Ensenyar i suggerir, crear i copiar

Allò que diuen que és millor suggerir que ensenyar és totalment aplicable a l’obra de George Lucas. Com més se sap del passat, de les relacions i de la vida dels personatges fora de les trames de les pel·lícules, menys interessants resulten. El cineasta es va fer famós amb la saga Star Wars, amb una primera trilogia en què els protagonistes evocaven un passat mític que després, vista la segona (l’acció de la qual era anterior a la primera trilogia), es revelava decebedor. El mateix va fer amb Indiana Jones: a la tercera pel·lícula va encertar amb un breu flashback de la seva joventut i en l’aparició del seu pare, però tot el que fa a la quarta no interessa ningú.

Poca gent del món del cinema s’ha dedicat a destruir allò que havia creat amb tanta vehemència. Lucas ha destrossat els records de milions d’espectadors amb les seves “edicions especials” i continuacions de les seves primeres pel·lícules. Fins i tot és el causant que una paraula que fa tanta ràbia com “preqüela” s’utilitzi a tort i a dret.

De fet, hi ha qui diu que Lucas mai no ha inventat res. Va barrejar diversos elements d’una sèrie de gèneres (space opera, western, chanbara, etc.) i la combinació li va sortir bé. La imatge tan característica d’Indiana Jones no és sinó la còpia d’un personatge de cinema mut. De totes maneres, si Lucas no va inventar res des del punt de vista artístic, tampoc no ho han fet milers de cineasta de més prestigi i menys èxit comercial que s’han sabut vendre (o no vendre) millor.

El destí de la saga galàctica ha seguit un curs més que lògic. Lucas no crea com a cineasta? Potser no, però sí va crear un gegant del màrqueting: qualsevol personatge, per secundari sense frase que sigui, té el seu ninot; i qualsevol nau té la seva reproducció en joguina. No hi ha prou que la gent pagui l’entrada, també convé que compri tot allò relacionat amb les pel·lícules. Si algú podia fer-se càrrec d’aquell imperi del marxandatge era Disney, uns altres que, posats a vendre, vendrien les seves mares si calgués.

I qui tria Disney per a dirigir les pel·lícules, l’excusa de ninots, naus de joguina, videojocs, tasses i imants de cuina? Només podia ser l’inigualable J.J. Abrams, que després de ser coronat com a messies catòdic ja estava avesat a revifar sèries cinematogràfiques (curiosament sorgides de la televisió) com Mission:Impossible o Star Trek. Abrams copia? Segurament, però ha inventat un concepte nou: una pel·lícula que és un remake i una continuació alhora (remaquel?). Tot i que reincorpora el guionista d’alguns clàssics de la saga, sembla que tot sigui una successió de copypastes del guió de la primera pel·lícula (que és l’episodi quart), amb tocs de la segona (el cinquè episodi) i alguns canvis cosmètics i políticament correctes, però encara més incoherent (que el gènere sigui el fantàstic no hauria de voler dir que tot passa sense cap mena de coherència). Així, el detonant de la trama és el mateix tipus de personatge que amaga un important document i posarà en contacte els protagonistes, els dolents tenen la mateixa arma mortífera que els bons poden desarticular de la mateixa manera, etc. 

Malgrat tot, aquesta no avorreix ni produeix tanta vergonya aliena com la segona trilogia (els primers tres episodis), i Abrams juga molt bé amb els personatges i elements clàssics per a manipular perfectament el públic més nostàlgic. Total, que compleix l’objectiu. Entretenir? Bé, sí, però principalment que la gent passi per caixa i després compri joguines estel·lars. Des del punt de vista artístic o narratiu, no sé si era Eco el qui deia que en realitat sempre volem que ens expliquin la mateixa història, però ja podrien dissimular una mica.

Nosaltres parim, nosaltres decidim

Com que la situació política i econòmica és tan indignant, ha arribat un punt en què la gent ja no s’indigna per aquestes coses i cal cercar noves polèmiques. Fa cosa d’un mes en va sorgir una a partir de l’anunci d’una marca de roba. Aprofitant que s’acostava el dia de la mare, a l’anunci apareixia una noia amb un vestit de la marca en qüestió. Es posava un coixí sota el vestit i es mirava al mirall. Considerant que un possible embaràs l’afavoriria, decideix punxar tres condons i surt de casa tota feliç. De seguida van sortir comentaris més o menys vehements. Que si era de mal gust, que si frivolitzava amb la maternitat, que si havia d’intervenir-hi la conselleria (no recordo quina)... L’empresa, però, va aconseguir el que volia: que se’n parlés. Que es retirava l’anunci de la televisió? Cap problema, ja era a Internet i, si se’l retirava, probablement la pàgina que l’inclogués tindria més visites.

El sistema triat per la noia és curiós. Podria recórrer a la inseminació artificial. Podria recórrer a la inseminació natural sense haver d’enganyar el/s mascle/s amb el/s qual/s s’aparellarà. Però tot apunta que opta per l’engany, que trobarà un home responsable que li dirà que sense protecció contra les malalties de transmissió sexual i contra els embarassos no desitjats (perquè la concepció d’una nova vida comporta una gran càrrega de responsabilitat) no accedirà a penetrar-la per molt que ella insisteixi, però ella l’enganyarà, empesa pel seu desig de maternitat, i intentarà quedar-se embarassada tot i l’ús del preservatiu. Sembla, doncs, que la protagonista de l’anunci no té cap intenció de criar la seva descendència (podria tenir trigèmins univitel•lins, per exemple) en parella, sinó que veu els homes simplement com a potencials donants, no com a éssers sensibles amb la necessitat de desenvolupar la seva afectivitat vivint en parella i criant la prole que puguin tenir en comú. Deduïm que és una dona urbana i moderna que està pel damunt d’ideologies caduques que implícitament ens adoctrinen.

