"M'exalta el nou i m'enamora el vell"

Mira tu que bé! Ara que fins i tot Scorsese es passa al 3D, resulta que premien una pel·lícula muda i en blanc i negre. És tracta d'anar a contracorrent? No. De fet, si abans ja havia posat un exemple amb aquell còmic de Gilbert Shelton, ara la cosa ha anat més lluny i tot. M'explico. No sé si algú es recorda de com es feien les fotos abans, fa més de deu anys. Tenies una càmera que no era digital, havies d'enfocar, girar l'objectiu fins que la imatge semblés més o menys decent, prémer el botó i... treure el rodet, portar-lo a revelar i, després d'esperar uns dies, anar a buscar les fotos. I potser resulta que una vegada les tenies no era exactament com pensaves que serien, que estaven borroses, desenfocades, horribles.

Ara, en canvi, tenim càmeres digitals. Ni rodets, ni revelat, ni hòsties. Podem fer 50 fotos del mateix i ja triarem la que ens agradi i esborrarem les altres. A més, amb una qualitat d'imatge molt superior a la que oferien la majoria de càmeres que la majoria de gent es podia permetre. I ara què fem? Doncs crear invents com Istagram perquè les fotos en bona qualitat, colors bonics i ben enfocades semblin cremades, velles i de mala qualitat.

Jo proposo superar aquest estadi i buscar per casa alguna foto antiga dels pares o els avis. Alguna feta a l'estiu, en color, però ja mig descolorida. I desenfocada, és clar. Llavors l'escanegen, des de l'ordinador l'enviem a l'iPhone i la convertim amb l'Istagram. A veure què surt. I el que ja seria la mascletà del pajillerisme tecnològic seria fer un iPhone amb lent de Lomo. O potser ja existeix.

Ah! La frase del títol no és meva. És de J. V. Foix.

Grec

El 1996 Disney va estrenar una adaptació de El geperut de Notre Dame de Victor Hugo. Van fer-hi diversos canvis: el dolent ja no era un clergue i la història no acaba malament. Bé, relativament, perquè a la gitana li posen un guaperes perquè s’hi casi. I el geperut no podia acabar amb la gitana? Ah, no, que feien mala parella perquè ell era molt lleig. Però no ens desvien del tema: els descendents de Victor Hugo van presentar una mena de queixa en què mostraven el seu disgust per com s’havia tractat l’obra de l’escriptor. Deien que no volien diners, sinó manifestar el seu rebuig pel fet que, per exemple, els personatges creats pel seu ínclit parent fossin ara ninotets que regalaven amb els happy meals del McDonald’s. No ens enganyem: aquesta gent volia diners, és clar, però cal tenir en compte que els de Disney no són curtets i ja devien haver estudiar com estava allò del període de temps necessari perquè una obra passi a ser de domini públic, la puguin desgraciar tot el que vulguin i, el que és més important, lucrar-s'hi tant com vulguin. Té gràcia que Disney pugui arribar als extrems de portar a judici algú que pengi una foto a Internet en què de fons es vegi un cartell d’una de les seves pel·lícules argumentant que estan reproduint una part de la seva obra quan ells han xuclat tota mena de fonts, de Collodi a Perrault i dels Grimm a Stravinski.

Però no ens desviem del tema: la següent pel·lícula de Disney va ser Hèrcules. Com la del geperut, tampoc no l’he vista, però tot apunta que no sembla gaire fidel als relats mitològics. I jo em pregunto, després del Geperut, pensant que alguna demanda de descendents d’artistes podria acabar tenint èxit, no van optar per agafar uns personatges creats fa més de dos mil·lennis i a veure quin parent dels creadors els podia dir res?  Potser no, perquè l’any següent van adaptar la llegenda de Huā Mùlán i, potser sense ser conscients del perill, se la van jugar de mala manera, perquè si els xinesos busquen una ocasió de fer diners de ben segur acabarien inventant-se alguna cosa.

Però no ens desvien del tema: Hollywood ja havia recorregut als mites grecs en altres ocasions. En alguns casos, fins i tot han fet alguna joieta del cinema d’aventures com ara Jàson i els Argonautes (1963), que es permetia certes llicències, però almenys era força simpàtica.

Sembla que la prescripció de drets sobre personatges que ja són universals i el caràcter fantàstic de les seves aventures ha animat Hollywood a fer diverses produccions mitològiques. El 2010 van fer Clash of the Titans, un remake d’una pel·lícula de 1981. Si l’original ja era cutre (encara que no es pugui dir perquè té efectes de Ray Harryhausen), la nova versió carda pena directament. És avorrida i plena de criatures digitals més aviat lamentables. Puc parlar amb coneixement de causa perquè, aquesta, l’he vista al tren (hauria de crear un bloc sobre pel·lícules que he vist a trens, avions i autobusos i que m’han traumatitzat: al tren de tornada ens van posar Letters to Juliet, una oda a la previsibilitat i els clixés). Ara, els qui més pena carden son Liam Neesson amb una mena d’armadura fluorescent i Ralph Fiennes, que teòricament és un déu, però que sembla una mena d’indigent pollós.

En aquesta història mitològica es passen l'argument original per l'arc del triomf: Perseu és una mena de marine; Io és immortal (ni vaca ni hòsties); igual que a la primera versió, surt el Kraken, no Cetus (d'on us penseu que ve el terme "cetaci"?), sinó un bitxo de la mitologia nòrdica; en aquesta línia multicultural, també surten uns djinn que no tenen res a veure amb les criatures de la cultura àrab... fins i tot el CGI de Medusa té com a base una supermodel. Les gòrgones ja no són el que eren.

Anem-nos calçant, perquè després d’Immortals, que sembla encara més avorrida, vindrà la segona part dels Titans, que compta amb tot un altre cúmul de despropòsits. Però no ens desviem del tema: ara que Grècia està en fallida i intervinguda, el ministeri de cultura grec no podria demandar Hollywood? Tal i com tracten la cultura hel·lènica, les indemnitzacions haurien de fer de Grècia una potència econòmica mundial. El problema és que, com deia abans, això podria donar idees als xinesos.

Dret a la dreta

El passat cap de setmana vaig llegir una notícia impressionant: sembla ser que a diversos mitjans havia sorgit una gran polèmica perquè la música Lourdes Hernández, coneguda com a Russian Red, havia dit en una revista que tendia més cap a la dreta que cap a l'esquerra. Una sèrie de lectors s'han mostrat escandalitzats i han enviat uns comentaris d'allò més incendiaris. Més endavant, altres companys de professió han comentat el cas d'Hernández en particular, el de cadascun d'ells i la qüestió sobre si un músic ha de parlar de les seves tendències polítiques o reflectir-les a les seves cançons.

És curiós que es consideri que el món del pop i del rock és més aviat d'esquerres. Una persona que fa que la gent passi per caixa (a uns 80-100 euros la broma) i ompli estadis de gran capacitat mentre aclamen un milionari inserit en una maquinària gegantina de llum i de so que també ha costat milions no em sembla gaire d'esquerres. I el que ja és l'hòstia és que alguns suposats artistes, a més, vagin fent discursets humanitaris totalment contraris a la vida que porten.

A més, també critiquen Hernández perquè ha expressat el seu desig de ser mare abans dels 30 anys. Això també és d'allò més conservador, inacceptable en una estrella del pop. És a dir, els rockers de tota la vida tenen fills com per muntar un equip de futbol i ningú no diu res, en canvi, que una jove intèrpret digui que vol formar una família és intolerable. Formulat d'una altra manera: un paio que va prenyant groupies és un tio d'esquerres i solidari, mentre que una dona que vol formar una família no és digna de dedicar-se a la música. Això no és una mica masclista? Això són valors d'esquerres?

Fa uns quants anys vaig veure l'actor i humorista (?) Josema Yuste a la televisió, però no en un sketch, sinó com a entrevistat. Yuste afirmava que si tenies un aspecte mitjanament pulcre i no deies que eres d'esquerres era difícil tenir feina. Sincerament, el més senzill de suposar és que a l'excomponent de Martes y Trece ja se li havia passat l'arròs (en el camp de l'humor, com a mínim), com a alguns músics (?) que al·leguen persecucions polítiques per a justificar que ja no són el que eren, si és que alguna vegada havien estat algú. Potser Lourdes Hernández, amb les seves declaracions, ha demostrat ser l'artista més transgressora i outsider del panorama musical espanyol (que tampoc no és gaire cosa, tot s'ha de dir). Abans, el músic que es deixava créixer els cabells i proclamava el seu compromís amb l'esquerra era criticat pels benpensants, ara només cal dir que és més aviat de dretes i que vol tenir una criatura per a desencadenar les ires de molts lectors de webs sobre música. I, ara que ho penso, Melendi ha dit alguna vegada què cony és?

