L'antiga RFA

Per començar, el títol no és meu. És d'un article que va aparèixer fa 12 anys al Spiegel. Però m'ha vingut al cap el terme després d'una setmana plena de notícies sobre la caiguda del Mur. Normalment es parla de l'antiga RDA, però, com era la RFA, l'Alemanya de l'oest, abans de la reunificació? El nou estat va adoptar el mateix nom de l'estat occidental, i quan es parla d'història d'Alemanya és com si durant uns 40 anys una part no hagués existit i, de sobre, tornen el 1990, com si els alemanys de l'est no fossin alemanys.

Quan vaig arribar a Berlín al principi em vaig sentir molt atret per l'est. Per un est que, en realitat, era el centre de la ciutat, la part de Mitte, entre les estacions de Friedrichstrasse i Alexanderplatz. Era d'una banda el Berlín monumental dels diversos Friedrich-Wilhelms i Wilhelm-Friedrichs que regnaven a Prússia, d'altra el Berlín del bloc de l'est i, finalment, una mena de caos amb canonades rosa omnipresents. Sempre hi havia parades i quioscs. El primer dia que vaig baixar a l'estació de Friedrichstrasse va ser, a més, un 3 d'octubre, la festa nacional alemany, l'aniversari de la reunificació. Mai no havia vist res d'igual. El cas és que, tot i que també sortia per Kreuzberg, anava sovint a un cine de Charlottenburg o visitava amics a Moabit i Wedding, per a mi Berlín era l'est, l'est més o menys civilitzat, el de Mitte, Prenzlauer Berg i Friedrichshain.

Per això em preguntava també què havia tingut el Berlín occidental, que per a mi era una mica més del mateix del centre-nord d'Europa. Què hi va arrossegar gent com Lou Reed i David Bowie, per exemple? Pensava que devia ser curiós viure en una mena d'illa dins de la RDA, però, llevat d'això, on era la gràcia? M'ho van explicar: precisament per la seva condició d'enclavament, Berlín tenia un estatus especial. Els joves que vivien a Berlín estaven exempts de fer el servei militar, i per això s'hi traslladaven molts joves, estudiants, bohemis... Els funcionaris eren a Bonn i cap empresa hi tenia la seu: Berlín era un paradís de l'escena alternativa però, curiosament, era també el gran reclam publicitari del capitalisme dins del bloc socialista. L'Alemanya occidental, tot i ser el paradigma del miracle econòmic i de les bondats del capitalisme, era un dels llocs que més tiraven d'ajuts i de diners públics, ja que es tractava de fer denteta als veïns de l'altre bloc, començant per l'altra Alemanya.

No sé si la nova generació és com la que jo vaig conèixer: gent que anava de bohèmia, radical, per a la qual res no era prou d'esquerres ni prou àcrata, però si podien mantenir aquest posat era precisament gràcies als diners de les seves acomodades famílies i de l'estat. Molts fins i tot creien que eren tan tolerants que no toleraven l'opinió dels altres, ja que, com que no eren com ells, els consideraven uns intolerants. Aquesta era la gran paradoxa alemanya: pijos que tractaven de conservadors els qui no eren tan pijos com ells, anarquistes que rebien de tot per part de l'estat que teòricament volien enderrocar, intolerants convençuts de ser els més tolerants. Nens rics convençuts de ser els més anarquistes del barri i pobres que volen ser com els rics. El sistema perfecte.

Sabia que no em decebrien

Al metro llegeixo el diari i veig una notícia sobre l'emperador del Japó, Akihito, que els japonesos anomenen 平成天皇 (heisei-tennō, l'emperador del període Heisei). L'emperador diu que malauradament no vivim en un món pacífic i posa com a exemple els últims conflictes, com ara els de l'Afganistan o l'Iraq. Deu saber de què parla, ja que sota el regnat del seu pare el Japó va viure una època de militarisme i expansionisme terribles, com no menys terrible devia ser viure a l'únic país que ha patit un doble atac atòmic.