El comportament de la noia, o almenys un comportament molt semblant, s’ha vist en àmbits no gaire urbans ni moderns. Més aviat correspon a una pràctica tradicionalment vinculada a determinats entorns rurals. La situació és fonamentalment la següent: una noia té un xicot que no està gaire centrat en un casament a curt termini. La noia, però, es vol casar (potser pressionada per les convencions socials d’un entorn reduït i conservador) i llavors opta per mantenir relacions sexuals amb el xicot, però sense dir-li que no utilitza cap mena d’anticonceptius. És més, en la majoria de casos diuen que sí que en fan servir, però sempre es tracta de píndoles o d’objectes inserits en l’interior del cos femení de manera que l’home no s’adoni de l’engany, a no ser que es dediqués a punxar preservatius, però ja requereix una preparació més complexa que dir que pren pastilles anticonceptives, per exemple, i no prendre’n. Una vegada la noia queda embarassada, el noi es veu obligat a casar-se amb la noia (i aquí tornem a allò de la pressió i les convencions socials).

És cert que els objectius són diferents. A l’anunci, l’embaràs, la maternitat, és l’objectiu, mentre que en els altres casos és només un mitja per al casament, l’objectiu final; però tots dos sistemes passen per l’engany a l’home. Hauria d’intervenir alguna conselleria? Potser la de cultura, ja que en realitat es tracta de mantenir viva una tradició nostrada que, ara que s’està perdent als pobles, es podria recuperar a les ciutats, sobretot ara que també estan de moda els horts urbans.

Anglosaxonament

Una coneguda marca de cervesa es limita a fer el mateix anunci cada estiu. Es tracta d'un noiet que se'n va a un poble de la costa a l'estiu i s'acaba fent una noieta que coneix, ja sigui la típica guiri o bé una companya de feina del ram de l'hostaleria. A més de la cervesa, l'anunci vol vendre l'estil de vida mediterrani. I és que aquí som l'hòstia i es viu de puta mare. Ens tenen collats, però, ei, que aquí som molt alegres i enlloc no es menja millor.

Com que l'aparició d'aquest anunci estiuenc ja és una mena de tradició, també és important quina cançó en farà de banda sonora. Cada any trien alguna cançó més aviat desconeguda. Després fan un concert a l'antiga fàbrica d'aquesta cervesa i porten l'intèrpret de la cançó. En la majoria dels casos, la gent només espera aquella cançó i tant se li'n carda la resta. O potser és que l'intèrpret només tenia aquella cançó i algun parell de merdes més. O potser era un grup tan dolent que es van desfer i la feina és dels publicistes per a buscar-ne els membres i que toquin la puta cançó i alguna coseta més, ja que hi són.

Les cançons que surten són també un cant als valors mediterranis. Sí, aquí som l'hòstia, molt divertits i alegres. I s'hi menja molt bé, és clar. Però la cançó sempre és en anglès. També podria ser en italià o en sard, que també són mediterranis, però no, collons, que som mediterranis, que ja sabem que a l'hora de la veritat el que mola és parlar anglès i cantar en anglès. Algú podria fer alguna cançó molt bonica i alegre en francès o en provençal, però si no és en anglès no mola. No siguem provincians.

Encara no és estiu, però la marca de la cervesa ha aconseguit superar-se. Ara surt un cuiner japonès i Francisco Fábregas, un tio guai, un senyor que sap que parlar el seu idioma és molt lleig (mireu aquí quin idioma parla ell quan tothom parla el seu idioma). La cançó, però, no és una tonada pop feta per quatre pollosos angloparlants, sinó una havanera, que tot i que no van ser creades al Mediterrani, sí que es toquen a la platja. A més, és una de les havaneres més populars, La bella Lola, però, és clar, llavors l'anunci seria una merda provinciana i casposa. Com es pot arreglar? Doncs fent-ne una versió en anglès, és clar. De La bella Lola. En anglès. Toca't els ous. Ja ho deia Oriol Bohigas abans dels Jocs Olímpics de 1992: "que es canti el Cara al Sol a l'estadi per recordar a algun alt càrrec del COI el seu passat polític, però en anglès, que queda més internacional".

"M'exalta el nou i m'enamora el vell"

Mira tu que bé! Ara que fins i tot Scorsese es passa al 3D, resulta que premien una pel·lícula muda i en blanc i negre. És tracta d'anar a contracorrent? No. De fet, si abans ja havia posat un exemple amb aquell còmic de Gilbert Shelton, ara la cosa ha anat més lluny i tot. M'explico. No sé si algú es recorda de com es feien les fotos abans, fa més de deu anys. Tenies una càmera que no era digital, havies d'enfocar, girar l'objectiu fins que la imatge semblés més o menys decent, prémer el botó i... treure el rodet, portar-lo a revelar i, després d'esperar uns dies, anar a buscar les fotos. I potser resulta que una vegada les tenies no era exactament com pensaves que serien, que estaven borroses, desenfocades, horribles.

Ara, en canvi, tenim càmeres digitals. Ni rodets, ni revelat, ni hòsties. Podem fer 50 fotos del mateix i ja triarem la que ens agradi i esborrarem les altres. A més, amb una qualitat d'imatge molt superior a la que oferien la majoria de càmeres que la majoria de gent es podia permetre. I ara què fem? Doncs crear invents com Istagram perquè les fotos en bona qualitat, colors bonics i ben enfocades semblin cremades, velles i de mala qualitat.

Jo proposo superar aquest estadi i buscar per casa alguna foto antiga dels pares o els avis. Alguna feta a l'estiu, en color, però ja mig descolorida. I desenfocada, és clar. Llavors l'escanegen, des de l'ordinador l'enviem a l'iPhone i la convertim amb l'Istagram. A veure què surt. I el que ja seria la mascletà del pajillerisme tecnològic seria fer un iPhone amb lent de Lomo. O potser ja existeix.

Ah! La frase del títol no és meva. És de J. V. Foix.

Grec

El 1996 Disney va estrenar una adaptació de El geperut de Notre Dame de Victor Hugo. Van fer-hi diversos canvis: el dolent ja no era un clergue i la història no acaba malament. Bé, relativament, perquè a la gitana li posen un guaperes perquè s’hi casi. I el geperut no podia acabar amb la gitana? Ah, no, que feien mala parella perquè ell era molt lleig. Però no ens desvien del tema: els descendents de Victor Hugo van presentar una mena de queixa en què mostraven el seu disgust per com s’havia tractat l’obra de l’escriptor. Deien que no volien diners, sinó manifestar el seu rebuig pel fet que, per exemple, els personatges creats pel seu ínclit parent fossin ara ninotets que regalaven amb els happy meals del McDonald’s. No ens enganyem: aquesta gent volia diners, és clar, però cal tenir en compte que els de Disney no són curtets i ja devien haver estudiar com estava allò del període de temps necessari perquè una obra passi a ser de domini públic, la puguin desgraciar tot el que vulguin i, el que és més important, lucrar-s'hi tant com vulguin. Té gràcia que Disney pugui arribar als extrems de portar a judici algú que pengi una foto a Internet en què de fons es vegi un cartell d’una de les seves pel·lícules argumentant que estan reproduint una part de la seva obra quan ells han xuclat tota mena de fonts, de Collodi a Perrault i dels Grimm a Stravinski.

