Denominacions

Passo per davant una botiga amb un rètol que diu "productes llatins i espanyols". És una cosa que trobo curiosa des de fa temps, i fins i tot fa una mica de ràbia. Els espanyols no són llatins? Ara resulta que els llatins són només els llatinoamericans d'una determinada part, perquè argentins i uruguaians, és a dir, la gent que principalment és d'origen europeu, tampoc no solen entrar en aquesta classificació.

Què vol dir "llatí"? Antigament es tractava dels europeus de llengua romànica, de Portugal a Romania. La prova fefaent és que, abans de la Copa d'Europa existia la Copa Llatina, disputada pels campions de les lligues espanyola, francesa portuguesa i italiana. Hi ha una autoritat més important que un organisme futbolístic?

Existeix també el concepte de Romània (no Romania, aquí la prosòdia és important), que inclouria tots els pobles on es parlen llengües romàniques, i aquí entraria des de Bèlgica fins a Tierra de Fuego, de l'illa de Pasqua fins Macau o Timor Oriental (si és que encara hi queda alguna persona lusòfona), però, en aquest cas, llatins serien tant els equatorians com els francesos, per exemple. Per què si un peruà parla de "nosotros, los latinos" està dient "nosotros y tú no". No coneixen el concepte de llengua romànica?

És clar que el més trist de tot és que el concepte aquest de latino no ve dels pobles llatins, sinó que més aviat ho utilitzaven els americans anglòfons per designar els qui no eren com ells (i, ara que ho penso, els quebequesos i els cajun són llatins? Si parlen una llengua romànica haurien de ser llatinoamericans). Total, que els llatinoamericans s'autodenominen com els han dit els anglos. Després parlen molt d'orgullo latino, però tot imitant les bandes dels Estats Units.

El qui salva una vida...

[ACHTUNG! No sé si alguna cosa del text que ve a continuació es pot considera spoiler, però endavant...]

Fins fa poc no havia vist La llista de Schlindler. Pensava que la tendència a la llàgrima fàcil que de vegades té Spielberg podia esgarrar la història. És curiós que pràcticament uns dies després de veure-la estrenin 南京!!南京! (Nanjing! Nanjing!), traduïda -subnormalment- com Ciudad de vida y muerte.La crítica l'equiparava a la pel·lícula sobre Schindler, però, la veritat, l'única cosa que els veig en comú és que totes dues són en blanc i negre. Per començar, la narrativa de Lu és totalment diferent. La pel·lícula té un començament gairebé de documental, pràcticament sense diàlegs. Després se centra en el campament japonès i en la zona de seguretat de Nanjing, en la qual està el famós John Rabe i el seu assistent, Tang. Finalment, els suposats protagonistes donen pas a la terrible situació de Nanjing després de la massacre i l'únic protagonista que apareix és el del soldat japonès horroritzat. Per cert, a alguns xinesos no ha agradat gens veure que també hi havia japonesos horroritzats davant de massacres, però després viuen convençuts que el govern Xinès es passeja pel Tibet o Xinjiang regalant llaminadures.

Es també curiós que fa un parell de dies hagi vist el tràiler d'una altra producció sobre el tema, John Rabe, però des d'un altre punt de vista. Aquesta vegada sí que tot se centra en una mena de Schindler a l'Àsia. A la pel·lícula xinesa, en canvi, Rabe no pinta gaire cosa. Salva qui pot, però sense mullar-se mai, i quan ha de cardar el camp ho fa i es queda igual. A John Rabe, en canvi, sembla com si fos el salvador de tota Àsia, per no parlar dels abnegats occidentals que es trobaven a Nanjing, que a la pel·lícula de Lu fan més aviat ràbia perquè semblen els putos guiris que viuen per Gràcia i Ciutat Vella, amb els seus aires de superioritat i el convenciment que tothom ha d'entendre i parlar el seu idioma per collons. De fet, els únics que sí que s'arrisquen, se la juguen i són víctimes dels fets de Nanjing són dos xinesos, home i dona, de la zona de seguretat: Tang i Jiang (només se'n diuen els cognoms). A la producció sinoeuropea, en canvi, Rabe és una mena d'abnegat superhome que s'enfronta a tot per salvar la població xinesa i els occidentals -entre ells un Steve Buscemi cirurgià- són una mena d'àngels. Vaja, que sort en van tenir, dels occidentals, que aquest cony de xinus s'estarien matant entre ells constantment.