Després de llegir l'article, miro la foto que l'acompanya, en què apareixen ell i la seva esposa al palau imperial, davant hi ha una multitud amb fanalet i, al fons, els gratacels de Tōkyō. La llum dels fanalets contrasta amb la dels edificis. I llavors miro el peu de pàgina per a constatar el que sé que han escrit. Efectivament, diu ni més ni menys el que sabia que diria: "tradición y modernidad". Quantes vegades surten aquestes tres paraules, aquests dos substantius units per una breu conjunció, en articles o reportatges que parlen del Japó. Quin peu posaríeu a aquesta foto, en què una geisha i una maiko (l'aprenent) són a l'estació de Kyōto, davant d'un tren de la línia Shinkansen, si no? O la d'un noi tenyit i amb els cabells de punta com els supersaiyajin de Dragon Ball escoltant el seu iPod mentre passeja per un santuari shinto o pel jardí d'un temple? I com això hi ha centenars d'exemples. Els periodistes mai no fallen.

També hi ha una altra cosa que em fascina de la premsa. No he vist gaires pel·lícules de Chabrol, però sempre que se n'estrena una llegeixo la crítica al diari. I hi trobo la frase de sempre, que ja ha esdevingut gairebé entranyable: "... Chabrol disecciona la burguesia...". Què diran si un dia Chabrol fa una pel·lícula, per exemple, ambientada al Japó? "Chabrol disecciona una sociedad marcada por la tradición y la modernidad"? Seria el gran crossover de tòpics periodístics!

Les distopies ja no són el que eren

No sé si ja es va estrenar, però deu fer un parell de mesos que vaig veure uns cartells que anunciaven un muntatge teatral inspirat en la novel·la de George Orwell 1984. De fet, uns dies abans ja havia llegit una entrevista al seu director, Tim Robbins. Als cartells apareixien afirmacions com ara “Un [número elevat]% d’empreses controlen els correus electrònics dels seus empleats” o “Un de cada quatre catalans està a favor de la presència de càmeres de vigilància”.

És sorprenent que 1984 continuï essent vigent, especialment perquè es tracta d’una novel·la d’escàs valor literari (i no ho dic jo, sinó gent que hi entén). Això sí, es podria dir que, tot i essent una sèrie B literària (per dir-ho d’alguna manera), ha inspirat altres obres potser més significatives, sobretot al cinema. Lluny dels uniformes platejats de la ciència ficció dels 1940 i 1950, del bonrotllisme de coloraines de Star Trek, de la space opera que va del còmic de Flash Gordon a Star Wars (culminant en la versió cinematogràfica del mateix Flash Gordon, d’un kitsch que frega la vergonya aliena) o del futur que ja és passat imaginat per Clarke i Kubrick, es troba una ficció que veu el futur més aviat amb pessimisme. Els “fills” d’Orwell potser no tenen el mateix contingut polític, però mostra un futur amb una mala llet més que considerable. Seria el cas de Soylent Green, que, vist actualment, planteja qüestions d’allò més actuals, com ara com fan els nostres aliments, què fem i farem amb els nostres vells i com es podria institucionalitzar la eutanàsia. També és força tenebrós el futur del film Blade Runner, que, conscientment o no, reprèn el personatge dels primers éssers de ficció anomenats “robots”, els d’una obra teatral de l’autor Karel Čapek , que els descriu com a éssers artificials, però orgànics, superiors als humans en força i intel·ligència, però amb un temps de vida molt limitat. També Kubrick va donar una visió del futur (que ara també seria passat) a A Clockwork Orange, i el mateix George Lucas, tot i el seu actual maniqueisme infantiloide, és autor de THX 1138, de clara inspiració orwelliana.

De totes maneres, més de vint anys abans de l’obra d'Orwell ja havia sortit una pel·lícula que parlava de futurs opressius, però en lloc de centrar-se en el totalitarisme i el control omnímode de l’estat tirava per allò que deia Marx (Karl, no els altres), que la història era un show de lluita de classes. El film en qüestió és Metròpolis, i la lluita de classes no estava enfocada precisament des del marxisme. Si les imatges que ens ofereix el gran mestre Fritz Lang continuen tenint una força increïble tot i havent passat més de 80 anys, el guió de la seva dona, Thea Von Harbou, podria haver estat firmat per la FAES (però el resultat hauria estat pitjor, perquè en lloc de Fritz Lang haurien posat de director Alejandro Agag o Miguel Ángel Rodríguez): els obrers són una colla de tarats manipulables, i els únics que poden arreglar una mica les coses són el fill de l’amo de la ciutat i una joveneta amb ínfules místiques. El protagonista sembla una mena de boy scout amb uns pantalons que ni Tintin tindria collons de posar-se, i entre la toia religiosa, els obrers borderline i el filldeputesc magnat de Metròpolis, l’únic que se salva és el personatge de Rotwang, i això que està com una puta cabra, però té un cert carisma i pretén revolucionar la indústria de les joguines sexuals –i de quina manera!– pel record de la dona que estimava, i que no cal dir que va acabar amb l’empresari fill de puta i que va morir portant el món el boy scout. Au, a veure qui és el guapo que ho supera!

I la mateixa 1984 no es va adaptar mai? Doncs sí, diverses vegades. Que jo sàpiga hi ha tres adaptacions: una per a televisió de 1954 protagonitzada per Peter Cushing; una de 1956; i una altra estrenada precisament l'any 1984, protagonitzada per John Hurt, Suzanna Hamilton i Richard Burton en el seu últim paper al cinema. Tot i això, Ridley Scott (sí, aquell senyor que encara no ha sabut com muntar Blade Runner) va resumir en pocs segons el món d’Orwell en un anunci per a Apple.

No sé què pensaria Orwell d'aquestes adaptacions o de la resta d'obres distòpiques que han anat apareixent. Tampoc no sé si li agradaria que la seva novel·la antistalinista hagués servit perquè un programa de televisió utilitzés com a títol el seu Big Brother. El millor de tot és que segur que un altíssim percentatge de seguidors del programa Gran Hermano no saben a què ve el títol. Ara que en alguns programes surt gent preguntant als vianants si saben dir en ordre quins presidents ha tingut el govern espanyol després del franquisme (la majoria no ho sap, com a mínim la majoria dels que ensenyen), seria interessant que els fans d’aquell espai televisiu expliquessin perquè es diu així. De totes maneres, només cal fer un cop d'ull a aquest programa i a altres de similars per veure confirmat un dels preceptes repetits contínuament al món de 1984: "la ignorància és la força".

Gentilicis

El periodista Rafael Poch no és pot queixar dels destins que li han tocat. Després de sis anys a Běijīng, ara és corresponsal de La Vanguardia a Berlín. El passat dia 12 parlava de l’establiment de relacions diplomàtiques entre Turquia i Armènia gairebé cent anys després de l’episodi traumàtic del genocidi armeni per part dels turcs, uns fets que durant gairebé tot aquest segle han estat negats per part de les autoritats turques. Fins i tot s’ha arribat a amenaçar els turcs que deien que era un fet que ja no es podia amagar, com és el cas de l’escriptor Orhan Pamuk. Mai no he acabat d’entendre que els turcs actuals continuïn negant-ho, sobretot tenint en compte que els qui van perpetrar tal genocidi van ser les autoritats de l’imperi otomà, no de l’estat turc que va fundar Atatürk i que, entre altres coses, comptava amb una legislació molt més avançada que la de la gran majoria de països europeus, sobretot en tot allò referent al laïcisme i situació de la dona. Però bé, tampoc no estic gaire posat en el tema.

Com que els representants dels estats turc i armeni, entre altres, es van reunir a Zuric, Poch es va encarregar de la crònica d’aquest acord històric que possiblement no deixarà contenta la majoria d’habitants de tots dos territoris, però ja és un avanç. Fins i tot van segellar aquesta nova fase històrica amb una partit de futbol entre les seleccions de Turquia i Armènia (hi havia una manera millor?). A més de les relacions entre turcs i armenis, a la ciutat suïssa van tenir lloc altres negociacions sobre qüestions territorials amb estats com l’Azerbaidjan. Malauradament, Poch utilitza els gentilicis “azerbayano” i “azerbayana”. És una qüestió de gustos, és clar, però dic “malauradament” perquè m’encanta el gentilici “azerí” (que en català és “àzeri”). Potser és que “azerbayano” li dóna un toc més administratiu, mentre que “azerí” tindria un caràcter més ètnic o cultural, no sé. Un altre gran gentilici en castellà és “turcomano”, tot i que ara hi ha la tendència a escriure “turkmeno”, probablement perquè “turcomano” (que en català és “turcman”) sembla ser que també es pot utilitzar per a tots els pobles túrquics (turcs, àzeris i uigurs inclosos) i no es limita als originaris del Turkmenistan.

A les pel·lícules del director Luis García Berlanga sempre hi havia algú que deia la paraula “austrohúngaro”, no sé si perquè el cineasta sentia fascinació per l’imperi austrohongarès o perquè, simplement, li agradava com sonava. Jo una vegada, encara que no era del tot necessari, vaig colar la paraula “azerí” en un text sobre paleontologia. No és el mateix que ser com Berlanga, però es fa el que es pot.

Landisme i europeisme

Aquesta vegada parlarem de landisme, però no del d'Alfredo Landa, sinó del de Hans Landa, protagonista (per molt que diguin que és Brad Pitt) d'Inglorious Basterds. D'aquesta pel·lícula es diu que és lenta, que es buida, que torna a ser un conjunt d'homenatges cinèfils i poca cosa més... Bé, tal i com estan les coses, potser és del millor que hi ha a la cartellera actual. Sí, ja sé que tampoc no és difícil.
Resulta que es fa llarga i és lenta perquè hi ha escenes on hi ha molt diàleg. És a dir, que ara resulta que tot han de ser trets i explosions? Ja, però és que són diàlegs buits. Cert, però no menys que els de qualsevol pel·lícula d'Isabel Coixet o la majoria que protagonitza Ricardo Darín; això sí, amb la diferència que, com a mínim, no et venen la moto de la transcendència. Què és només una conya? I què? Ja tocava, no? Tenint en compte que la comèdia actual està arribant a cims de la subnormalitat com ara Fuga de cerebros, millor les animalades ucròniques.
Crida l'atenció que, ara que de vegades fan coproduccions (millor dit: "copro-duccions") europees amb actors de diversos països tots parlant en un anglès de llibre de text de First Certificate, tant si són jueus de la ciutat flamenca d'Anvers com grecs de les Cíclades, resulta que una pel·lícula americana feta per un individu sense ínfules metafísiques respecti la llengua dels diversos personatges. Qui tindria els collons de fer a Europa una pel·lícula comercial en quatre idiomes (europeus)? I, ara que ho penso, si l'han doblada només ho han fet amb la part en anglès? Perquè llavors una gran part del metratge el deuen passar subtitulat. Espero que no hagin fet com la pel·lícula Brother, de Kitano Takeshi, parlada gairebé al 50 i 50% en japonès i en anglès. Un dels elements bàsics de la trama és que el personatge principal és un japonès que ha de fugir del seu país i va als Estats Units, però no sap parlar anglès, la qual cosa el posa en una sèrie de situacions, diguem-ne, peculiars. Què van fer els senyors de la distribuïdora espanyola? Doncs doblar-ho tot, encara que en una mateixa escena un parli en japonès i l'altre pregunti en anglès de què cony estan parlant.
I ja que parlem de doblatges, aquí hi ha una altra curiositat. A la mateixa pel·lícula (que, no ho oblidem, és americana) es riuen de la pràcticament nul·la capacitat dels habitants dels Estats Units per parlar un idioma que no sigui el seu. Doncs bé, resulta que Inglorious Basterds ha estat un gran èxit de taquilla (que no de crítica) al seu país d'origen, quan els diàlegs en anglès ocupen només una part del metratge. Una pel·lícula que no es doblés tindria el mateix èxit a Espanya, a Itàlia i als països europeus francòfons i germanòfons? Sort que els europeus som així de cultes.