Però no ens desviem del tema: la següent pel·lícula de Disney va ser Hèrcules. Com la del geperut, tampoc no l’he vista, però tot apunta que no sembla gaire fidel als relats mitològics. I jo em pregunto, després del Geperut, pensant que alguna demanda de descendents d’artistes podria acabar tenint èxit, no van optar per agafar uns personatges creats fa més de dos mil·lennis i a veure quin parent dels creadors els podia dir res?  Potser no, perquè l’any següent van adaptar la llegenda de Huā Mùlán i, potser sense ser conscients del perill, se la van jugar de mala manera, perquè si els xinesos busquen una ocasió de fer diners de ben segur acabarien inventant-se alguna cosa.

Però no ens desvien del tema: Hollywood ja havia recorregut als mites grecs en altres ocasions. En alguns casos, fins i tot han fet alguna joieta del cinema d’aventures com ara Jàson i els Argonautes (1963), que es permetia certes llicències, però almenys era força simpàtica.

Sembla que la prescripció de drets sobre personatges que ja són universals i el caràcter fantàstic de les seves aventures ha animat Hollywood a fer diverses produccions mitològiques. El 2010 van fer Clash of the Titans, un remake d’una pel·lícula de 1981. Si l’original ja era cutre (encara que no es pugui dir perquè té efectes de Ray Harryhausen), la nova versió carda pena directament. És avorrida i plena de criatures digitals més aviat lamentables. Puc parlar amb coneixement de causa perquè, aquesta, l’he vista al tren (hauria de crear un bloc sobre pel·lícules que he vist a trens, avions i autobusos i que m’han traumatitzat: al tren de tornada ens van posar Letters to Juliet, una oda a la previsibilitat i els clixés). Ara, els qui més pena carden son Liam Neesson amb una mena d’armadura fluorescent i Ralph Fiennes, que teòricament és un déu, però que sembla una mena d’indigent pollós.

En aquesta història mitològica es passen l'argument original per l'arc del triomf: Perseu és una mena de marine; Io és immortal (ni vaca ni hòsties); igual que a la primera versió, surt el Kraken, no Cetus (d'on us penseu que ve el terme "cetaci"?), sinó un bitxo de la mitologia nòrdica; en aquesta línia multicultural, també surten uns djinn que no tenen res a veure amb les criatures de la cultura àrab... fins i tot el CGI de Medusa té com a base una supermodel. Les gòrgones ja no són el que eren.

Anem-nos calçant, perquè després d’Immortals, que sembla encara més avorrida, vindrà la segona part dels Titans, que compta amb tot un altre cúmul de despropòsits. Però no ens desviem del tema: ara que Grècia està en fallida i intervinguda, el ministeri de cultura grec no podria demandar Hollywood? Tal i com tracten la cultura hel·lènica, les indemnitzacions haurien de fer de Grècia una potència econòmica mundial. El problema és que, com deia abans, això podria donar idees als xinesos.

Dret a la dreta

El passat cap de setmana vaig llegir una notícia impressionant: sembla ser que a diversos mitjans havia sorgit una gran polèmica perquè la música Lourdes Hernández, coneguda com a Russian Red, havia dit en una revista que tendia més cap a la dreta que cap a l'esquerra. Una sèrie de lectors s'han mostrat escandalitzats i han enviat uns comentaris d'allò més incendiaris. Més endavant, altres companys de professió han comentat el cas d'Hernández en particular, el de cadascun d'ells i la qüestió sobre si un músic ha de parlar de les seves tendències polítiques o reflectir-les a les seves cançons.

És curiós que es consideri que el món del pop i del rock és més aviat d'esquerres. Una persona que fa que la gent passi per caixa (a uns 80-100 euros la broma) i ompli estadis de gran capacitat mentre aclamen un milionari inserit en una maquinària gegantina de llum i de so que també ha costat milions no em sembla gaire d'esquerres. I el que ja és l'hòstia és que alguns suposats artistes, a més, vagin fent discursets humanitaris totalment contraris a la vida que porten.

A més, també critiquen Hernández perquè ha expressat el seu desig de ser mare abans dels 30 anys. Això també és d'allò més conservador, inacceptable en una estrella del pop. És a dir, els rockers de tota la vida tenen fills com per muntar un equip de futbol i ningú no diu res, en canvi, que una jove intèrpret digui que vol formar una família és intolerable. Formulat d'una altra manera: un paio que va prenyant groupies és un tio d'esquerres i solidari, mentre que una dona que vol formar una família no és digna de dedicar-se a la música. Això no és una mica masclista? Això són valors d'esquerres?

Fa uns quants anys vaig veure l'actor i humorista (?) Josema Yuste a la televisió, però no en un sketch, sinó com a entrevistat. Yuste afirmava que si tenies un aspecte mitjanament pulcre i no deies que eres d'esquerres era difícil tenir feina. Sincerament, el més senzill de suposar és que a l'excomponent de Martes y Trece ja se li havia passat l'arròs (en el camp de l'humor, com a mínim), com a alguns músics (?) que al·leguen persecucions polítiques per a justificar que ja no són el que eren, si és que alguna vegada havien estat algú. Potser Lourdes Hernández, amb les seves declaracions, ha demostrat ser l'artista més transgressora i outsider del panorama musical espanyol (que tampoc no és gaire cosa, tot s'ha de dir). Abans, el músic que es deixava créixer els cabells i proclamava el seu compromís amb l'esquerra era criticat pels benpensants, ara només cal dir que és més aviat de dretes i que vol tenir una criatura per a desencadenar les ires de molts lectors de webs sobre música. I, ara que ho penso, Melendi ha dit alguna vegada què cony és?

