Mira tu que bé! Ara que fins i tot Scorsese es passa al 3D, resulta que premien una pel·lícula muda i en blanc i negre. És tracta d'anar a contracorrent? No. De fet, si abans ja havia posat un exemple amb aquell còmic de Gilbert Shelton, ara la cosa ha anat més lluny i tot. M'explico. No sé si algú es recorda de com es feien les fotos abans, fa més de deu anys. Tenies una càmera que no era digital, havies d'enfocar, girar l'objectiu fins que la imatge semblés més o menys decent, prémer el botó i... treure el rodet, portar-lo a revelar i, després d'esperar uns dies, anar a buscar les fotos. I potser resulta que una vegada les tenies no era exactament com pensaves que serien, que estaven borroses, desenfocades, horribles.
Ara, en canvi, tenim càmeres digitals. Ni rodets, ni revelat, ni hòsties. Podem fer 50 fotos del mateix i ja triarem la que ens agradi i esborrarem les altres. A més, amb una qualitat d'imatge molt superior a la que oferien la majoria de càmeres que la majoria de gent es podia permetre. I ara què fem? Doncs crear invents com Istagram perquè les fotos en bona qualitat, colors bonics i ben enfocades semblin cremades, velles i de mala qualitat.
Jo proposo superar aquest estadi i buscar per casa alguna foto antiga dels pares o els avis. Alguna feta a l'estiu, en color, però ja mig descolorida. I desenfocada, és clar. Llavors l'escanegen, des de l'ordinador l'enviem a l'iPhone i la convertim amb l'Istagram. A veure què surt. I el que ja seria la mascletà del pajillerisme tecnològic seria fer un iPhone amb lent de Lomo. O potser ja existeix.
Ah! La frase del títol no és meva. És de J. V. Foix.