Si volen fer una pel·lícula interessant, per què no una sobre Sugihara Chiune? Aquest diplomàtic japonès va ser vicecònsol a Lituània i va atorgar visats a un gran nombre de jueus que, si no haguessin marxat, haurien mort amb tota seguretat. Sugihara se la jugava, entre altres coses perquè el Japó era aliat d'Alemanya i el ministeri d'exteriors japonès li denegava l'expedició de visats. Fins i tot va ser presoner de guerra i, ja al 1947, el van fer dimitir com a diplomàtic i se'n va anar a treballar a la URSS, en una empresa d'importació i exportació. Sugihara només va concedir una entrevista, tot i les insistències, però mai no va voler explotar la seva condició d'heroi, explicant només que, davant la situació en què es trobava, què havia de fer sinó expedir els visats? A la base de dades sobre cinema que hi ha a Internet només hi ha una pel·lícula sobre Sugihara, i és un documental. Sempre ven més algú que s'aprofita de lleis racistes per enriquir-se o que deslocalitza a la Xina i, sobretot, sempre queda millor un occidental salvant orientals que a l'inrevés; si no és Jackie Chan salvant alguna rossa espectacular i hostiant els dolents de torn, és clar.

Seu

(c) Max

De petit deien que Porcioles havia estat un alcalde que havia esgarrat la ciutat. Això sí, quan va morir tothom li dedicava tota mena d'elogis. Els mateixos que l'atacaven despietadament (una vegada passat el franquisme, és clar, no fos cas...) ara afirmaven que sort en va tenir Barcelona, d'ell. No era Camus el qui deia "sempre parlem bé dels morts perquè ja no són aquí per molestar-nos"?. Ara mor Samaranch, i si ja en vida tothom li anava llepant el cul, imagineu ara. No es tracta de valorar el seu passat falangista o la seva gestió del COI (lloada aquí i criticada a la premsa internacional), sinó destacar un fet curiós: la premsa catalana emfatitza la importància de Samaranch i els seus contactes a l'hora d'aconseguir que Barcelona fos seu olímpica. Això és insultar la ciutat. És com dir que era una merda de lloc i que, si no arriba a ser per actes que freguen el frau, Barcelona no hauria estat seu olímpica mai de la vida. O potser volen dir que si no és per contactes i prevaricacions diverses una ciutat no aconsegueix que el Comitè la seleccioni? Què estan dient? Ciutat de merda? Comitè, president inclòs, corrupte? Totes dues coses?

Paradoxes publicitàries

Des de fa uns quants dies, a la tele passen un anunci d'un cotxe. N'hi ha dues versions: en una surt Marilyn Monroe i en l'altra John Lennon. Tots dos vénen a dir que això de mirar el passat no serveix de gaire i que és millor crear un estil propi i fer coses noves en lloc d'inspirar-se en obres o figures del passat. Llavors la pantalla fon en negre, es veu un text que diu "Anti Retro" i surt el cotxe en qüestió, que més que futurista o original sembla força lleig. Però, a veure, si has de recórrer a Lennon o Monroe, no estàs essent retro? Podrien haver posat a alguna icona del present, com ara John Cobra, que es veu que, a més, intervé sovint en un fòrum sobre cotxes. I la seva cançó Carol no és tan hipòcrita com Imagine.

"Total, si és el mateix"

A la pastisseria Escribà de la Gran Via, a més de tenir una dependenta tenyida de ros platí que et mira com si fossis l'última merda del planeta si li vas a comprar una barra de pa i et canvia d'idioma amb aires de "usted no sabe con quién está hablando", hi ha una mona que commemora el 15è aniversari del parc temàtic Port Aventura. No només hi han posat un ocellot gegant, sinó que també hi han recreat els diversos recintes del parc. Ja és curiós que a la part de la Xina hi hagin posat un cartell on diu "Número 1 del Japó". L'altre també té una inscripció en japonès, però no acabo de veure bé què hi diu. Bé, total, tot són xinus, no? A l'estat xinès viuen més de 1.300 milions de persones i a l'altre 120 milions. Això sí, quan algú barreja les falles i els passos de Setmana Santa en una pel·lícula, aquí hi ha qui posa el crit al cel. No sé què en deuen opinar els xinesos i els japonesos.