Ensenyar i suggerir, crear i copiar

Allò que diuen que és millor suggerir que ensenyar és totalment aplicable a l’obra de George Lucas. Com més se sap del passat, de les relacions i de la vida dels personatges fora de les trames de les pel·lícules, menys interessants resulten. El cineasta es va fer famós amb la saga Star Wars, amb una primera trilogia en què els protagonistes evocaven un passat mític que després, vista la segona (l’acció de la qual era anterior a la primera trilogia), es revelava decebedor. El mateix va fer amb Indiana Jones: a la tercera pel·lícula va encertar amb un breu flashback de la seva joventut i en l’aparició del seu pare, però tot el que fa a la quarta no interessa ningú.

Poca gent del món del cinema s’ha dedicat a destruir allò que havia creat amb tanta vehemència. Lucas ha destrossat els records de milions d’espectadors amb les seves “edicions especials” i continuacions de les seves primeres pel·lícules. Fins i tot és el causant que una paraula que fa tanta ràbia com “preqüela” s’utilitzi a tort i a dret.

De fet, hi ha qui diu que Lucas mai no ha inventat res. Va barrejar diversos elements d’una sèrie de gèneres (space opera, western, chanbara, etc.) i la combinació li va sortir bé. La imatge tan característica d’Indiana Jones no és sinó la còpia d’un personatge de cinema mut. De totes maneres, si Lucas no va inventar res des del punt de vista artístic, tampoc no ho han fet milers de cineasta de més prestigi i menys èxit comercial que s’han sabut vendre (o no vendre) millor.

El destí de la saga galàctica ha seguit un curs més que lògic. Lucas no crea com a cineasta? Potser no, però sí va crear un gegant del màrqueting: qualsevol personatge, per secundari sense frase que sigui, té el seu ninot; i qualsevol nau té la seva reproducció en joguina. No hi ha prou que la gent pagui l’entrada, també convé que compri tot allò relacionat amb les pel·lícules. Si algú podia fer-se càrrec d’aquell imperi del marxandatge era Disney, uns altres que, posats a vendre, vendrien les seves mares si calgués.

I qui tria Disney per a dirigir les pel·lícules, l’excusa de ninots, naus de joguina, videojocs, tasses i imants de cuina? Només podia ser l’inigualable J.J. Abrams, que després de ser coronat com a messies catòdic ja estava avesat a revifar sèries cinematogràfiques (curiosament sorgides de la televisió) com Mission:Impossible o Star Trek. Abrams copia? Segurament, però ha inventat un concepte nou: una pel·lícula que és un remake i una continuació alhora (remaquel?). Tot i que reincorpora el guionista d’alguns clàssics de la saga, sembla que tot sigui una successió de copypastes del guió de la primera pel·lícula (que és l’episodi quart), amb tocs de la segona (el cinquè episodi) i alguns canvis cosmètics i políticament correctes, però encara més incoherent (que el gènere sigui el fantàstic no hauria de voler dir que tot passa sense cap mena de coherència). Així, el detonant de la trama és el mateix tipus de personatge que amaga un important document i posarà en contacte els protagonistes, els dolents tenen la mateixa arma mortífera que els bons poden desarticular de la mateixa manera, etc. 

Malgrat tot, aquesta no avorreix ni produeix tanta vergonya aliena com la segona trilogia (els primers tres episodis), i Abrams juga molt bé amb els personatges i elements clàssics per a manipular perfectament el públic més nostàlgic. Total, que compleix l’objectiu. Entretenir? Bé, sí, però principalment que la gent passi per caixa i després compri joguines estel·lars. Des del punt de vista artístic o narratiu, no sé si era Eco el qui deia que en realitat sempre volem que ens expliquin la mateixa història, però ja podrien dissimular una mica.

Nosaltres parim, nosaltres decidim

Com que la situació política i econòmica és tan indignant, ha arribat un punt en què la gent ja no s’indigna per aquestes coses i cal cercar noves polèmiques. Fa cosa d’un mes en va sorgir una a partir de l’anunci d’una marca de roba. Aprofitant que s’acostava el dia de la mare, a l’anunci apareixia una noia amb un vestit de la marca en qüestió. Es posava un coixí sota el vestit i es mirava al mirall. Considerant que un possible embaràs l’afavoriria, decideix punxar tres condons i surt de casa tota feliç. De seguida van sortir comentaris més o menys vehements. Que si era de mal gust, que si frivolitzava amb la maternitat, que si havia d’intervenir-hi la conselleria (no recordo quina)... L’empresa, però, va aconseguir el que volia: que se’n parlés. Que es retirava l’anunci de la televisió? Cap problema, ja era a Internet i, si se’l retirava, probablement la pàgina que l’inclogués tindria més visites.

El sistema triat per la noia és curiós. Podria recórrer a la inseminació artificial. Podria recórrer a la inseminació natural sense haver d’enganyar el/s mascle/s amb el/s qual/s s’aparellarà. Però tot apunta que opta per l’engany, que trobarà un home responsable que li dirà que sense protecció contra les malalties de transmissió sexual i contra els embarassos no desitjats (perquè la concepció d’una nova vida comporta una gran càrrega de responsabilitat) no accedirà a penetrar-la per molt que ella insisteixi, però ella l’enganyarà, empesa pel seu desig de maternitat, i intentarà quedar-se embarassada tot i l’ús del preservatiu. Sembla, doncs, que la protagonista de l’anunci no té cap intenció de criar la seva descendència (podria tenir trigèmins univitel•lins, per exemple) en parella, sinó que veu els homes simplement com a potencials donants, no com a éssers sensibles amb la necessitat de desenvolupar la seva afectivitat vivint en parella i criant la prole que puguin tenir en comú. Deduïm que és una dona urbana i moderna que està pel damunt d’ideologies caduques que implícitament ens adoctrinen.

El comportament de la noia, o almenys un comportament molt semblant, s’ha vist en àmbits no gaire urbans ni moderns. Més aviat correspon a una pràctica tradicionalment vinculada a determinats entorns rurals. La situació és fonamentalment la següent: una noia té un xicot que no està gaire centrat en un casament a curt termini. La noia, però, es vol casar (potser pressionada per les convencions socials d’un entorn reduït i conservador) i llavors opta per mantenir relacions sexuals amb el xicot, però sense dir-li que no utilitza cap mena d’anticonceptius. És més, en la majoria de casos diuen que sí que en fan servir, però sempre es tracta de píndoles o d’objectes inserits en l’interior del cos femení de manera que l’home no s’adoni de l’engany, a no ser que es dediqués a punxar preservatius, però ja requereix una preparació més complexa que dir que pren pastilles anticonceptives, per exemple, i no prendre’n. Una vegada la noia queda embarassada, el noi es veu obligat a casar-se amb la noia (i aquí tornem a allò de la pressió i les convencions socials).

És cert que els objectius són diferents. A l’anunci, l’embaràs, la maternitat, és l’objectiu, mentre que en els altres casos és només un mitja per al casament, l’objectiu final; però tots dos sistemes passen per l’engany a l’home. Hauria d’intervenir alguna conselleria? Potser la de cultura, ja que en realitat es tracta de mantenir viva una tradició nostrada que, ara que s’està perdent als pobles, es podria recuperar a les ciutats, sobretot ara que també estan de moda els horts urbans.

Anglosaxonament

Una coneguda marca de cervesa es limita a fer el mateix anunci cada estiu. Es tracta d'un noiet que se'n va a un poble de la costa a l'estiu i s'acaba fent una noieta que coneix, ja sigui la típica guiri o bé una companya de feina del ram de l'hostaleria. A més de la cervesa, l'anunci vol vendre l'estil de vida mediterrani. I és que aquí som l'hòstia i es viu de puta mare. Ens tenen collats, però, ei, que aquí som molt alegres i enlloc no es menja millor.

Com que l'aparició d'aquest anunci estiuenc ja és una mena de tradició, també és important quina cançó en farà de banda sonora. Cada any trien alguna cançó més aviat desconeguda. Després fan un concert a l'antiga fàbrica d'aquesta cervesa i porten l'intèrpret de la cançó. En la majoria dels casos, la gent només espera aquella cançó i tant se li'n carda la resta. O potser és que l'intèrpret només tenia aquella cançó i algun parell de merdes més. O potser era un grup tan dolent que es van desfer i la feina és dels publicistes per a buscar-ne els membres i que toquin la puta cançó i alguna coseta més, ja que hi són.

Les cançons que surten són també un cant als valors mediterranis. Sí, aquí som l'hòstia, molt divertits i alegres. I s'hi menja molt bé, és clar. Però la cançó sempre és en anglès. També podria ser en italià o en sard, que també són mediterranis, però no, collons, que som mediterranis, que ja sabem que a l'hora de la veritat el que mola és parlar anglès i cantar en anglès. Algú podria fer alguna cançó molt bonica i alegre en francès o en provençal, però si no és en anglès no mola. No siguem provincians.

Encara no és estiu, però la marca de la cervesa ha aconseguit superar-se. Ara surt un cuiner japonès i Francisco Fábregas, un tio guai, un senyor que sap que parlar el seu idioma és molt lleig (mireu aquí quin idioma parla ell quan tothom parla el seu idioma). La cançó, però, no és una tonada pop feta per quatre pollosos angloparlants, sinó una havanera, que tot i que no van ser creades al Mediterrani, sí que es toquen a la platja. A més, és una de les havaneres més populars, La bella Lola, però, és clar, llavors l'anunci seria una merda provinciana i casposa. Com es pot arreglar? Doncs fent-ne una versió en anglès, és clar. De La bella Lola. En anglès. Toca't els ous. Ja ho deia Oriol Bohigas abans dels Jocs Olímpics de 1992: "que es canti el Cara al Sol a l'estadi per recordar a algun alt càrrec del COI el seu passat polític, però en anglès, que queda més internacional".

"M'exalta el nou i m'enamora el vell"

Mira tu que bé! Ara que fins i tot Scorsese es passa al 3D, resulta que premien una pel·lícula muda i en blanc i negre. És tracta d'anar a contracorrent? No. De fet, si abans ja havia posat un exemple amb aquell còmic de Gilbert Shelton, ara la cosa ha anat més lluny i tot. M'explico. No sé si algú es recorda de com es feien les fotos abans, fa més de deu anys. Tenies una càmera que no era digital, havies d'enfocar, girar l'objectiu fins que la imatge semblés més o menys decent, prémer el botó i... treure el rodet, portar-lo a revelar i, després d'esperar uns dies, anar a buscar les fotos. I potser resulta que una vegada les tenies no era exactament com pensaves que serien, que estaven borroses, desenfocades, horribles.

Ara, en canvi, tenim càmeres digitals. Ni rodets, ni revelat, ni hòsties. Podem fer 50 fotos del mateix i ja triarem la que ens agradi i esborrarem les altres. A més, amb una qualitat d'imatge molt superior a la que oferien la majoria de càmeres que la majoria de gent es podia permetre. I ara què fem? Doncs crear invents com Istagram perquè les fotos en bona qualitat, colors bonics i ben enfocades semblin cremades, velles i de mala qualitat.

Jo proposo superar aquest estadi i buscar per casa alguna foto antiga dels pares o els avis. Alguna feta a l'estiu, en color, però ja mig descolorida. I desenfocada, és clar. Llavors l'escanegen, des de l'ordinador l'enviem a l'iPhone i la convertim amb l'Istagram. A veure què surt. I el que ja seria la mascletà del pajillerisme tecnològic seria fer un iPhone amb lent de Lomo. O potser ja existeix.

Ah! La frase del títol no és meva. És de J. V. Foix.