Coses que mai no vaig veure

He quedat a la terrassa d'un barri molt allunyat del meu. Hi vaig caminant i gairebé trigo dues hores. Pel camí, un SMS m'avisa que la persona amb la qual he quedat arribarà un quart d'hora o vint minuts més tard. És igual. He estat gairebé dues hores caminant i no em fa res seure una estona a la terrassa sol. Hi ha ombra i ara s'hi està molt bé després d'un dia molt calorós. La cambrera, xinesa, no sembla molt interessada a atendre'm. Potser pensa que els gots que hi ha a la taula, d'una parella que marxava just quan hi arribava jo, són meus. Tampoc no tinc pressa perquè m'atengui, la veritat.

Al la taula del costat -de fet, són dues taules ajuntades- hi ha quatre parelles de gent d'entre 75 i 80 anys. Parlen a un volum que se'ls pot sentir des de Nova Zelanda (un d'ells porta un aparell a la orella). Tinc la sort de seure precisament en el moment en què una de les parelles explica que, ja fa molts anys, un veí tenia una pel·lícula pornogràfica que li havien portat de l'estranger, perquè aquí encara no estaven permeses. Tots dos diuen que van marxar així que va començar del fàstic que els feia.

A partir d'aquí comencen a parlar de la pornografia en les seves diverses variants: que si en algunes surten dones amb dones, que si s'han d'empassar aquelles coses, que si pel davant i pel darrere... Una parla "d'aquella que és d'un matrimoni de cantants" (es refereix a Ana Belén) i d'una pel·lícula on sortia, La pasión turca, en què queda en un hotel amb un home que ni tan sols la toca i només "li llença tot allò seu a la cara" (sic). I com és que hi ha homes als quals pot agradar això? Després parlen dels espectacles pornogràfics en viu. S'estan uns quinze o vint minuts parlant del tema, s'aixequen i se'n van. Això sí, a tots els fa fàstic i cap mai no ha vist ni una pel·lícula pornogràfica ni han assistit a un espectacle d'aquest tipus (a revistes sí, que feien molta gràcia). I suposo que no es baixen porno per Internet.

Aquella conversa em deixa fascinat. Fa temps que sento parlar de la relació entre l'exèrcit i la pornografia. Es diu que coses com la realitat virtual o Internet estan desenvolupats principalment per l'exèrcit, però després la industria de la pornografia és un dels sectors que li dóna una utilitat pràctica als avenços tecnològics. Després de sentir vuit persones pontificar durant tant de temps sobre una cosa que -segons ells- mai no han vist, també trobo una relació entre la pornografia i la religió.

Denominacions

Passo per davant una botiga amb un rètol que diu "productes llatins i espanyols". És una cosa que trobo curiosa des de fa temps, i fins i tot fa una mica de ràbia. Els espanyols no són llatins? Ara resulta que els llatins són només els llatinoamericans d'una determinada part, perquè argentins i uruguaians, és a dir, la gent que principalment és d'origen europeu, tampoc no solen entrar en aquesta classificació.

Què vol dir "llatí"? Antigament es tractava dels europeus de llengua romànica, de Portugal a Romania. La prova fefaent és que, abans de la Copa d'Europa existia la Copa Llatina, disputada pels campions de les lligues espanyola, francesa portuguesa i italiana. Hi ha una autoritat més important que un organisme futbolístic?

Existeix també el concepte de Romània (no Romania, aquí la prosòdia és important), que inclouria tots els pobles on es parlen llengües romàniques, i aquí entraria des de Bèlgica fins a Tierra de Fuego, de l'illa de Pasqua fins Macau o Timor Oriental (si és que encara hi queda alguna persona lusòfona), però, en aquest cas, llatins serien tant els equatorians com els francesos, per exemple. Per què si un peruà parla de "nosotros, los latinos" està dient "nosotros y tú no". No coneixen el concepte de llengua romànica?

És clar que el més trist de tot és que el concepte aquest de latino no ve dels pobles llatins, sinó que més aviat ho utilitzaven els americans anglòfons per designar els qui no eren com ells (i, ara que ho penso, els quebequesos i els cajun són llatins? Si parlen una llengua romànica haurien de ser llatinoamericans). Total, que els llatinoamericans s'autodenominen com els han dit els anglos. Després parlen molt d'orgullo latino, però tot imitant les bandes dels Estats Units.