Coses que mai no vaig veure

He quedat a la terrassa d'un barri molt allunyat del meu. Hi vaig caminant i gairebé trigo dues hores. Pel camí, un SMS m'avisa que la persona amb la qual he quedat arribarà un quart d'hora o vint minuts més tard. És igual. He estat gairebé dues hores caminant i no em fa res seure una estona a la terrassa sol. Hi ha ombra i ara s'hi està molt bé després d'un dia molt calorós. La cambrera, xinesa, no sembla molt interessada a atendre'm. Potser pensa que els gots que hi ha a la taula, d'una parella que marxava just quan hi arribava jo, són meus. Tampoc no tinc pressa perquè m'atengui, la veritat.

Al la taula del costat -de fet, són dues taules ajuntades- hi ha quatre parelles de gent d'entre 75 i 80 anys. Parlen a un volum que se'ls pot sentir des de Nova Zelanda (un d'ells porta un aparell a la orella). Tinc la sort de seure precisament en el moment en què una de les parelles explica que, ja fa molts anys, un veí tenia una pel·lícula pornogràfica que li havien portat de l'estranger, perquè aquí encara no estaven permeses. Tots dos diuen que van marxar així que va començar del fàstic que els feia.

A partir d'aquí comencen a parlar de la pornografia en les seves diverses variants: que si en algunes surten dones amb dones, que si s'han d'empassar aquelles coses, que si pel davant i pel darrere... Una parla "d'aquella que és d'un matrimoni de cantants" (es refereix a Ana Belén) i d'una pel·lícula on sortia, La pasión turca, en què queda en un hotel amb un home que ni tan sols la toca i només "li llença tot allò seu a la cara" (sic). I com és que hi ha homes als quals pot agradar això? Després parlen dels espectacles pornogràfics en viu. S'estan uns quinze o vint minuts parlant del tema, s'aixequen i se'n van. Això sí, a tots els fa fàstic i cap mai no ha vist ni una pel·lícula pornogràfica ni han assistit a un espectacle d'aquest tipus (a revistes sí, que feien molta gràcia). I suposo que no es baixen porno per Internet.

Aquella conversa em deixa fascinat. Fa temps que sento parlar de la relació entre l'exèrcit i la pornografia. Es diu que coses com la realitat virtual o Internet estan desenvolupats principalment per l'exèrcit, però després la industria de la pornografia és un dels sectors que li dóna una utilitat pràctica als avenços tecnològics. Després de sentir vuit persones pontificar durant tant de temps sobre una cosa que -segons ells- mai no han vist, també trobo una relació entre la pornografia i la religió.

Denominacions

Passo per davant una botiga amb un rètol que diu "productes llatins i espanyols". És una cosa que trobo curiosa des de fa temps, i fins i tot fa una mica de ràbia. Els espanyols no són llatins? Ara resulta que els llatins són només els llatinoamericans d'una determinada part, perquè argentins i uruguaians, és a dir, la gent que principalment és d'origen europeu, tampoc no solen entrar en aquesta classificació.

Què vol dir "llatí"? Antigament es tractava dels europeus de llengua romànica, de Portugal a Romania. La prova fefaent és que, abans de la Copa d'Europa existia la Copa Llatina, disputada pels campions de les lligues espanyola, francesa portuguesa i italiana. Hi ha una autoritat més important que un organisme futbolístic?

Existeix també el concepte de Romània (no Romania, aquí la prosòdia és important), que inclouria tots els pobles on es parlen llengües romàniques, i aquí entraria des de Bèlgica fins a Tierra de Fuego, de l'illa de Pasqua fins Macau o Timor Oriental (si és que encara hi queda alguna persona lusòfona), però, en aquest cas, llatins serien tant els equatorians com els francesos, per exemple. Per què si un peruà parla de "nosotros, los latinos" està dient "nosotros y tú no". No coneixen el concepte de llengua romànica?

És clar que el més trist de tot és que el concepte aquest de latino no ve dels pobles llatins, sinó que més aviat ho utilitzaven els americans anglòfons per designar els qui no eren com ells (i, ara que ho penso, els quebequesos i els cajun són llatins? Si parlen una llengua romànica haurien de ser llatinoamericans). Total, que els llatinoamericans s'autodenominen com els han dit els anglos. Després parlen molt d'orgullo latino, però tot imitant les bandes dels Estats Units.

El qui salva una vida...

[ACHTUNG! No sé si alguna cosa del text que ve a continuació es pot considera spoiler, però endavant...]

Fins fa poc no havia vist La llista de Schlindler. Pensava que la tendència a la llàgrima fàcil que de vegades té Spielberg podia esgarrar la història. És curiós que pràcticament uns dies després de veure-la estrenin 南京!!南京! (Nanjing! Nanjing!), traduïda -subnormalment- com Ciudad de vida y muerte.La crítica l'equiparava a la pel·lícula sobre Schindler, però, la veritat, l'única cosa que els veig en comú és que totes dues són en blanc i negre. Per començar, la narrativa de Lu és totalment diferent. La pel·lícula té un començament gairebé de documental, pràcticament sense diàlegs. Després se centra en el campament japonès i en la zona de seguretat de Nanjing, en la qual està el famós John Rabe i el seu assistent, Tang. Finalment, els suposats protagonistes donen pas a la terrible situació de Nanjing després de la massacre i l'únic protagonista que apareix és el del soldat japonès horroritzat. Per cert, a alguns xinesos no ha agradat gens veure que també hi havia japonesos horroritzats davant de massacres, però després viuen convençuts que el govern Xinès es passeja pel Tibet o Xinjiang regalant llaminadures.

