai no m'havia adonat d'això. L'altre dia plovia força i passava per un carrer estret. A més, mig carrer estava aixecat per obres i hi havia bastides davant d'algunes coses, és a dir, que encara era més estret. Anava amb paraigua i hi havia gent caminant en direcció contrària a la meva. A l'estretor del carrer, l'amplada dels paraigües era un nou obstacle. Vaig suposar que la persona més alta (en aquest cas jo) podia alçar lleugerament el braç de manera que el meu paraigua quedés pel damunt del de l'altre transeünt perquè no xoquessin i cadascú podés continuar el seu camí fluidament. Doncs bé, cada vegada que ho feia, la persona que em trobava al davant feia exactament el mateix, però, com que era més baixa, aixecava més el braç i, si calia, es posava de puntetes i tot, de manera que tots dos paraigües tornaven a quedar a la mateixa alçada. Això és un acte reflex o és que la gent és així?

Màikel

Com havia dit en una altra entrada, la gent que més se les vol donar de cosmopolita acostuma a ser monolingüe (sobretot si ja són angloparlants, però els castellanoparlants de tots dos cantons de l'Atlàntic també Déu n'hi do...) o, com a molt, sabran una mica d'anglès. Per això, com que queda molt fi, pronuncien qualsevol nom estranger com si fos anglès. Per exemple, ara que es veu que Michael Schumacher torna a córrer, cada dia sents diverses vegades el nom de Màikel Schumacher. El mateix passa amb el futbolista Michael Ballack, que per molt que jugui a Londres no és britànic i no es diu Màikel, sinó que més aviat seria Míkhael, s'assemblaria més al nom de Gorbatxov que al del traspassat Jackson. De la mateixa manera, tota paraula que acabi en e, per molt que es pronunciï en l'idioma original, no es pronunciarà per la gent guai. Hi ha cotxes Porsh o un escriptor que es deia Goet, o fins i tot Get (Get què? Get Smart!?), i pobre de tu si pronuncies la e, que igual se't riuen a la cara i et tracten de subnormal. L'anglització sistemàtica de noms estrangers no només es produeix amb noms d'idiomes germànics: la sobradíssima Julia Otero parlava de Terry Henry (térry khénri) a l'anglesa.

Aquest fenomen pot arribar a casos extrems: hi ha gent que parla de llibres o de pel·lícules de qualsevol nacionalitat i, tot i que tenen un títol espanyol o català, n'utilitzen l'anglès encara que no sigui l'original. Jo he sentit gafapastes de l'època que parlaven de Italian for Begginners. Potser queda molt bé, però és que la pel·lícula s'havia estrenat com a Italiano para principiantes. Ja posats, si realment tens ganes de quedar com una persona culta de debò, digues Italiensk for begyndere, que per alguna cosa és el títol original. Una noia em va preguntar fa ja uns quants anys si havia anat a veure Life is beautiful. Jo pensava que es referia a ¡Qué bello es vivir! (It's a Wonderul Life, Frank Capra, 1946), però no, era aquella "del camp de concentració". Bé, com que La vita è bella s'assembla massa al de qualsevol altre llengua derivada del llatí vulgar, potser queda menys vulgar dir-ho en l'idioma preferit pels hooligans. Això és tenir classe.

2x1=0

Hiroshima i Nagasaki havien presentat una candidatura conjunta als Jocs Olímpics del 2020. Té la seva lògica: dues ciutats agermanades per la desgràcia d'haver patit dos atacs atòmics (els únics de la història sobre nuclis poblats), però que es van recuperar de pressa i que en pocs anys van ser el que són ara, dues ciutats amb encant i dinamisme. Tenint en compte que a les Olimpíades sempre es vol vendre el discurs de la pau i de la concòrdia i les històries de superació, aquesta candidatura estava més que justificada. Hi ha altres detalls: a Nagasaki, que era la porta al Japó fins i tot quan el país estava pràcticament aïllat de la resta del món, es va construir un peveter per a la flama olímpica a la zona zero, ja que antigament durant els Jocs no hi havia guerra i, d'aquesta manera, se simbolitzava el desig que aquesta ciutat fos l'última víctima d'un atac nuclear. Finalment, com a dades menys simbòliques, la distància entre Hiroshima i Nagasaki no és especialment gran, i es troben en un país amb bones infraestructures per a celebrar uns Jocs Olímpics, com ha fet en més d'una ocasió.

