El 1996 Disney va estrenar una adaptació de El geperut de Notre Dame de Victor Hugo. Van fer-hi diversos canvis: el dolent ja no era un clergue i la història no acaba malament. Bé, relativament, perquè a la gitana li posen un guaperes perquè s’hi casi. I el geperut no podia acabar amb la gitana? Ah, no, que feien mala parella perquè ell era molt lleig. Però no ens desvien del tema: els descendents de Victor Hugo van presentar una mena de queixa en què mostraven el seu disgust per com s’havia tractat l’obra de l’escriptor. Deien que no volien diners, sinó manifestar el seu rebuig pel fet que, per exemple, els personatges creats pel seu ínclit parent fossin ara ninotets que regalaven amb els happy meals del McDonald’s. No ens enganyem: aquesta gent volia diners, és clar, però cal tenir en compte que els de Disney no són curtets i ja devien haver estudiar com estava allò del període de temps necessari perquè una obra passi a ser de domini públic, la puguin desgraciar tot el que vulguin i, el que és més important, lucrar-s'hi tant com vulguin. Té gràcia que Disney pugui arribar als extrems de portar a judici algú que pengi una foto a Internet en què de fons es vegi un cartell d’una de les seves pel·lícules argumentant que estan reproduint una part de la seva obra quan ells han xuclat tota mena de fonts, de Collodi a Perrault i dels Grimm a Stravinski.
Però no ens desviem del tema: la següent pel·lícula de Disney va ser Hèrcules. Com la del geperut, tampoc no l’he vista, però tot apunta que no sembla gaire fidel als relats mitològics. I jo em pregunto, després del Geperut, pensant que alguna demanda de descendents d’artistes podria acabar tenint èxit, no van optar per agafar uns personatges creats fa més de dos mil·lennis i a veure quin parent dels creadors els podia dir res? Potser no, perquè l’any següent van adaptar la llegenda de Huā Mùlán i, potser sense ser conscients del perill, se la van jugar de mala manera, perquè si els xinesos busquen una ocasió de fer diners de ben segur acabarien inventant-se alguna cosa.
Però no ens desvien del tema: Hollywood ja havia recorregut als mites grecs en altres ocasions. En alguns casos, fins i tot han fet alguna joieta del cinema d’aventures com ara Jàson i els Argonautes (1963), que es permetia certes llicències, però almenys era força simpàtica.
Sembla que la prescripció de drets sobre personatges que ja són universals i el caràcter fantàstic de les seves aventures ha animat Hollywood a fer diverses produccions mitològiques. El 2010 van fer Clash of the Titans, un remake d’una pel·lícula de 1981. Si l’original ja era cutre (encara que no es pugui dir perquè té efectes de Ray Harryhausen), la nova versió carda pena directament. És avorrida i plena de criatures digitals més aviat lamentables. Puc parlar amb coneixement de causa perquè, aquesta, l’he vista al tren (hauria de crear un bloc sobre pel·lícules que he vist a trens, avions i autobusos i que m’han traumatitzat: al tren de tornada ens van posar Letters to Juliet, una oda a la previsibilitat i els clixés). Ara, els qui més pena carden son Liam Neesson amb una mena d’armadura fluorescent i Ralph Fiennes, que teòricament és un déu, però que sembla una mena d’indigent pollós.
En aquesta història mitològica es passen l'argument original per l'arc del triomf: Perseu és una mena de marine; Io és immortal (ni vaca ni hòsties); igual que a la primera versió, surt el Kraken, no Cetus (d'on us penseu que ve el terme "cetaci"?), sinó un bitxo de la mitologia nòrdica; en aquesta línia multicultural, també surten uns djinn que no tenen res a veure amb les criatures de la cultura àrab... fins i tot el CGI de Medusa té com a base una supermodel. Les gòrgones ja no són el que eren.
Anem-nos calçant, perquè després d’Immortals, que sembla encara més avorrida, vindrà la segona part dels Titans, que compta amb tot un altre cúmul de despropòsits. Però no ens desviem del tema: ara que Grècia està en fallida i intervinguda, el ministeri de cultura grec no podria demandar Hollywood? Tal i com tracten la cultura hel·lènica, les indemnitzacions haurien de fer de Grècia una potència econòmica mundial. El problema és que, com deia abans, això podria donar idees als xinesos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada