Perfil baix

Sovint es diu que Europa (és a dir, les institucions de la Unió Europea) parla molt i diu coses molt boniques, però no fa res. No és cert: el poc que fan les autoritats europees és exactament el contrari dels valors que suposadament propugnen. L'exemple més és clar ha estat el nomenament d'un president i de l'equivalent a una ministra d'exteriors. No es tracta aquí de valorar les virtuts i els defectes del president Van Rompuy i de la titular d'exteriors Ashton, entre altres coses perquè tot just acaben d'ocupar els càrrecs. Sí que sembla curiós que no tinguin experiència en afers exteriors i que se'n destaqui el seu perfil baix. Si hagués estat triat Blair, per exemple, s'hauria lloat el seu caràcter mediàtic? Chi lo sa.

No sembla gaire coherent que es triï un president sense cap mena de votació popular quan els polítics europeus parlen d'Europa com a paradigma de la democràcia. És més, quan han vist que el poble ha votat en algun referèndum i no els ha rigut les gràcies (és a dir, no han votat sí al que proposaven), de seguida han creat un nou precepte legal i no ho han sotmès a la votació popular. Total, els parlaments són els representants dels ciutadans, no? Que l'abstenció superi el 50% no els preocupa gaire.

Molt parlar de l'Europa dels ciutadans quan continua essent la dels estats i de les empreses. En les eleccions al Parlament Europeu (pràcticament l'única participació del ciutadà en política europea), la demarcació electoral és l'estat. Aquí succeeixen dues coses. D'una banda s'enganya al ciutadà. Per exemple, ens parlaven d'una mena de candidata a eurodiputada per Barcelona quan, en realitat, la cap de llista que votava tothom (catalans inclosos) era l'exministra Magdalena Álvarez, una senyora que, a més de ser manifestament incompetent, va deixar clar el seu tarannà democràtic amb la frase "yo seguiré haciendo cosas y ustedes seguirán aguantándolas". Olé tus huevos toreros. De l'altra, si som tan europeus, no tenim fronteres i gaudim d'una entitat supraestatal tan democràtica, per què no puc votar la candidata o el candidat d'una determinada opció política letona, grega o finlandesa, per exemple?

La resta de càrrecs europeus és per nomenament intern, és a dir, que els ciutadans pintem menys que Faubert al Reial Madrid 2008-2009. Per no dir que els alts càrrecs europeus són les deixalles i els fracassats de la política interna als seus respectius estats. El president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso, va arribar a ser primer ministre portuguès el 2002, però tres mesos després de l'inici del seu mandat les enquestes indicaven que el seu partit perdria les eleccions si es convoquessin, perquè ens fem una idea de la nota que donaven els portuguesos a la seva gestió. Joaquín Almunia, comissari d'economia de la Unió Europea, es va cardar la gran hòstia quan es va presentar com a cap de llista del PSOE a les eleccions espanyoles, la qual cosa va comportar la majoria absoluta per al PP. Quan algun personatge molesta –la mateixa Magdalena Álvarez, sense anar més lluny– l'envien a alguna institució europea. Sí que anem bé quan els més inútils de cada estat són els encarregats de contribuir a construir Europa.

A més, s'ha criticat que gairebé no es tingués en compte cap dona per al càrrec de president, i sembla que l'elecció de la titular d'exteriors s'hagi fer per quedar bé i per compensar que Tony Blair no hagi estat elegit president (no eren els britànics els més euroescèptics?), però a Europa poques dones ocupen càrrecs de rellevància. Amb l'excepció de Margaret Thatcher i la relativament recent arribada d'Angela Merkel (que desmenteixen el mite sobre la relació entre dones al poder i progressisme, per no parlar de Condoleeza Rice, que en desmenteix dos, però no és europea), els principals països de la Unió no tenen una dona com a cap de govern, i fa uns anys era notícia que a França (un altre dels grans paradigmes de l'égalité) hi hagués una candidata a la presidència, quan hauria de ser el més natural del món. El primer govern presidit per una dona va ser el de Sri Lanka l'any 1960, i fins i tot països islàmics com el Pakistan han tingut una dona com a primera ministra, i aquí van donant lliçons. De la mateixa manera, es debat la incorporació a la UE de Turquia, de la qual es critica que no respecta els drets humans, però tots els parlament europeus deixen que Hu Jintao faci discursos a les seves cambres, com si la Xina fos el paradís de les llibertats. Com que allà es mouen molts diners, Europa se li obre de cames (no oblidem que és l'Europa de les empreses). Doncs no res, continuem donant lliçons de democràcia, d'igualtat i de drets humans però sense predicar amb l'exemple. Hi ha persones que diuen que són "catòliques no practicants", potser a la UE són demòcrates no practicants.

La caritat ben entesa

Continuant amb la reunificació alemanya, jo, que sóc força justet, mai no he acabat d'entendre per què es va fer tant de pressa, amb totes les conseqüències negatives que ha comportat. Bé, per ser més exactes, no s'hauria de parlar de reunificació sinó d'absorció. És com si els de l'oest diguessin que eren més alemanys que els altres, que eren els bons, que ara es rebaixen a compartir estat i au, ja han fet la bona acció del dia. Total, que jo, amb els dubtes sobre tan important esdeveniment, quan era a Berlín li vaig preguntar a una estudiant d'econòmiques italiana.

– Els alemanys occidentals parlen de la reunificació en un to molt paternalista. Vols dir que, des d'un punt econòmic, no en treuen res?

– No.

– I per què ho han fet, doncs? I, a més, d'aquesta manera!

– L'economia no hi té res que veure. Era més que res una obligació moral. Ho havien de fer.

Mmm... Desconfiat com sóc, no m'acabava de quedar clar. Sí que podria haver-hi una raó més moral que econòmica. Potser Helmut Kohl, o més aviat el seu ego, volia ser recordat com l'home que va reunificar Alemanya. Però, de totes maneres i deixant a banda els més que respectables comentaris d'una economista italiana, val a dir que la reunificació comportava per a l'oest una ampliació del mercat i de la quantitat de mà d'obra barata. Que per a l'humil ciutadà del carrer, tant de Hannover com de Dresden, comporta perjudicis? Que el de Hannover ha de pagar imposts per "culpa" del senyor de Dresden, que mai no podrà ser tan ric com el de Hannover i al qual, a més, li apugen els preus i li disminueix l'estabilitat laboral? Doncs sí, però això a Siemens, a la Deutsche Bank o a VW se'ls en fot, o se'ls en fotia.

Queda clar que ningú no regala res. De fet, durant aquests anys, l'aleshores ministre de finances Theo Waigel (el senyor de la foto, perquè després diguin de les celles de Gallardón) criticava dia sí i dia també els països del sud d'Europa, com si visquessin de la caritat d'Alemanya i d'altres veïns del nord. I això és el que no em quadra. Qui va muntar la Unió Europea? Portugal o Alemanya? Algú organitza una cosa així per perdre? Jo diria que no. De fet, la Unió Europea abans es deia Comunitat Econòmica Europea, és a dir, que deixaven clar que anaven per la puta pela i punt. Per molt que ho disfressin, l'origen de la UE va ser la voluntat dels alemanys de vendre més rentadores mentre tenien els francesos jugant a Napoleó (per exemple, tenint parlament a Brussel·les, han de fer alguna sessió a Estrasburg, que surt increïblement cara, només perquè a França pensin que encara són algú). Actualment, els alemanys deuen estar encantats amb l'expansió a l'est: més mercat, mà d'obra barata i, a més, professional, seriosa i amb formació; cosa que a Espanya els costava trobar.

El problema és que els espanyols es pensaven que la UE seria una sopa boba eterna, i ara es queixen que moltes ajudes se'n van als països de l'est ("¡se va todo el dinero a los polacos!", deu dir algun per fer la gracieta). De veritat pensaven que estarien fotent-los diners per no res? En lloc d'intentar progressar, els espanyols sempre van a xuclar el que poden i ara, mentre les empreses invertiran en l'est, Espanya, dins de la UE, només podrà aspirar a tenir el paper de Florida als Estats Units: ser el megageriàtric d'Europa. Bé, i depèn de la part, que segons on sigui l'hivern és molt dur.

L'antiga RFA

Per començar, el títol no és meu. És d'un article que va aparèixer fa 12 anys al Spiegel. Però m'ha vingut al cap el terme després d'una setmana plena de notícies sobre la caiguda del Mur. Normalment es parla de l'antiga RDA, però, com era la RFA, l'Alemanya de l'oest, abans de la reunificació? El nou estat va adoptar el mateix nom de l'estat occidental, i quan es parla d'història d'Alemanya és com si durant uns 40 anys una part no hagués existit i, de sobre, tornen el 1990, com si els alemanys de l'est no fossin alemanys.

Quan vaig arribar a Berlín al principi em vaig sentir molt atret per l'est. Per un est que, en realitat, era el centre de la ciutat, la part de Mitte, entre les estacions de Friedrichstrasse i Alexanderplatz. Era d'una banda el Berlín monumental dels diversos Friedrich-Wilhelms i Wilhelm-Friedrichs que regnaven a Prússia, d'altra el Berlín del bloc de l'est i, finalment, una mena de caos amb canonades rosa omnipresents. Sempre hi havia parades i quioscs. El primer dia que vaig baixar a l'estació de Friedrichstrasse va ser, a més, un 3 d'octubre, la festa nacional alemany, l'aniversari de la reunificació. Mai no havia vist res d'igual. El cas és que, tot i que també sortia per Kreuzberg, anava sovint a un cine de Charlottenburg o visitava amics a Moabit i Wedding, per a mi Berlín era l'est, l'est més o menys civilitzat, el de Mitte, Prenzlauer Berg i Friedrichshain.

Per això em preguntava també què havia tingut el Berlín occidental, que per a mi era una mica més del mateix del centre-nord d'Europa. Què hi va arrossegar gent com Lou Reed i David Bowie, per exemple? Pensava que devia ser curiós viure en una mena d'illa dins de la RDA, però, llevat d'això, on era la gràcia? M'ho van explicar: precisament per la seva condició d'enclavament, Berlín tenia un estatus especial. Els joves que vivien a Berlín estaven exempts de fer el servei militar, i per això s'hi traslladaven molts joves, estudiants, bohemis... Els funcionaris eren a Bonn i cap empresa hi tenia la seu: Berlín era un paradís de l'escena alternativa però, curiosament, era també el gran reclam publicitari del capitalisme dins del bloc socialista. L'Alemanya occidental, tot i ser el paradigma del miracle econòmic i de les bondats del capitalisme, era un dels llocs que més tiraven d'ajuts i de diners públics, ja que es tractava de fer denteta als veïns de l'altre bloc, començant per l'altra Alemanya.

No sé si la nova generació és com la que jo vaig conèixer: gent que anava de bohèmia, radical, per a la qual res no era prou d'esquerres ni prou àcrata, però si podien mantenir aquest posat era precisament gràcies als diners de les seves acomodades famílies i de l'estat. Molts fins i tot creien que eren tan tolerants que no toleraven l'opinió dels altres, ja que, com que no eren com ells, els consideraven uns intolerants. Aquesta era la gran paradoxa alemanya: pijos que tractaven de conservadors els qui no eren tan pijos com ells, anarquistes que rebien de tot per part de l'estat que teòricament volien enderrocar, intolerants convençuts de ser els més tolerants. Nens rics convençuts de ser els més anarquistes del barri i pobres que volen ser com els rics. El sistema perfecte.

Sabia que no em decebrien

Al metro llegeixo el diari i veig una notícia sobre l'emperador del Japó, Akihito, que els japonesos anomenen 平成天皇 (heisei-tennō, l'emperador del període Heisei). L'emperador diu que malauradament no vivim en un món pacífic i posa com a exemple els últims conflictes, com ara els de l'Afganistan o l'Iraq. Deu saber de què parla, ja que sota el regnat del seu pare el Japó va viure una època de militarisme i expansionisme terribles, com no menys terrible devia ser viure a l'únic país que ha patit un doble atac atòmic.

Després de llegir l'article, miro la foto que l'acompanya, en què apareixen ell i la seva esposa al palau imperial, davant hi ha una multitud amb fanalet i, al fons, els gratacels de Tōkyō. La llum dels fanalets contrasta amb la dels edificis. I llavors miro el peu de pàgina per a constatar el que sé que han escrit. Efectivament, diu ni més ni menys el que sabia que diria: "tradición y modernidad". Quantes vegades surten aquestes tres paraules, aquests dos substantius units per una breu conjunció, en articles o reportatges que parlen del Japó. Quin peu posaríeu a aquesta foto, en què una geisha i una maiko (l'aprenent) són a l'estació de Kyōto, davant d'un tren de la línia Shinkansen, si no? O la d'un noi tenyit i amb els cabells de punta com els supersaiyajin de Dragon Ball escoltant el seu iPod mentre passeja per un santuari shinto o pel jardí d'un temple? I com això hi ha centenars d'exemples. Els periodistes mai no fallen.

També hi ha una altra cosa que em fascina de la premsa. No he vist gaires pel·lícules de Chabrol, però sempre que se n'estrena una llegeixo la crítica al diari. I hi trobo la frase de sempre, que ja ha esdevingut gairebé entranyable: "... Chabrol disecciona la burguesia...". Què diran si un dia Chabrol fa una pel·lícula, per exemple, ambientada al Japó? "Chabrol disecciona una sociedad marcada por la tradición y la modernidad"? Seria el gran crossover de tòpics periodístics!

Les distopies ja no són el que eren

No sé si ja es va estrenar, però deu fer un parell de mesos que vaig veure uns cartells que anunciaven un muntatge teatral inspirat en la novel·la de George Orwell 1984. De fet, uns dies abans ja havia llegit una entrevista al seu director, Tim Robbins. Als cartells apareixien afirmacions com ara “Un [número elevat]% d’empreses controlen els correus electrònics dels seus empleats” o “Un de cada quatre catalans està a favor de la presència de càmeres de vigilància”.

És sorprenent que 1984 continuï essent vigent, especialment perquè es tracta d’una novel·la d’escàs valor literari (i no ho dic jo, sinó gent que hi entén). Això sí, es podria dir que, tot i essent una sèrie B literària (per dir-ho d’alguna manera), ha inspirat altres obres potser més significatives, sobretot al cinema. Lluny dels uniformes platejats de la ciència ficció dels 1940 i 1950, del bonrotllisme de coloraines de Star Trek, de la space opera que va del còmic de Flash Gordon a Star Wars (culminant en la versió cinematogràfica del mateix Flash Gordon, d’un kitsch que frega la vergonya aliena) o del futur que ja és passat imaginat per Clarke i Kubrick, es troba una ficció que veu el futur més aviat amb pessimisme. Els “fills” d’Orwell potser no tenen el mateix contingut polític, però mostra un futur amb una mala llet més que considerable. Seria el cas de Soylent Green, que, vist actualment, planteja qüestions d’allò més actuals, com ara com fan els nostres aliments, què fem i farem amb els nostres vells i com es podria institucionalitzar la eutanàsia. També és força tenebrós el futur del film Blade Runner, que, conscientment o no, reprèn el personatge dels primers éssers de ficció anomenats “robots”, els d’una obra teatral de l’autor Karel Čapek , que els descriu com a éssers artificials, però orgànics, superiors als humans en força i intel·ligència, però amb un temps de vida molt limitat. També Kubrick va donar una visió del futur (que ara també seria passat) a A Clockwork Orange, i el mateix George Lucas, tot i el seu actual maniqueisme infantiloide, és autor de THX 1138, de clara inspiració orwelliana.

De totes maneres, més de vint anys abans de l’obra d'Orwell ja havia sortit una pel·lícula que parlava de futurs opressius, però en lloc de centrar-se en el totalitarisme i el control omnímode de l’estat tirava per allò que deia Marx (Karl, no els altres), que la història era un show de lluita de classes. El film en qüestió és Metròpolis, i la lluita de classes no estava enfocada precisament des del marxisme. Si les imatges que ens ofereix el gran mestre Fritz Lang continuen tenint una força increïble tot i havent passat més de 80 anys, el guió de la seva dona, Thea Von Harbou, podria haver estat firmat per la FAES (però el resultat hauria estat pitjor, perquè en lloc de Fritz Lang haurien posat de director Alejandro Agag o Miguel Ángel Rodríguez): els obrers són una colla de tarats manipulables, i els únics que poden arreglar una mica les coses són el fill de l’amo de la ciutat i una joveneta amb ínfules místiques. El protagonista sembla una mena de boy scout amb uns pantalons que ni Tintin tindria collons de posar-se, i entre la toia religiosa, els obrers borderline i el filldeputesc magnat de Metròpolis, l’únic que se salva és el personatge de Rotwang, i això que està com una puta cabra, però té un cert carisma i pretén revolucionar la indústria de les joguines sexuals –i de quina manera!– pel record de la dona que estimava, i que no cal dir que va acabar amb l’empresari fill de puta i que va morir portant el món el boy scout. Au, a veure qui és el guapo que ho supera!

I la mateixa 1984 no es va adaptar mai? Doncs sí, diverses vegades. Que jo sàpiga hi ha tres adaptacions: una per a televisió de 1954 protagonitzada per Peter Cushing; una de 1956; i una altra estrenada precisament l'any 1984, protagonitzada per John Hurt, Suzanna Hamilton i Richard Burton en el seu últim paper al cinema. Tot i això, Ridley Scott (sí, aquell senyor que encara no ha sabut com muntar Blade Runner) va resumir en pocs segons el món d’Orwell en un anunci per a Apple.

No sé què pensaria Orwell d'aquestes adaptacions o de la resta d'obres distòpiques que han anat apareixent. Tampoc no sé si li agradaria que la seva novel·la antistalinista hagués servit perquè un programa de televisió utilitzés com a títol el seu Big Brother. El millor de tot és que segur que un altíssim percentatge de seguidors del programa Gran Hermano no saben a què ve el títol. Ara que en alguns programes surt gent preguntant als vianants si saben dir en ordre quins presidents ha tingut el govern espanyol després del franquisme (la majoria no ho sap, com a mínim la majoria dels que ensenyen), seria interessant que els fans d’aquell espai televisiu expliquessin perquè es diu així. De totes maneres, només cal fer un cop d'ull a aquest programa i a altres de similars per veure confirmat un dels preceptes repetits contínuament al món de 1984: "la ignorància és la força".