Ahir vaig veure un tros d'una pel·lícula, més o menys un quart d'hora o vint minuts. Fa uns anys n'havia vist els deu minuts anteriors. Tracta sobre un home que viu en una petita comunitat rural i troba que de visita ha vingut una amic de la infantesa. Ara viu en un altre país del qual només diu coses positives: ha vingut en un bon cotxe i diu que allà cobra molt més per la seva feina. El protagonista pensa que aquell país ha de ser una mena de paradís on tothom viu amb tota mena de luxes i decideix emigrar-hi. Una vegada a l'altre país s'adona que el seu amic no porta la vida que explicava. Ells i la resta d'emigrants del mateix país només es barregen entre ells, van a una mena de centre cultural del seu país, no aprenen l'idioma local, enganxen una feina amb una altra, un d'ells és un amargat que sembla que no aguanta bé el fet de viure com a emigrant, però tampoc no se'n torna al seu país. Per a rematar-ho tot, el protagonista no porta els papers en regla i ha de recórrer a una mena de compatriota mafiós que se li queda el 40% del sou durant els primers mesos. Quina pel·lícula és? In this World, de Winterbottom? Doncs no, es tracta de Vente a Alemania Pepe, de l'any 1971, joia del landisme (de l'autèntic, ni neolandisme, ni landisme 2.0, ni hòsties). Aquells immigrants que no s'integren i no en tenen cap ganes, que critiquen que els nadius són gent freda obsessionada amb la feina, que es neguen a aprendre l'idoma, que només tracten entre ells i que no tenen en compte les peculiaritats del territori dins de l'estat (l'argument té lloc a Munic, al Freistaat de Baviera) són ni més ni menys que els espanyols. Com canvien les coses, eh?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada