El qui salva una vida...

[ACHTUNG! No sé si alguna cosa del text que ve a continuació es pot considera spoiler, però endavant...]

Fins fa poc no havia vist La llista de Schlindler. Pensava que la tendència a la llàgrima fàcil que de vegades té Spielberg podia esgarrar la història. És curiós que pràcticament uns dies després de veure-la estrenin 南京!!南京! (Nanjing! Nanjing!), traduïda -subnormalment- com Ciudad de vida y muerte.La crítica l'equiparava a la pel·lícula sobre Schindler, però, la veritat, l'única cosa que els veig en comú és que totes dues són en blanc i negre. Per començar, la narrativa de Lu és totalment diferent. La pel·lícula té un començament gairebé de documental, pràcticament sense diàlegs. Després se centra en el campament japonès i en la zona de seguretat de Nanjing, en la qual està el famós John Rabe i el seu assistent, Tang. Finalment, els suposats protagonistes donen pas a la terrible situació de Nanjing després de la massacre i l'únic protagonista que apareix és el del soldat japonès horroritzat. Per cert, a alguns xinesos no ha agradat gens veure que també hi havia japonesos horroritzats davant de massacres, però després viuen convençuts que el govern Xinès es passeja pel Tibet o Xinjiang regalant llaminadures.

Es també curiós que fa un parell de dies hagi vist el tràiler d'una altra producció sobre el tema, John Rabe, però des d'un altre punt de vista. Aquesta vegada sí que tot se centra en una mena de Schindler a l'Àsia. A la pel·lícula xinesa, en canvi, Rabe no pinta gaire cosa. Salva qui pot, però sense mullar-se mai, i quan ha de cardar el camp ho fa i es queda igual. A John Rabe, en canvi, sembla com si fos el salvador de tota Àsia, per no parlar dels abnegats occidentals que es trobaven a Nanjing, que a la pel·lícula de Lu fan més aviat ràbia perquè semblen els putos guiris que viuen per Gràcia i Ciutat Vella, amb els seus aires de superioritat i el convenciment que tothom ha d'entendre i parlar el seu idioma per collons. De fet, els únics que sí que s'arrisquen, se la juguen i són víctimes dels fets de Nanjing són dos xinesos, home i dona, de la zona de seguretat: Tang i Jiang (només se'n diuen els cognoms). A la producció sinoeuropea, en canvi, Rabe és una mena d'abnegat superhome que s'enfronta a tot per salvar la població xinesa i els occidentals -entre ells un Steve Buscemi cirurgià- són una mena d'àngels. Vaja, que sort en van tenir, dels occidentals, que aquest cony de xinus s'estarien matant entre ells constantment.

Si volen fer una pel·lícula interessant, per què no una sobre Sugihara Chiune? Aquest diplomàtic japonès va ser vicecònsol a Lituània i va atorgar visats a un gran nombre de jueus que, si no haguessin marxat, haurien mort amb tota seguretat. Sugihara se la jugava, entre altres coses perquè el Japó era aliat d'Alemanya i el ministeri d'exteriors japonès li denegava l'expedició de visats. Fins i tot va ser presoner de guerra i, ja al 1947, el van fer dimitir com a diplomàtic i se'n va anar a treballar a la URSS, en una empresa d'importació i exportació. Sugihara només va concedir una entrevista, tot i les insistències, però mai no va voler explotar la seva condició d'heroi, explicant només que, davant la situació en què es trobava, què havia de fer sinó expedir els visats? A la base de dades sobre cinema que hi ha a Internet només hi ha una pel·lícula sobre Sugihara, i és un documental. Sempre ven més algú que s'aprofita de lleis racistes per enriquir-se o que deslocalitza a la Xina i, sobretot, sempre queda millor un occidental salvant orientals que a l'inrevés; si no és Jackie Chan salvant alguna rossa espectacular i hostiant els dolents de torn, és clar.