Es també curiós que fa un parell de dies hagi vist el tràiler d'una altra producció sobre el tema, John Rabe, però des d'un altre punt de vista. Aquesta vegada sí que tot se centra en una mena de Schindler a l'Àsia. A la pel·lícula xinesa, en canvi, Rabe no pinta gaire cosa. Salva qui pot, però sense mullar-se mai, i quan ha de cardar el camp ho fa i es queda igual. A John Rabe, en canvi, sembla com si fos el salvador de tota Àsia, per no parlar dels abnegats occidentals que es trobaven a Nanjing, que a la pel·lícula de Lu fan més aviat ràbia perquè semblen els putos guiris que viuen per Gràcia i Ciutat Vella, amb els seus aires de superioritat i el convenciment que tothom ha d'entendre i parlar el seu idioma per collons. De fet, els únics que sí que s'arrisquen, se la juguen i són víctimes dels fets de Nanjing són dos xinesos, home i dona, de la zona de seguretat: Tang i Jiang (només se'n diuen els cognoms). A la producció sinoeuropea, en canvi, Rabe és una mena d'abnegat superhome que s'enfronta a tot per salvar la població xinesa i els occidentals -entre ells un Steve Buscemi cirurgià- són una mena d'àngels. Vaja, que sort en van tenir, dels occidentals, que aquest cony de xinus s'estarien matant entre ells constantment.

Si volen fer una pel·lícula interessant, per què no una sobre Sugihara Chiune? Aquest diplomàtic japonès va ser vicecònsol a Lituània i va atorgar visats a un gran nombre de jueus que, si no haguessin marxat, haurien mort amb tota seguretat. Sugihara se la jugava, entre altres coses perquè el Japó era aliat d'Alemanya i el ministeri d'exteriors japonès li denegava l'expedició de visats. Fins i tot va ser presoner de guerra i, ja al 1947, el van fer dimitir com a diplomàtic i se'n va anar a treballar a la URSS, en una empresa d'importació i exportació. Sugihara només va concedir una entrevista, tot i les insistències, però mai no va voler explotar la seva condició d'heroi, explicant només que, davant la situació en què es trobava, què havia de fer sinó expedir els visats? A la base de dades sobre cinema que hi ha a Internet només hi ha una pel·lícula sobre Sugihara, i és un documental. Sempre ven més algú que s'aprofita de lleis racistes per enriquir-se o que deslocalitza a la Xina i, sobretot, sempre queda millor un occidental salvant orientals que a l'inrevés; si no és Jackie Chan salvant alguna rossa espectacular i hostiant els dolents de torn, és clar.

Seu

(c) Max

De petit deien que Porcioles havia estat un alcalde que havia esgarrat la ciutat. Això sí, quan va morir tothom li dedicava tota mena d'elogis. Els mateixos que l'atacaven despietadament (una vegada passat el franquisme, és clar, no fos cas...) ara afirmaven que sort en va tenir Barcelona, d'ell. No era Camus el qui deia "sempre parlem bé dels morts perquè ja no són aquí per molestar-nos"?. Ara mor Samaranch, i si ja en vida tothom li anava llepant el cul, imagineu ara. No es tracta de valorar el seu passat falangista o la seva gestió del COI (lloada aquí i criticada a la premsa internacional), sinó destacar un fet curiós: la premsa catalana emfatitza la importància de Samaranch i els seus contactes a l'hora d'aconseguir que Barcelona fos seu olímpica. Això és insultar la ciutat. És com dir que era una merda de lloc i que, si no arriba a ser per actes que freguen el frau, Barcelona no hauria estat seu olímpica mai de la vida. O potser volen dir que si no és per contactes i prevaricacions diverses una ciutat no aconsegueix que el Comitè la seleccioni? Què estan dient? Ciutat de merda? Comitè, president inclòs, corrupte? Totes dues coses?

Paradoxes publicitàries

Des de fa uns quants dies, a la tele passen un anunci d'un cotxe. N'hi ha dues versions: en una surt Marilyn Monroe i en l'altra John Lennon. Tots dos vénen a dir que això de mirar el passat no serveix de gaire i que és millor crear un estil propi i fer coses noves en lloc d'inspirar-se en obres o figures del passat. Llavors la pantalla fon en negre, es veu un text que diu "Anti Retro" i surt el cotxe en qüestió, que més que futurista o original sembla força lleig. Però, a veure, si has de recórrer a Lennon o Monroe, no estàs essent retro? Podrien haver posat a alguna icona del present, com ara John Cobra, que es veu que, a més, intervé sovint en un fòrum sobre cotxes. I la seva cançó Carol no és tan hipòcrita com Imagine.

"Total, si és el mateix"

A la pastisseria Escribà de la Gran Via, a més de tenir una dependenta tenyida de ros platí que et mira com si fossis l'última merda del planeta si li vas a comprar una barra de pa i et canvia d'idioma amb aires de "usted no sabe con quién está hablando", hi ha una mona que commemora el 15è aniversari del parc temàtic Port Aventura. No només hi han posat un ocellot gegant, sinó que també hi han recreat els diversos recintes del parc. Ja és curiós que a la part de la Xina hi hagin posat un cartell on diu "Número 1 del Japó". L'altre també té una inscripció en japonès, però no acabo de veure bé què hi diu. Bé, total, tot són xinus, no? A l'estat xinès viuen més de 1.300 milions de persones i a l'altre 120 milions. Això sí, quan algú barreja les falles i els passos de Setmana Santa en una pel·lícula, aquí hi ha qui posa el crit al cel. No sé què en deuen opinar els xinesos i els japonesos.

D'allò que diuen que viatjar és tan bo

Al metro hi ha cartells com el de la imatge. Veient-lo et fa pensar que quinze dies a la Xina, si canvien la teva vida, serà a pitjor. Per començar, mireu la cara d'Alejandro Agag lobotimitzat que se li ha quedat al pobre noi. A més, qui seria tan imbècil d'agafar tot un bistec amb palets? Precisament la cuina xinesa (com la japonesa i la coreana, per exemple) està pensada per menjar així, de manera que tot ja ve tallat a una mida adequada. I perquè no he trobat cap link amb el spot que passen a les pantalles del metro, una obra que fa que et replantegis el concepte de vergonya aliena.