Pintava bé, veritat? Doncs els senyors del Comitè Olímpic Internacional, sempre tan simpàtics, han dit que no, que no pot ser. La raó? Que no es pot presentar una candidatura conjunta. És un motiu una mica absurd. És cert que només es parla d'una ciutat com a seu olímpica, però s'han celebrat mai totes les proves en una mateixa ciutat? Crec que a les Olimpíades de Beijing es van fer algunes proves a Hong Kong, que no queda precisament al costat. Algú creu que les proves d'esports nàutics de Madrid, si hagués guanyat, tindrien lloc al Manzanares? Fins i tot es parla d'una candidatura de Venècia quan el més probable és que cap competició se celebrarà a la mateixa ciutat. Però no, dos noms per a unes Olimpíades sembla que no queda bé.

Al cap i a la fi, als del COI, això dels símbols se'ls en fot. Potser es bo que es treguin la careta. Sempre han volgut predicar el contrari del que son: una colla de nens pijos que només es mouen per diners i per política. Al fundador dels Jocs Olímpics contemporanis, Pierre de Coubertain, li repugnava la idea que hi poguessin participar les dones, sense anar més lluny (amb gent com ell, el fenomen Allison Stokke no hauria existit), de manera que quan parlava de l'harmonia entre els homes no es referia a l'espècie Homo sapiens, sinó només als seus individus amb cromosomes XY.

A alguns (no gaires, però potser encara queden innocents al món) va sorprendre la concessió dels Jocs a Beijing, ja que es tractava d'atorgar a uns actes que simbolitzen la concòrdia, l'harmonia, etc., etc. a un país on no es respecten els drets humans. Resposta de l'expresident Juan Antonio Samaranch: "bueno, total, quien más, quien menos, nadie los cumple". Ell deu saber molt bé qui compleix més o menys, que per alguna cosa era franquista reconegut.

Tornar als orígens és molt complicat

Gilbert Shelton, el creador dels famosos Freak Brothers, tenia uns altres personatges, els membres d'una banda de rock anomenada Not Quite Dead. En una de les seves històries, un dels protagonistes ensenyava a un altre un invent genial: un pedal per a guitarra elèctrica amb el qual, una vegada connectat a un preamplificador concret i després a l'amplificador, passant per una sèrie de complicades operacions, aconseguies un so semblant al d'una guitarra acústica.

No sé per què, però Avatar m'ha fet pensar en aquest acudit. Fa més de cent anys, el cine era una mena d'atracció de fira i la gent anava a veure un nou enginy tecnològic que projectava imatges en moviment. En els seus orígens, el cinema era només una versió freak de la fotografia, els germans Lumière l'explotaven així, sense posar-lo al servei d'una narrativa, cosa que vindria més tard. La gent estava impressionada i fins i tot s'espantaven quan veien la imatge d'un tren acostar-se als espectadors. Ara que ja fa més d'un segle que la humanitat veu imatges en moviment, què es podia fer perquè l'espectador tingués la idea de veure un espectacle nou, perquè es quedés bocabadat? Després de provar amb diversos sistemes, s'ha trobat una versió del 3D que permet veure una pel·lícula sense utilitzar unes ulleres de colors que feien que tot tingués una mena de to diarrea i sense que l'espectador surti de la sala mig marejat Sí, últimament ja se n'havien fet força perl·lícules en aquest format, sobretot d'animació, però Avatar compta amb imatge real (i amb personatges infogràfics) i un recull de seqüències espectaculars, tot un munt de tecnologia i bits.

I l'argument? Doncs no arriba al minimalisme del tren dels germans Lumière, però no afegeix res de nou: un argument calcat de molts westerns en què un blanc passa a viure amb una tribu d'indis, s'hi adapta i és acceptat pels nadius. Això sí, amb l'excusa d'aquest bonic cant a la integració, la tolerància i l'ecologisme, el director aprofita per fer-se un autohomenatge rere l'altre. No sé si deu tenir un ego en Imax 3D i surround, però el cert és que James Cameron es recrea autocitant-se: que si ara un robot d'Aliens, que si ara un bitxo fosforescent d'Abyss...

Ara ja només falta que algun cineasta aconsegueixi que sentim el mateix que els espectadors que per primera vegada van veure una pel·lícula amb una narrativa consistent. A veure qui s'anima, perquè Cameron, després de passar-se més de 10 anys per fer la pel·lícula dels ninots blaus i tenint-se ell mateix com a referència, poca cosa farà de profit en aquest camp.