Grec

El 1996 Disney va estrenar una adaptació de El geperut de Notre Dame de Victor Hugo. Van fer-hi diversos canvis: el dolent ja no era un clergue i la història no acaba malament. Bé, relativament, perquè a la gitana li posen un guaperes perquè s’hi casi. I el geperut no podia acabar amb la gitana? Ah, no, que feien mala parella perquè ell era molt lleig. Però no ens desvien del tema: els descendents de Victor Hugo van presentar una mena de queixa en què mostraven el seu disgust per com s’havia tractat l’obra de l’escriptor. Deien que no volien diners, sinó manifestar el seu rebuig pel fet que, per exemple, els personatges creats pel seu ínclit parent fossin ara ninotets que regalaven amb els happy meals del McDonald’s. No ens enganyem: aquesta gent volia diners, és clar, però cal tenir en compte que els de Disney no són curtets i ja devien haver estudiar com estava allò del període de temps necessari perquè una obra passi a ser de domini públic, la puguin desgraciar tot el que vulguin i, el que és més important, lucrar-s'hi tant com vulguin. Té gràcia que Disney pugui arribar als extrems de portar a judici algú que pengi una foto a Internet en què de fons es vegi un cartell d’una de les seves pel·lícules argumentant que estan reproduint una part de la seva obra quan ells han xuclat tota mena de fonts, de Collodi a Perrault i dels Grimm a Stravinski.

Però no ens desviem del tema: la següent pel·lícula de Disney va ser Hèrcules. Com la del geperut, tampoc no l’he vista, però tot apunta que no sembla gaire fidel als relats mitològics. I jo em pregunto, després del Geperut, pensant que alguna demanda de descendents d’artistes podria acabar tenint èxit, no van optar per agafar uns personatges creats fa més de dos mil·lennis i a veure quin parent dels creadors els podia dir res?  Potser no, perquè l’any següent van adaptar la llegenda de Huā Mùlán i, potser sense ser conscients del perill, se la van jugar de mala manera, perquè si els xinesos busquen una ocasió de fer diners de ben segur acabarien inventant-se alguna cosa.

Però no ens desvien del tema: Hollywood ja havia recorregut als mites grecs en altres ocasions. En alguns casos, fins i tot han fet alguna joieta del cinema d’aventures com ara Jàson i els Argonautes (1963), que es permetia certes llicències, però almenys era força simpàtica.

Sembla que la prescripció de drets sobre personatges que ja són universals i el caràcter fantàstic de les seves aventures ha animat Hollywood a fer diverses produccions mitològiques. El 2010 van fer Clash of the Titans, un remake d’una pel·lícula de 1981. Si l’original ja era cutre (encara que no es pugui dir perquè té efectes de Ray Harryhausen), la nova versió carda pena directament. És avorrida i plena de criatures digitals més aviat lamentables. Puc parlar amb coneixement de causa perquè, aquesta, l’he vista al tren (hauria de crear un bloc sobre pel·lícules que he vist a trens, avions i autobusos i que m’han traumatitzat: al tren de tornada ens van posar Letters to Juliet, una oda a la previsibilitat i els clixés). Ara, els qui més pena carden son Liam Neesson amb una mena d’armadura fluorescent i Ralph Fiennes, que teòricament és un déu, però que sembla una mena d’indigent pollós.

En aquesta història mitològica es passen l'argument original per l'arc del triomf: Perseu és una mena de marine; Io és immortal (ni vaca ni hòsties); igual que a la primera versió, surt el Kraken, no Cetus (d'on us penseu que ve el terme "cetaci"?), sinó un bitxo de la mitologia nòrdica; en aquesta línia multicultural, també surten uns djinn que no tenen res a veure amb les criatures de la cultura àrab... fins i tot el CGI de Medusa té com a base una supermodel. Les gòrgones ja no són el que eren.

Anem-nos calçant, perquè després d’Immortals, que sembla encara més avorrida, vindrà la segona part dels Titans, que compta amb tot un altre cúmul de despropòsits. Però no ens desviem del tema: ara que Grècia està en fallida i intervinguda, el ministeri de cultura grec no podria demandar Hollywood? Tal i com tracten la cultura hel·lènica, les indemnitzacions haurien de fer de Grècia una potència econòmica mundial. El problema és que, com deia abans, això podria donar idees als xinesos.