Viatjar és com llegir: tothom diu que és molt bo, molt positiu, que et fa millor persona i tot. "Viatjar és conèixer altres cultures", diu la típica pedorra quan a les notícies arriba el període de vacances i pregunten a la plebs per què se'n van de viatge. No sé fins a quin punt la gran majoria de gent que viatja coneixen res de nou. Des de petit, quan molta gent estava enlluernada per països com ara Gran Bretanya, França o Alemanya, jo només veia una colla de subnormals que feia l'imbècil per la costa catalana. Alguns hi venien des que tenien 5 anys i no sabien dir ni "bon dia" en castellà. L'única cultura que han conegut és la de l'alcohol barat i la d'un país miserable que es va obrir de cames al turisme més vomitiu per superar una trista economia de postguerra. Aleshores pocs espanyols viatjaven. Si anaven més enllà dels Pirineus, encara mostraven un cert respecte i tornaven més o menys meravellats, tot i que, immediatament de comentar alguna cosa que els semblés interessant, hi afegien "ara, que com aquí enlloc, eh?". Els espanyols de fa un parell de decennis només podien anar traient pit a Portugal, país amb uns habitants l'educació dels quals supera de manera infinita la dels seus veïns de península. Hi veies castellans i gallecs que travessaven la frontera per comprar-hi ceràmica i tovalloles pensant que "estos son los únicos algo más pobres que nosotros, así que vamos a cebarnos". No canviaven moneda (era abans de l'euro) i menys d'idioma, és clar. I encara avui hi ha espanyols que continuen dient: "és que vas a Portugal i es veu tot tan primitiu". Colla d'ignorants.


Ara els espanyols viatgen més, i no sé si és per Alonso, Nadal i la Roja, però van pel món amb orgull. A Portugal mantenen els aires de superioritat i ni tan sols diuen "desculpe, não falo português", perquè, com em deia una castellanolleonesa que havia estat una vegada en un poble de la Catalunya profunda i es va escandalitzar perquè la gent parlava una altra llengua romànica (ui, que complicat!), "yo no tengo que preguntar nada ni que entender nada" ("ni preguntar ni entender" seria un bon lema per a l'escut del seu poble; en llatí quedaria millor, però no sé si li agradaria que no estigués escrit en españolazo). És més, tot i que tenen la sort que els portuguesos no els engeguin a la merda, encara es posen nerviosos si no els entenen alguna paraula. A Itàlia, hi van pensant que al cap i a la fi, és com una versió d'Espanya amb decorats de cartró pedra i on l'idioma és una mena de castellà mal parlat. Al centre i nord d'Europa, no només van parlant castellà per la puta cara (entre altres coses, perquè no saben res més) o intenten fer veure que saben quatre paraules d'anglès, sinó que a més intenten fer el màxim soroll possible per demostrar com són de simpàtics. Els espanyols confonen mala educació amb simpatia i soroll amb alegria. Conjuntament amb la truita de patates i la mala llet, un dels elements que conformen la unitat espanyola és la ignorància i les ganes de donar la nota quan se surt fora de les sacrosantes fronteres estatals: els catalanets, tant a Portugal com Pirineus enllà, també van parlant castellà a la gent i viatgen en manades d'allò més insofribles. A més, ja poden ser a Helsinki o a Kuala Lumpur, que si veuen un lloc on diu "Tapas" hi van corrents. Em diuen que fins i tot a Birmània hi ha bars de tapes, però com que els birmans no estan com per anar de pintxos i tapeo, els qui els omplen són els turistes espanyols. Fins i tot un amic que viatjava amb altres dues persones pel Japó em deia que es van posar com bojos quan hi van veure un restaurant espanyol. "¡Uy, con qué ganas me comería ahora una paella!". Com si allà no els sortís l'arròs per les orelles i, a més, pel poc temps que hi estarien (2 o 3 setmanes), poden sobreviure sense paella, no? Això sí que son ganes de conèixer altres cultures.

Als aeroports queda palès aquest interès pel coneixement i el respecte als habitants d'altres indrets del món. A la cua per a facturar, una vegada tenia tres o quatres parelles de catalanets (em sembla que jubilats) que anaven a la Xina, no sé si per quinze dies que els havien de canviar la vida. Només anaven fent comentaris com ara "vinga, que se us ha acabat això de menjar pa, que els xinus aquests tan rarus només mengen arròs". Tot era "collons, que rarus que són aquests xinus". Bé, per començar dubto que a Beijing o a Shanghai no es pugui trobar pa i, a més, si els uns són tan rarus i els altres han de patir tant, que es quedin a casa seva i ja està: ells no ho passaran malament i ningú no els haurà de suportar, perquè si a la cua de l'aeroport són així, no vull pensar com seran a altres llocs.

I, per acabar, l'última vegada que vaig viatjar en avió, torno de l'aeroport a casa. A l'autobús tinc darrera un noi i una noia. Ella és de Baiona, al País Basc francès. Ell és un quillaco. Primer ell intenta fer-se el simpàtic explicant acudits com ara "van dos tíos por la calle y el del medio se cae" (és tan imbècil que no deu saber ni el del gos Mistetas), després comença el seu recital de subnormalitats. "¿Y tú por qué dices que eres del País Vasco? ¿No ves que se creerán que eres española? Además, ¿por qué coño dices "país" si eso no es ni un país ni nada, como Cataluña? Pero a los vascos les debe joder que haya un País Vasco francés. Además, Bayona en francés es Burdeos, ¿no? ¿Cómo? Que a Burdeos lo llamáis "bordó", ¡¿pero eso que mierda de nombre es?!". La noia era força assenyada i deia que es deia "País Basc" com també es pot dir "País de Gal·les", que és un nom i ja està, i responia al quillaco amb gran paciència i educació. Ara, que ell continuava repetint el nom d'un poble de França (no recordo quin era i ell pronunciava amb el cul) i només anava dient coses negatives sobre el lloc, això sí, convençut que ho feia amb molta gràcia. Viatjar li pot canviar la vida a un imbècil així? No sé, però si viatgés a Mururoa mentre hi tornen a fer proves nuclears, segur que la vida per a certs membres de la humanitat seria una mica millor.

D'allò que diuen d'ensenyar i suggerir...

S'obre el teló i fan tres pel·lícules amb els arguments següents:

1) Un jove arriba a la casa d'un senyor d'edat provecta que té quatre filles. El jove, sistemàticament, es tirarà totes quatre filles. Ara no recordo si era per ordre d'edat (de la més gran a la més jove).

2) Una parella es casa. Ell treballa en una plataforma petrolífera i, en un accident, queda paraplègic. Li diu a la seva dona que gaudeixi del sexe sempre que pugui, i ella, que és d'una petita comunitat rural, s'ho pren al preu de la lletra (bé, tampoc tant, perquè no se sap fins a quin punt gaudeix o ho fa per seguir les ordres del marit) i es dedica a copular amb tot aquell que troba. Ara no recordo si treballava en una plataforma petrolífera o si era una cosa semblant (el que sí que ho feia era Tim Robbins en una de la Coixet).

