"Mamá, quiero ser mártir"

Aquí sempre s'ha parlat molt del victimisme, i moltes vegades amb raó. Es tractava del victimisme de la classe política catalana, que es baixava els pantalons a Madrid per a continuar a la poltrona i després tornaven plorant dient que els tractaven molt malament. Ai, pobrets.

Però ara hi ha una mena de victimisme que no prové dels polítics, ni molt menys de catalan(iste)s que ploren per la crueltat centralista, sinó el d'una mena d'artistes de qualitat dubtosa que potser van tenir algun moment d'èxit. Probablement no han sabut assimilar que se'ls ha passat l'arròs i no poden viure de les mateixes coses que fa 20 anys (o més). Total, que diuen que són les víctimes de la política catalana, la qual cosa sempre va bé per guanyar-se simpaties per tota Espanya, de vegades amb genuflexió (per no dir una altra paraula que hi rima) inclosa davant de l'oncle Fede.

Sobre el tema aquest, fa poc que sentia unes persones que parlaven de Loquillo i es preguntaven si ara que s'ha "autoexiliat" al País Basc, també tindrà els collons de criticar-los alguna cosa, perquè els bascs no aguanten tant els insults com aquí, deien. Jo recordo que fa uns mesos llegia una entrevista a Carlos Segarra, el de Los Rebeldes. Segons Segarra, és màrtir d'una persecució política i diu que estava vetat pels ajuntaments convergents. Bé, no us podria dir l'any (ja fa força temps), però jo era a Olot (municipi aleshores governat per convergents, sort que estaven vetats) durant la Festa Major, concretament en una plaça on tocaven els Rebeldes. Aquell concert va comptar amb un fet insòlit, per no dir paranormal: es van passar potser la meitat del concert tocant l'última cançó, almenys segons anunciava Segarra. Quan acabaven un tema, el líder de la banda deia "Venga, ésta es la última...", esperant que el públic cridés "Noooo! Noooo!", però la gent no els feia ni cas: s'estimaven més fer la cervesa als xiringuitos i xerrar amb els amics que acostar-se a l'escenari i veure i sentir el concert dels Rebeldes. Realment són víctimes d'una persecució política o és que simplement només interessaven a quatre gats i punt?

Hi hauria una altra interpretació, és clar: aquesta gent de la Garrotxa és molt provinciana i tancada, i odia tot allò que canti en castellà, però és que també he estat testimoni d'altres concerts a la mateixa localitat de grups que cantaven en l'idioma de Quevedo i d'Ana Botella, des de l'Orquesta Mondragón fins a Loquillo quan encara era algú. Aleshores s'omplia la plaça Major i la gent estava entusiasmada, i no semblava que només hi assistís la gent de Sant Roc, barri que abans reunia la majoria de la població castellanoparlant de la vila.

Prohibició de cantar en castellà? Manca de promoció d'artistes castellanoparlants? Rebuig per part d'un públic al qual han rentat el cervell? No ho acabo de tenir clar, perquè llavors, com s'explica l'èxit d'Estopa? Per què David Bisbal, per exemple, omple el Palau Sant Jordi? Fins i tot a Manolo García, de la mateixa quinta de Segarra, les coses no li van tan malament, i ja té mèrit: fa cosa de vint anys que només repeteix la mateixa cançó (els discs de Manolo García serien la versió musical del missatge del rei a la televisió). Bé, suposo que sempre vesteix més dir que ets un màrtir que intentar buscar raons a la manca d'èxit, que potser simplement es tradueix en una altra manca: la de talent.

Metal Umlaut II

Que un ajuntament tan progre i ecologista com el de Barcelona ompli la ciutat de bombetes i encengui uns llums tan innecessaris com poc sostenibles és contradictori. Això si, com que són tan guais i multicultis, han posat uns rètols lluminosos desitjant bon Nadal en diversos idiomes, cosa poc coherent, perquè qui se les vol donar de cosmopolita i multicultural acostuma a ser monolingüe o, com a molt, a parlar una mica d'anglès a més de la seva llengua materna. Ja em sembla cutre que la felicitació en japonès en realitat sigui en anglès (meeri kurisumasu): per a posar això, millor haver-s'ho deixat córrer. Fa cosa d'una setmana o dues vaig llegir una carta a diversos diaris on es deia que la part en àrab era un nyap i que l'havien cagada per totes bandes, però fa poc he llegit una altra que indicava que la felicitació en alemany també està malament, i que diu Fröhe Weihnachten quan hauria de dir Frohe Weihnachten. Però amb ö queda més alemany, no? Ja posats, podrien haver escrit Fröhe Weihnächten.

Miyazaki i el pollastre

El cineasta Miyazaki Hayao és una de les figures més prestigioses de la cultura japonesa i un referent en el món dels dibuixos animats. Fins i tot John Lasseter, un altre dels pesos pesants -en tots els sentits- de l'animació, n'és un fanàtic. Recentment es va estrenar als cinemes Mi vecino Totoro (隣のトトロ). En realitat, la pel·lícula és de 1988, però no havia arribat als cinemes d'Espanya. Miyazaki és tan important que no han fet una mena de reestrena per als infants, no: l'han passada només en versió original. Tot i això, la vaig anar a veure i la sala era plena de famílies amb criatures, la qual cosa em feia sospitar el pitjor. Sorprenentment, els nens es van portar molt bé i van seguir la pel·lícula sense problemes (cosa que fan els nens d'altres països i ningú no se sorprèn). El problema va ser algun pare imbècil.

Una pel·lícula que sempre recomano a la gent amb fills és la producció que Miyazaki va dirigir l'any següent: Majo no takkyūbin (魔女の宅急便), basada en la novel·la homònima de Kadono Eiko, el títol de la qual significa, literalment, "el servei a domicili de la bruixa". L'argument tracta d'una nena que pertany a una família de bruixots (bons), però els deixa per viure a la ciutat, on ajuda en un forn de pa. Com que pot volar amb l'escombra, és molt eficaç a l'hora de repartir el pa i els pastissos. A diferència del que acostuma a fer Disney, és una pel·lícula sense violència ni venjances, molt ben feta i amb una magnífica recreació del que per a un japonès (i per a molts europeus!) deu ser una ciutat europea idíl·lica. El cas és que la protagonista es diu Kiki i, potser perquè algun graciós li trobaria connotacions sexuals, a la versió espanyola la van rebatejar com a Nicky. De fet, el títol espanyol era Nicky, la aprendiz de bruja.

No sé si el fet que la protagonista d'un film d'animació es digui Kiki pot resultar escandalós, però tampoc no sé si és un nom indicat per a un local comercial, com el que vaig veure abans d'ahir (crec que) al carrer Nàpols. Es diu Kiki ràpid, i sembla ser que és un restaurant o un lloc de menjars preparats especialitzats en pollastres a l'ast. També la paraula "pollastre" i els seus derivats es presten a interpretacions curioses. Però bé, que deixin ben clar de quin tipus d'establiment es tracta, no sigui que algú pensi que és un prostíbul per a ejaculadors precoços. Vaig pensar que estaria bé que obrissin un restaurant italià que es digués La Sveltina. Què vol dir? Doncs el mateix que kiki ràpid. Però en italià tot (o gairebé tot) sona molt millor.

Coincidència de caràcters

El japonès i el coreà van començar adoptant (i adaptant) el sistema de caràcters xinès. Però també van desenvolupar alfabets fonètics propis. Mentre que el japonès combina caràcters xinesos amb els sil·labaris propis, el coreà ha acabant utilitzant només el sistema fonètic (abans també combinava tots dos tipus d'escriptura). El xinès, en canvi, continua mantenint els caràcters que alguns anomenen "ideogrames". És una denominació incorrecta, perquè, tot i que és cert que utilitzen ideogrames, altres caràcters són pictogràfics, altres combinen concepte i pronunciació, etc.

En xinès, doncs, quan es vol adaptar un nom o un terme d'un altre idioma, es pot crear una combinació de caràcters amb una pronunciació similar. Pot passar que, tot i que fonèticament pugui recordar la paraula en el seu idioma original (de vegades també és força diferent), si algú es fixa en els significat dels caràcters, el resultat pot ser totalment absurd.

Una d'aquestes adaptacions que m'ha cridat l'atenció és 三明治, que es llegeix sānmíngzhì. Es tractava de reproduir la paraula sandwich. 三 (sān) és el número tres, però és sorprenent que els dos últims caràcters, 明治, equivalguin en japonès a Meiji, que literalment ve a significar "govern brillant" i va ser un període històric comprès entre 1868 i 1912. Va marcar l'inici d'una sèrie de canvis molt significatius en la història del Japó, i, entre altres coses, durant el seu transcurs es va produir un enfrontament entre el Japó i la Xina. Si els xinesos ja estaven prou tocats per les guerres de l'opi, la derrota davant del Japó (que després també va posar el cul com un tomàquet als russos) també va fer força mal. I jo em pregunto, ja que també es bateja l'emperador amb el nom del període, no deu ser una mena de revenja dels xinesos, que així posen l'emperador japonès entre dues llesques de pa de motlle?

De totes maneres, per a les autoritats japoneses de l'època el període Meiji havia de significar un retorn a les essències pàtries davant de tanta influència estrangera, però no només va donar lloc a una certa occidentalització del Japó, sinó que el nom triat per aquesta nova etapa està extret ni més ni menys que del xinès, concretament del Yìjīng, el llibre dels canvis xinès, on deia alguna cosa tipus "el bon governant mira cap a la claror (明) i governa (治)". El més sorprenent de tot és que això de míngzhì/Meiji no només ha acabat essent un entrepà a la Xina: al Japó també és una important empresa de productes alimentaris. Si a tot això afegim que el símbol que indica els vuit estats de canvi del Yìjīng és pràcticament com el logo de l'empresa aquella que surt a Lost, cadascú pot començar a idear les teories que vulgui.

V de remake

Fins fa relativament poc, la ficció televisiva es considerava una mena de germana petita del cinema. Es tractava d'entreteniment sense gaire qualitat. En alguns casos, la televisió era la porta per la qual algun actor, director o guionista acabava arribant a la gran pantalla. Però va arribar un moment en què els personatges de la televisió van arribar al cinema. En altres ocasions, com va passar amb Star Trek, es reprenien els temes de la sèrie amb els mateixos personatges, interpretats pels mateixos actors. Més tard, es partia de zero amb una nova història que podia incorporar nous personatges. La primera gran producció basada en una sèrie va ser (que jo sàpiga) The Untouchables, al 1987. Curiosament, el seu director, Brian de Palma, va adaptar una altra sèrie famosa, Mission: Impossible. Si la primera era un thriller ambientat en el Chicago de la dècada de 1930, la segona era una posada al dia de la sèrie, en què el líder del grup era un espia veterà que veia que després de la Guerra Freda les coses ja no eren com abans.

Amb més o menys fortuna s'ha adaptat una sèrie rera l'altra: The Saint, The Avengers, Lost in Space, Wild Wild West, SWAT, Starsky & Hutch... La majoria s'han produït en els últims quinze anys. Per què? Podria ser perquè el cinema sempre ha adaptat referències culturals d'altres àmbits, especialment de la literatura (incloent-hi els pulps i tota la literatura menor) i el còmic. Arriba un punt en què la televisió passa a ser la referència principal no només de l'espectador, sinó també dels productors. Dubto que la majoria productors de Holywood s'hagin llegit Crim i càstig, per exemple, però segur que van veure alguna de les sèries esmentades anteriorment.

Mentre s'anaven adaptant sèries també es produïa un altre fenomen: la "dignificació" de la televisió. Vist que les grans superproduccions eren avorrides, tòpiques, amb guions lamentables i uns efectes especials que ja no sorprenien, alguns canals de televisió (sobretot els de cable dels Estats Units) se la van jugar amb històries força més audaces que el que es veia al cinema.

Ara, però, les sèries també fallen. Algunes, com Lost, ja no saben com avançar. Altres, com Heroes, van tenir una gran primera temporada, però després han fet vergonya aliena. La sèrie d'aquesta temporada havia de ser Flashforward, almenys la venien com si fos una cosa mai vista, novedosa i de trama addictivament emocionat, però ha estat decebedora. Com al cinema, la manca d'idees ha portat la televisió a tirar de remakes. En alguns casos, d'allò més lamentables (com ara Bionic Woman, però és que l'original ja feia força pena, només que amb el temps tanta cutrada fa gràcia), i potser l'excepció seria Battlestar Galactica, més que res perquè de remake només té el títol i algun nom, però no s'assembla en res. Excepte alguns episodis d'una mística d'allò més ensopida, cada capítol era un concentrat de mala llet, ambigüitat i relativisme moral.

Ara arriba V, i sembla que vulgui aprofitar l'èxit de Galactica, on no faltaven referències al fanatisme religiós, el terrorisme, les cèl·lules dorments, el totalitarisme, les dictadures i el "val tot" en el món de la política. Però aquesta nova V té algunes coses que apunten en una altra direcció: la protagonista, la dolenta, en lloc de ser una lleona vuitantera és una noia d'origen brasiler (l'actriu, no el personatge) de pentinat més aviat andrògin. El mal és poliglot i ambigu? Per acabar-ho d'arreglar, si a la sèrie original els bons estaven liderats per un periodista i una científica, ara la resistència l'encapçalen un capellà i una agent de l'FBI. Seguretat i religió substitueixen la investigació i el desig de saber? Sí que anem bé...