3) Dues turistes arriben a una ciutat del Mediterrani. Les coneix una mena de bohemi/latin lover/black and decker i les convida a casa seva per muntar-se un trio. Una acaba marxant, però arriba l'ex del latin lover i acaben muntant-se un trio.

Quina característica tenen totes tres pel·lícules? Que tenen arguments de pel·lícula porno, però no es veu res. Realment val la pena no mostrar i només suggerir? Doncs no ho sé, perquè en aquestes pel·lícules no es veu res, però són d'allò més avorrit (de fet, és una altra cosa que també tenen en comú). Per no parlar que era més digne el pseudofunk cutre del porno dels 70 que les cançons tan insuportables com pretencioses de Giulia y los Noiosini.

Solucions:

1) Belle Époque (1992, Fernando Trueba)

2) Breaking the Waves (1996, Lars Von Trier)

3) Vicky Cristina Barcelona (2008, Woody Allen)

Català de l'any

Un diari organitza l'elecció del català de l'any, no sé si mitjançant els vots dels seus lectors o de tothom que vulgui votar. Jo no ho he fet i no sé com funciona el procés de selecció. Els tres finalistes eren El Tricicle; Roser Capdevila, creadora de Les Tres Bessones; i Josep Guardiola, entrenador del FC Barcelona. Va guanyar aquest últim, cosa més que lògica, donat el grau d'ensopiment al qual han arribat els altres dos

Des de fa uns quants anys jo crec que hi ha un català que es mereix un reconeixement públic per part de les institucions culturals catalanes. Em refereixo a Albert Boadella i Oncins. Ja pel nom es veu que és un català de pro. En el món de la cultura subvencionada i el del llast del vomitiu teatre català, Boadella, enfrontat amb l'oficialitat, es va negar a rebre subvencions de la Generalitat. Però allò no era prou perquè els ciutadans coneguessin com és d'abjecte el món del teatre i va decidir anar més enllà. Fusionant dramatúrgia i reality show, l'abnegat Boadella va convertir la seva vida en un work in progress constant. La seva interpretació com a patètic dramaturg llepaculs del poder és tot un exemple del paper de l'artista en la societat. I tot pel bé de Catalunya, perquè de la mateixa manera que només pots obtenir una visió global d'una determinada cosa si la veus de lluny (com ara les línies de Nasca), Boadella va marxar a Madrid perquè des de fora poguéssim veure millor la miserable figura de l'artista que es ven, que esdevé la mona ensinistrada dels polítics i d'un determinat sector de la premsa per una mica de feina i uns quants calerons. Tot això evidenciat especialment quan se'l veu fent de bestioleta faldillera al costat d'una senyora que quan va ser ministra de cultura només va fer mostra de la seva immensa incultura. Com és que aquí encara hi ha gent que no s'adona de la seva tasca i, en lloc d'aplaudir-lo com es mereix, l'insulta i critica sempre que pot? Sens dubte, el poble català és autodestructiu.

Mireu si és bon català que, ja posats a fer el pena amb diners públics, ho fa fora de Catalunya, amb diners de Madrid, que dilapida en vergonyoses imitacions dels germans Marx quan li regalen uns teatrets perquè pugui fer les gràcies que tan agraden als opulents i ignorants mandataris opressors. Fins i tot és l'únic que inspira els guionistes del Polònia perquè facin alguna cosa menys lamentable del que és habitual, que no és poc.

Sverige über alles

Ja sé que això que estic pensant ara és políticament incorrecte i no sé fins a quin punt es pot dir públicament, però bé, com que això no ho llegeix ni cristo, ho diré: els suecs són els millors, són superiors en tot. Ells tenen la princesa Madeleine i els espanyols la infanta Elena; allà tenien nullNina Persson quan la dona més desitjada d'Espanya era Marta Sánchez, i ara tenen The Sounds mentre que a los 40 subnormales posen El Sueño de Morfeo, nom que els escau perfectament de tan soporífers com son. Fins i tot quan un futbolista es pela el cap aquí hem de veure restes de sèrie com Delapeny en lloc d'homes del carisma de Henrik Larsson. Cal dir res més?

Ara està de moda la novel·la negra sueca. Ja fa temps que corrien els llibres de Henning Mankell, però la trilogia de Stieg Larsson va ser la mascletà, una barreja d'Ingmar Bergman (bé, tampoc tant, però no sabia que posar-hi) i Stephen King capaç de satisfer la pedorra que llegeix l'últim bestseller al metro i el pseudointel·lectual. Una altra autora d'aquest gènere és Åsa Larsson (que es pronuncia ossa, no assa), que se suposa que no està emparentada ni amb Stieg ni amb Henrik. En una recent visita a Barcelona en què se celebrava la setmana de la novel·la negra (o una cosa així), la senyora Larsson explica que aquest gran boom de la literatura policíaca sueca es deu al fet que els suecs s'estan adonant que allò no és el paradís perfecte amb què s'havien autoenganyat, sinó que ara està començant a sortir la merda, els secrets inconfessables que la mateixa societat sueca no gosava revelar. Tot això, lògicament, no és sinó una altra mostra de la superioritat sueca: són tan perfectes que fins i tot es poden permetre el luxe de practicar l'autocrítica. Si és que no hi ha per on agafar-los! Què se'ls pot criticar?

I parlant de criticar: la societat sueca és tan oberta, tan tolerant, tan fantàstica, tan ........................ (escriviu el vostre adjectiu preferit sobre la línia de punts) que admet tot tipus de crítica. Pots criticar la seva política; la família reial, amb aquella bellíssima princesa de conte de fades que té; i potser fins i tot pots posar en dubte el rendiment de Zlatan Ibrahimović. Ara, conscients de la seva perfecció, posen només una excepció (només perquè no diguin que són tan perfectes que et deixen criticar-ho tot, és clar): hi ha una única persona que no es pot criticar. Però, qui és? Un polític, un futbolista, un agitador cultural, un estibador? Norl! Una escriptora! Un altre exemple que demostra la prioritat que donen a l'intel·lecte. Es tracta d'Astrid Lindgren.

L'obra de Lindgren té dos personatges destacats. Un és Kalle Blomkvist, un nen detectiu. L'altre és Pippi Långstrump. El talent literari i la inventiva de l'autora escandinava queda palès en l'homenatge a la seva obra que és la trilogia Millennium de Stieg Larsson. Un dels protagonistes és Mikael Blomkvist, al qual anomenen Kalle Blomkvist degut a la seva tenacitat com a investigador. Però el que ningú no sap és que en realitat, l'homenatge més gran a la gran Lindgren (el cognom de soltera de la qual era Ericsson, la marca de mòbils també li ret homenatge) és Lisbeth Salander. Aquesta jove hacker és la Pippi del segle XXI. Pippi Långstrump és la capdavantera dels drets de la dona, és la superdona que ni tan sols Nietzsche va gosar somniar: anarquista, terrorista, amb superpoders i -com m'apunta l'il·lustre doctor Anton Granvik- probablement lesbiana. Salander, per la seva part, es mou al marge de la llei, enderroca la tirania del gran capital atacant els sistemes informàtics de la banca; és una dona de 1,50 m que amb prou feines deu pesar 30 kg, però que s'enfronta a gegants de dos metres, als serveis secrets, a les màfies russes i a col·laboracionistes nazis amb una contundència que al seu costat els superherois semblen escolanets; i és bisexual. Els paral·lelismes són més que clars. Tothom està esperant veure les adaptacions de Hollywood de la trilogia Millennium, on probablement sortirà una versió light i descafeïnada de la Salander, per constatar, una vegada més, que els suecs ho feien millor.

Sabia que tampoc no em decebria

Fa cosa d'uns deu dies vaig llegir una entrevista a un conegut humorista, actor i director de l'Hospitalet de Llobregat. Deixa anar uns quants tòpics fins que arriba el moment d'una de les mares de tots els tòpics. Només cal llegir la pregunta per saber-ne la resposta: "¿Qué ha aprendido de Etiopía?".

Cal que transcrigui la resposta? És necessari? Bé, ho fare: "Que tienen menos cosas que nosotros pero sonríen más... ¿Por qué? Porque hemos olvidado la sencillez. ¡Nos hemos complicado la vida! Queremos hacer demasiadas cosas, empeñados en una carrera constante... perdida de salida. La prisa mata". Ah! Ja ho veuen! Això que no tenen res, però sempre somriuen. Que original! És el que diu la gent que passa uns quants dies al Tercer Món. Fantàstic. Malauradament no he estat mai a l'Àfrica i no sé si riuen o no, si la gent és més feliç o no. L'entrevistat té un fill adoptat, un nen etíop de sis anys. Viu amb ell a l'Hospitalet? Perquè, si és així, no estaria l'entrevistat contradint-se? Si a Etiòpia tothom somriu, si viuen en aquest món rousseauinià, per què vol complicar-li la vida a l'infant?

Em va recordar una altra entrevista del mateix diari i la mateixa secció. Un senyor que provenia d'un grup de tuareg (no un tuareg, perquè tuareg és el plural de targi) explicava les seves primeres experiències a Europa. Tot era molt interessant, però després torna a les excel·lències de la vida en el desert, que deuen ser moltes, sens dubte, i dóna un titular magnífic: "Tu tens el rellotge, però jo tinc el temps". Sí? Llavors, si al desert tens el temps, què fas vivint a Suïssa? Perquè és on vivia i no semblava que tingués intenció de marxar-ne. O és que és millor tenir el rellotge?

Febre musical

Potser un gag com aquest ara no tindria gràcia. La pel·lícula es va rodar l'any 1994 i es pot veure sota una doble perspectiva. D'una banda, el fet de veure un personatge com la mare Teresa de Calcuta ballant, però, de l'altra, potser en aquell moment pensar que es podia fer un musical d'un tema com la vida d'aquella monja era de per si un acudit. Al final la realitat supera a la ficció i no només es fan musicals absurds sobre temes impensables fa uns quants anys, sinó que es parla de nous musicals que abordaran temàtiques mai vistes en aquest gènere.

L'èxit dels musicals demostra que ja poden fer teatre supersubvencionat amb pretensions, però que, a la gent, se li'n fot. La gran majoria de la població vol veure musicals i obres (?) de Joan Pera (i si pot ser amb Paco Morán, encara millor). Aquest és el nivell cultural del país, tot i que rebutjar el pedantíssim teatre subvencionat català tampoc no em sembla una mostra d'incultura.

Tot i això, no acabo d'entendre el fenomen dels musicals. Que els fans de Queen i d'Abba vagin a veure We Will Rock You i Mamma Mia, respectivament, amb cançons traduïdes interpretades i arranjaments de pena enllaçades amb un argument que més que minimalista és directament subnormal, és incomprensible sempre i quan els autèntics fans no surtin del tot indignats, i no és el cas.

Tampoc no és lògic que hi hagi gent que digui que el cine és car i, en canvi, es gastin l'import equivalent a cinc o sis entrades de cine en un musical. Sobretot quan molts musicals en basen en pel·lícules. Per què veure el musical de Grease amb cançons traduïdes i interpretades per algun triunfito en hores baixes quan pots veure la pel·lícula? Segur que els números musicals seran molt més espectaculars i el repartiment era molt millor. Per la màgia del directe?? És impossible reproduir en escena una seqüència d'un bon musical cinematogràfic.

La relació entre cinema i musical (és a dir, representació en directa, no pel·lícula musical) ha arribat a extrems increïbles. S'han fet versions en musical de pel·lícules i, per acabar-ho de rematar, després es fa una pel·lícula basada en el musical. Dos exemples són The producers (Mel Brooks, 1968) i Hairspray (John Waters, 1988). Ara només faltaria un nou musical basat en la pel·lícula basada en el musical.

I, entre les temàtiques, es parlava de fer un musical sobre Facebook i s'estrenarà un sobre la sèrie Cuéntame (sí, allò del "pobrets i alegrets", què desgraciats que érem en la dictadura, però què feliços). Després d'això, el de la mare Teresa ja no sembla tan descabellat. Total, a la dècada de 1970 ja es va fer un sobre Jesucrist. Potser l'aliança de civilitzacions i la pau mundial no arribarà fins que no s'estreni un musical sobre líders d'altres confessions.